Joan Massanet, reconeixements a l’Escala i Nova York

Aquests dies està despertant molt d’interès la iniciativa “Made in Catalunya”, que promou l’Institut Ramon Llull als Estats Units i que promociona la cultura del nostre petit país a Nova York.
L’Escala també està present a aquest aparador mundial amb alguns artistes vinculats a la població. Així doncs, fa uns dies Lou Reed, Laurie Anderson i Patti Smith van llegir versos de poetes catalans, entre els quals hi havia els d’Enric Casasses.
Un dels eixos d’aquesta mostra catalana es pot visitar al Metropolitan Museum of Art de Nova York. Es tracta de l’exposició “Barcelona & Modernity: from Gaudí to Dalí”, on s’hi exposen més de tres-centes obres d’art catalanes que van de finals del segle XIX, fins a la meitat del XX. Els novaiorquesos poden contemplar peces de diferents èpoques, com la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme, les Avantguardes i la Guerra Civil.
En aquesta important mostra trobem dos noms relacionats amb l’Escala: Josep Puig i Cadafalch i Joan Massanet. El primer va ser el promotor del descobriment d’Empúries ara aviat farà cent anys i forma part de l’exposició per la seva obra arquitectònica a Barcelona. El segon, Joan Massanet, va ser pintor, farmacèutic i alcalde escalenc, encara que va néixer a l’Armentera. Aquest personatge polifacètic va ser un altre dels exponents del surrealisme empordanès, corrent liderat pel genial Salvador Dalí.
El reconeixement de Joan Massanet en el panorama internacional (mostra novayorquesa), estatal (exposició al Museo Reina Sofía de Madrid), i català ens reafirma en la nostra intenció de donar-li el valor que es mereix, de forma permanent, creant la “Galeria Massanet”, ubicada a un dels baixos amb volta de l’Alfolí de la Sal, un cop hagi estat degudament restaurat.
Si bé aquesta sala no podrà exposar massa obra de titularitat pública, preveu comptar amb sessions temporals de peces privades. I a més, també acollirà la “poètica” de la pintura, és a dir, el procés previ i a l’entorn de la creació de les obres, els esbossos, el “making off” de la pintura.
Així doncs, la voluntat de l’Ajuntament és portar a terme aquesta iniciativa per l’artista, pel municipi i per la seva gent, perquè representarà un afegit cultural més, i un altre atractiu turístic per la vila.

*Article publicat al setmanari Empordà el 27 de març.

EL PLANTEJAMENT DE LA CULTURA

La cultura és molt més que un departament de les administracions. La Conferència Mundial sobre les Polítiques Culturals (1982) ho definia com "el conjunt de trets distintius espirituals, materials intel·lectuals i afectius que caracteritzen una societat o grup social". Com ja deia Aristòtil, l'home és un ésser "naturalment social", és a dir, que per naturalesa tendeix a viure en societat, i la cultura social és la base de la bona convivència.

Doncs bé, després de donar a la cultura la importància que es mereix, cal dir que a l'Escala acabem de dur a terme un anàlisi de la situació en què es troba aquest àmbit de la vida en el nostre municipi. Després de destriar qui en són els productors, quina mena de cultura produeixen, com es transmet i a qui va destinada, encara ens hem fet una darrera pregunta: i ara, què cal fer?

Hem cregut que encara cal consolidar més l'organització interna, i coordinar totes les àrees municipals que hi estan implicades, crear espais de planificació i un pla de comunicació. Aquest estudi-ponència ha nascut per arribar a tothom, perquè els escalencs hi puguin dir la seva i practicar-hi "esmenes"; per obtenir amb les aportacions de cadascú de nosaltres un projecte més participatiu.

Pel que respecta a les infraestructures, cal fer un reaprofitament dels espais de què ja disposa l'Escala: la biblioteca municipal, l'Alfolí de la Sal, ca les Monges, el CER i Can Masset.

De cares als següents mesos cal donar prioritat als actes commemoratius del centenari de l'inici de les excavacions d'Empúries, reconvertir el Festival de Música en un Festival de les Arts Escèniques. També hem de seguir participant d'iniciatives supralocals com la candidatura empordanesa de la UNESCO, com a part del patrimoni mundial transfronterer; la ruta dels Foceus; i l'Associació d'Antics Ports Grecs de la Mediterrània.

Tampoc no podem oblidar la posada en funcionament de la Fundació Víctor Mora, i de l'Alfolí de la Sal com a centre cultural.

Tot plegat són eixos d'una gran roda: la cultura, un element important i cohesionador de la nostra societat, que fomenta el respecte cap a l'entorn i cap a les persones.

*Article publicat al setmanari Empordà, el 20 de març.

“Nen! Et brillen els ulls!”

Avui he tingut sort! He aparcat el cotxe a la plaça nova, que cada dia està més plena de vehicles. He aprofitat el forat que ha deixat una furgoneta que marxava. Des que hem fet el carril especial a l’avinguda Ave Maria, per accedir al pàrquing, aquest aparcament està més ple que mai. Bé, poso el fre de mà, carrego tots els papers i me’n vaig a l’Ajuntament. Quan estic a la meitat de la plaça de l’Església veig que en Pere, assegut en un banc, em fa senyals amb la mà. M’hi acosto.
- Bon dia Josep Maria! Què matiner!
- Sí, tinc molta feina, i m’hi haig de posar aviat si la vull fer tota.
- Així m’agrada nen! Ja he vist que et tornes a presentar per alcalde!
- Sí, i aquesta serà l’última vegada que encapçalaré la llista municipal.
- És clar! Tot té un principi... i un final!
- Exactament. Vull acabar una etapa, i per això cal més temps, per enllestir alguns projectes i engegar-ne de nous. Perquè sempre hi ha iniciatives per dur a terme, i això és bo, vol dir que l’Escala, la nostra societat, cada dia és més rica, més plena, millor. Fa dotze anys que sóc alcalde i des d’aleshores he anat portant a terme un projecte de poble, amb més o menys encert, segons qui s’ho miri... Ara vull acabar aquesta iniciativa que s’ha anat perfilant amb el temps i amb l’aportació dels escalencs. M’agradaria acabar allò que he començat, i preparar un bon relleu... però això ho decidiran els ciutadans, amb el seu vot –dic de forma decidida–.
- Nen! Et brillen els ulls! –diu tot sorprès–.
- Que no m’haurien de brillar? Estic content, il•lusionat, tinc ganes de seguir endavant. Al maig hi ha eleccions, i estaràs d’acord amb mi que les cites a les urnes són un repte pels que fem de polítics.
- Sí, és clar! I no et fa por?
- No! Que me n’hauria de fer? Li tinc respecte, no m’ho prenc a la lleugera... però no em fa por.
- Et veig molt segur de tu mateix.
- Confio en mi, en el meu equip, i tinc idees per dur a terme a l’Escala. Estic engrescat i tinc ganes de seguir treballant pel nostre poble –i després de dir això m’assec al banc, al costat d’en Pere–.
- Molt bé, molt bé. I jo que em pensava que estaves “cremat”, com diu el jovent d’avui en dia.
- Doncs no! Si estigués “cremat” no em sentiria així, no creus? Amb ganes de fer coses per l’Escala, de tirar endavant projectes, de presentar-me a les eleccions...
- Suposo que tens raó. Però pensa que els que et vénen al darrera tenen ambició.
- I nosaltres tenim veterania, experiència, empenta, i no hem de demostrar res, perquè hem fet una bona feina, hem estat capaços d’aconseguir un bon clima de convivència, que no es produeix per casualitat!
- Sí tens raó: el balanç és bo... però és que es diuen tantes coses. Com que no hi ets mai! Ara, jo sé que això no és pas veritat! Perquè, com que visc aquí prop, sé que hi ets molt més del que diuen. Mira! Sovint, en les meves passejades, faig una parada en aquests bancs de la plaça de l’Ajuntament –i, com si me’ls assenyalés, pica amb el bastó a terra– i, si hi penso, miro la finestra del teu despatx! Ara, no et pensis que sempre estic vigilant què fas, però tot sovint t’hi veig. I també m’acostumo a trobar el teu cotxe aparcat davant de l’Ajuntament o pels voltants.
- Caram! També em tens controlat el cotxe? –dic tot sorprès, i amb una certa il•lusió perquè en Pere s’interessi tant per mi–.
- Ui! Que no t’estranyi! Que no sóc l’únic!
- Què dius ara! - Sí, sí! Mira, l’altre un senyor em va fer el comentari que deixaves el cotxe davant l’Ajuntament per fer veure que hi eres. I li vaig demostrar que estava ben equivocat. El vaig fer anar uns metres més enllà, carrer Joan Massanet amunt, i li vaig ensenyar com se’t veia al despatx treballant. A aquest senyor que et dic, no li van quedar ganes de dir res més. Je, je! Es va ficar de peus a la galleda!
- Gràcies Pere, de veritat. Malauradament no tothom és com tu i comprova les coses abans de dir-les. Però, diga’m què és el més important per tu: que l’alcalde ocupi un despatx unes hores al dia, o que gestioni i faci rutllar el poble?- Home! Que gestioni! Perquè sinó, què en treu de ser a l’Ajuntament?
- Així doncs estem d’acord, que és més important el treball que es fa, que no pas ser unes hores al despatx, com si es tractés de fitxar per justificar una jornada laboral. Pensa que es pot estar en un lloc només escalfant la cadira.- Ei! Això no ho facis pas, nen!
- No, home no. Et volia explicar que la gent defensa molts tipus d’alcalde: el que escalfa la cadira, “el presencial”, aquell que simplement hi és i que es vol gloriar només de ser-hi; “el funcionari”, que se’l pot trobar de vuit a tres, però que està il•localitzable els caps de setmana... Ah! I que consti que no critico els funcionaris! Jo mateix en sóc. El que vull dir és que la responsabilitat d’un alcalde no s’acaba a cap hora.
- Ep! Que no me n’agrada cap d’aquests models! I tu quin ets?
- És que n’hi ha molts de tipus d’alcaldes, potser tants com persones. Mira, jo no et diré que el meu estil sigui el bo, però procuro aplicar la “direcció per valors”, fer la feina amb ètica i justícia, aplicant els valors que necessita una societat democràtica, aportant la màxima imparcialitat de què som capaços homes i dones.
- I què vol dir tot això?
- Doncs que treballem per les persones, per preservar els seus drets i els seus valors. Una feina feta pel seu respecte i des del respecte més absolut. No fem les coses per cobrir un expedient, ni perquè s’han de fer, sinó que mirem quines necessitats té el poble, què vol la seva gent i ho portem endavant.
I així m’estic uns minuts més amb en Pere parlant de la “direcció per valors”, no gaires més perquè tinc feina, però sí els suficients per explicar-li que per a mi l’important no és fer unes hores al despatx, ni un horari còmode. Només prioritzo una cosa: l’Escala, la seva gestió, la seva gent, el seu futur. Independentment del lloc des d’on es tiri endavant.

*Article publicat a la revista L'Escalenc, el 19 de març.

L'Esculapi, amb braços o sense, però a Empuries, ja!

Ja des del seu descobriment, a principis del segle XX als jaciments escalencs d'Empuries, l'escultura grega de la imatge d'Asclepi, déu de la medicina, va ser considerada la més gran figura de l’art grec, trobada mai a Catalunya. El seu origen era clar, ningú no el discutia, havia estat localitzat a Empúries, en dues peces de marbres diferents, a l'interior d'una cisterna. Però l’escultura original va ser traslladada al Museu Arqueològic de Catalunya a Barcelona, responent a les necessitats i possibilitats de l'època, com a resposta a una concepció arqueològica d’un temps que ja no és el nostre.
Que em consti, l'any 1995 encara ningú no havia proposat explícitament el retorn a Empúries de l’Esculapi (nom amb què anomenaven els romans aquest déu grec). Jo mateix, com a alcalde de l’Escala, vaig ser el primer de fer aquesta proposta que he anat repetint, una vegada i una altra, al llarg de tot aquest temps. He publicat articles a la premsa i he endegat gestions i escrits al corresponent departament de la Generalitat, titular del jaciment des del 95 -a qui li va arribar de mans de la Diputacio de Barcelona!-.
Des del principi aquesta iniciativa ha comptat amb el suport de CiU a tots els nivells, no només local, sinó també nacional i estatal, ja que en diferents ocasions s’han presentat proposicions no de Llei al Parlament de Catalunya, a través de diferents parlamentaris, com Elena Rivera, o Albert Riera, entre d’altres.
Després d’enarborar la bandera del retorn de l’Asclepi a Empúries, altra gent, i altres partits, han donat suport a aquesta iniciativa. La suma d’esforços ha estat profitosa i finalment, fa uns mesos, l’antic conseller de Cultura, Ferran Mascarell, es va comprometre a tornar la figura que representa el déu grec de la medicina a Empúries, i el seu successor, Joan Manuel Tresserres, ha fet pública la seva voluntat de no modificar aquesta decisió.
Esperem que aquesta figura de marbre blanc pentèlic i de l'illa de Paros torni ben aviat a Empúries, on rebrà el reconeixement que es mereix i veurà multiplicades el número de visites anual, ja que pel centre emporità cada exercici hi passen més de 230.000 persones, enfront de les 20.000 que rep el museu barceloní on estava exposat fins ara. Esperem que la polèmica tècnico-científica sobre l'encert, o no, d'afegir-li els braços a la sacra escultura no esdevingui una discussió bizantina i dilatòria que retardi encara més el retorn de l'Esculapi a casa seva, a Empúries. L'Escala segueix estant disposada i oferint-se en tot allò que calgui per facilitar el retrobament amb tan preuada figura, peça clau de la seva identitat clàssica.

*Article publicat al setmanari Empordà, el 13 de març de 2007.

L’alcalde que vull...

Fa uns dies un company em deia que els alcaldes, per més que intentem fer les coses bé, sempre estem mal vistos. I déu n’hi do la raó que tenia. Les persones, de vegades podem dir que un projecte no està ben fet, perquè no ens agrada, perquè no encaixa en el nostre estil. Per exemple una obra de teatre, molt probablement si no és del nostre gust, no la trobarem bona. Però està realment malament?
Una situació semblant es dóna amb els “models d’alcaldes”, per dir-ho d’alguna manera. Hi ha de tot, des de ciutadans que preferirien no veure’l mai, als qui el voldrien tenir cada matí a la porta de casa seva, perquè els fos ben servicial.
Hi ha qui confia en un estil “presencial”: algú que hi sigui a totes hores per defensar la casa de la vila. Altres prefereixen un tipus més “funcionarial”, disponible de vuit a tres i il•localitzable els caps de setmana i festius. Encara que jo mateix sigui funcionari –i ho dic amb tots els respectes–, no he triat cap d’aquestes fórmules, perquè un alcalde ho és cada dia de la setmana, fins i tot durant el període de vacances, i no ha de portar a terme directament tasques de seguretat, afortunadament avui ja no hi ha ràtzies de pirates.
Estar a l’Ajuntament, per si sol, no soluciona res, no constitueix cap garantia de resultats; sinó que cal gestionar, i portar endavant un projecte. Ocupar un despatx, tan sols, no és fer d’alcalde, calen moltes més coses, tot i que pugui servir per justificar unes hores i cobrar un bon sou. I vagi per endavant que no ho dic per cap alcalde que conegui.
Jo no tinc cap fórmula màgica, ni explicaré quin és el bon “model” d’alcalde, si és que n’hi ha algun. Que cadascú faci la seva tria. La meva opció personal està basada en una “direcció per valors”: feta des de l’ètica i la justícia, aplicant els valors que necessita una societat democràtica, aportant la màxima imparcialitat de què som capaços homes i dones. Quin és l’objectiu de tot plegat? Ressaltar i preservar els valors i els drets de les persones, i els del seu dia a dia. Una política feta pel respecte dels ciutadans i des del respecte més absolut. Sense tenir en compte el lloc des d’on es faci, ni les hores que s’hi inverteixin, perquè per mi, l’Escala, és la meva principal prioritat.

*Article publicat al setmanari Empordà, el 6 de març de 2007.

L’anxova, si és bona, és de l’Escala

La setmana passada vaig sentir en un programa de ràdio nacional de Catalunya que es formulaven la pregunta, "d'on són les Anxoves de l'Escala?". I doncs, d'on són les anxoves amb més prestigi i qualitat? Com el mateix nom indica, són de l'Escala.
L'autenticitat de l'Anxova de l'Escala és una qüestió transcendent pel sector i pel poble, perquè hi ha moltes famílies que hi treballen, i dóna fama internacional a una vila dedicada principalment al turisme. Amb el temps aquesta marca ha estat coneguda i reconeguda arreu del món, perquè és sinònim de qualitat, de savoir faire, d'un bon producte. Fa temps que es debaten quins són els mecanismes per garantir que aquest fruit del mar, que porta el nom de l'Escala, es prepara en el nostre municipi.
En aquest judici és determinant la qualitat de l'anxova, que s'aconsegueix gràcies a una tradició centenària, que ha passat de generació en generació, a les empreses familiars que avui desenvolupen la indústria de la salaor a l'Escala. Ells són els encarregats de dur a terme tots els passos de la producció, un procés artesanal en ple segle XXI. I és que la seva elaboració no es pot fer de cap altra manera. L'únic pas mecanitzat de tota aquesta cadena és l'abocament de l'oli, en el cas de l'anxova filetejada, un petit gest en el llarg camí d'un producte que cal esganyar, salar, netejar, i col•locar meticulosament en pots de vidre.
Gràcies a aquest acurat i laboriós procés, s'aconsegueix fer les delícies dels paladars més exigents pel seu sabor, color, textura, i consistència.
De vegades, per la meva condició d'alcalde de l'Escala em trobo en algun acte públic on se serveixen anxoves. Llavors, és habitual que aparegui algú que tot fent broma em pregunti si aquelles anxoves són, o no, del meu poble. Llavors li explico quin és el meu mètode infal•lible: tastar-la. Com que sota aquesta marca només hi trobem bones anxoves, si és bona, puc dir que és de l'Escala, perquè per qualitat i tradició històrica, en són. Per què n'estic tant convençut? Doncs, perquè la professionalitat i dignitat de les persones que les elaboren són garantia d'un bon resultat. Amb això no vull dir que no n'hi hagin d'altres que també en siguin, però d'anxoves de qualitat, amb prestigi internacional, només conec aquestes.

*Article publicat al setmanari Empordà, el 27 de febrer de 2007.

UNA BADIA PER DESCOBRIR

Fa uns quants anys els municipis de la nostra badia, d’aquesta semilluna empordanesa, vàrem desenvolupar un projecte sota el títol “Descobreix la badia”. Aquesta iniciativa volia destacar per la seva oferta turística, cultural, paisatgística, nàutica, gastronòmica, i lúdica, que trobàvem repartida per aquest territori.
Com diu l’aforisme, “la unió fa la força”. Amb aquesta màxima, els municipis de Roses, Castelló d’Empúries, i l’Escala, vàrem sumar voluntats i esforços per desenvolupar aquest projecte. Per donar a conèixer arreu les meravelles de la nostra terra, sense renegar de la pertinença a la Costra Brava, però fugint d’alguns dels seus tòpics més negatius.
La iniciativa va ser ben acollida per la majoria d’experts en turisme, que defensaven la federació i homogeneïtzació de l’oferta dels diferents pobles.
L’individualisme sectorial, i una visió parcial i a curt termini, entre d’altres, varen minar la voluntat política de tirar endavant aquesta acció conjunta que es plantejava objectius a mig i llarg plaç. Perquè, inevitablement, els governants som sensibles, entre d’altres aspectes, a les inquietuds dels nostres conciutadans.
D’aquesta manera es va aturar una iniciativa que hauria pogut promocionar molt bé la badia i tots els seus atractius.
Al cap d’uns anys, amb la perspectiva i la serenor que ens proporciona el temps, segueixo pensant que aquella iniciativa era molt positiva per les nostres terres. Crec que caldria reprendre-la, aprenent del passat, i adaptant-nos a l’oferta i la demanda turístiques actuals. Una promoció federada a un territori a l’abast al voltant d’un producte ric i divers, encara que algú pugui arribar pensar que només beneficia al municipi que dóna nom a la nostra badia.
Federar, unir, sumar esforços representa oferir un producte més fort i potent, més atractiu, en definitiva. Per exemple, pel que fa a la nàutica podem oferir no només un port, sinó quatre: els de Roses, Sant Pere Pescador, Castelló d’Empúries i l’Escala. L’aspecte històric surt reforçat d’aquest matrimoni perquè ofereix múltiples possibilitats: Sant Pere de Rodes, la Ciutadella, el centre medieval de Castelló d’Empúries, o els jaciments grecs d’Empúries. L’oferta gastronòmica es multiplica si comptem els bons restaurants que trobem en el nostre territori, alguns d’ells de molta categoria. Les propostes mediambientals també creixen amb la unió: els aiguamolls, el parc natural del Cap de Creus, el massís del Montgrí, les Medes... No podem oblidar que un dels grans reclams del nostre territori té una àrea d’influència a nivell mundial: el Museu Dalí de Figueres. Els que busquen activitats noctàmbules també troben més varietat en les nits i discoteques dels diferents municipis.
Si com a clients ens agrada poder escollir entre una oferta bona i variada, és fàcil posar-nos en la ment dels nostres turistes en el moment d’escollir on passar unes merescudes vacances. Quina destinació triaríeu? Preferiríeu una proposta més minsa o optaríeu per una de més completa?
Si no teniu dubtes cal enfortir, fer créixer la proposta que oferim al món. “Descobreix la badia” va ser una nova iniciativa. Recuperem-la?

*Article publicat al setmanari Empordà, el 20 de febrer de 2007

LES SORPRESES DELS PÉREZ

Estic content perquè encara tinc la capacitat de sorprendre’m. Resulta que per les festes de Nadal i Reis acostumem a visitar les persones de l’Escala majors de 90 anys i les obsequiem amb un tortell en nom de l’Ajuntament. És una visita que faig amb molt de gust, que em permet parlar amb homes i dones que són pous d’experiència, que han viscut una llarga trajectòria i que sovint miren el món amb uns altres ulls, més reposats, més savis, més pacients.
Una de les visites que tenia programades era la del senyor Àngel Pérez. Ja en té 94 i viu amb un dels seus fills, en Manel, que és qui m’obre la porta:
- Entra, entra, no et quedis al carrer –em diu.
- Moltes gràcies, Manel! Encara que aquest gener no faci fred, s’està millor dins de casa.
- Ja ho pots ben dir! Escolta, aquest any hauràs de prendre una mica de paciència amb el pare. Cada cop és més sord, però això no és el pitjor: comença a perdre el cap –fa amb veu baixa.
- Quina llàstima –Dic jo, sentint-ho profundament–. La veritat és que l’edat no perdona. Què et sembla, hi ha cap problema perquè el vegi una estona, o és millor no destorbar-lo?- No, no! I ara! Estarà molt content de veure’t i de parlar amb tu. Passa, passa! –I m’obre la porta del menjador. Només d’entrar-hi veig l’Àngel assegut al sofà, amb la tele engegada i el volum ben alt.
- Eo Àngel! Com estàs? –El saludo alçant la veu perquè em pugui sentir tot i el xivarri de la televisió. Em permeto tutejar-lo perquè jo també ja tinc una certa edat.- Molt bé, molt bé! Ja tornem a ser a Nadal, eh? –em diu, mentre abaixa el volum de l’aparell amb el comandament–. Ara estarem més tranquils!
I d’aquesta manera xerrem una estona de com ha anat l’any, de les pensions de la gent gran, de com li agrada que l’Alfolí sigui de propietat municipal. Però sobretot, del que més li agrada parlar és del temps en què ell era jove. Ah! Aquells anys daurats. Si mai arribo a la seva edat m’agradaria tenir el cap tan clar com ell, recordar-me’n dels detalls, del color rossenc dels cabells dels meus fills quan eren petits, i del blau del mar de l’Escala. De cop i volta l’Àngel em deixa anar:
- Ara recordo on és que et vaig veure! Va ser fa cosa d’un parell de mesos a la televisió, com que me la miro moltes estones!!!
- És possible que em veiéssiu a Televisió l’Escala.
- No, no! –Em talla– No vull pas dir a la tele del poble. Estaves en una mena de debat.
- Home, no sé pas on vol dir –i després de rumiar-hi se m’acut on pot ser–. Com no sigui en el programa “Parlamento” de TVE, on de tant en tant em conviden per parlar de temes monogràfics com a diputat.
- Això! Just! Aquest programa dels dissabtes al matí, on hi surt una presentadora molt guapa! –Diu amb picardia– Parlàveu de l’aigua.
- Caram! Quina sorpresa! Però si em pensava que no se’l mirava ningú aquest espai! Com que l’emeten a molt mala hora, quan molta gent fa la neteja, o la compra setmanal... De fet, no el veuen ni els de casa meva, encara que això no és garantia de res, perquè no em miren mai quan surto a la tele!
- Je, je! Ai, que bo! Els del PP i els del PSOE sempre s’hi esbatussen, i tu al mig! Posant-hi cullerada, i parlant de l’Escala! Així m’agrada –diu tot animat.
- És ben curiós! –contràriament al que m’havia dit en Manel aquest home de més de noranta anys tenia el cap molt clar! Bé, potser la memòria anava a dies i jo aquella tarda havia tingut sort.
Feia poc que el seu fill havia tornat a entrar al menjador i s’apunta a la conversa:
- Bé, jo no tinc tant de temps com el pare per veure la tele, però et segueixo als diaris... i a L’Escalenc. Deu n’hi do! No pares.
- Faig el que puc...- I escolta, que són veritat les “Converses”?
- Algunes vegades sí, i d’altres no. Hi ha mesos que podrien portar aquell anunci de les pel•lícules que diu: “basat en fets reals”, o per contra, “qualsevol vinculació amb la realitat és pura coincidència”, depèn.- I com ho podem saber?
- És que no cal saber si és veritat o no. Hi ha vegades en què la realitat supera la ficció. I les “Converses” volen tenir una mica de tot, també d’autocrítica. Volen ser entretingudes, parlar de temes que interessen al poble, i fins i tot alguna vegada fer broma sobre mi mateix! Una mica de tot i combinat.- Tu de vegades hi quedes ben retratat!
- Segur? –Li dic posant-ho en dubte– Tot depèn de com es miri. Com deia un savi “no hi ha paraules mal dites, sinó mal interpretades”. Quan una persona llegeix un text sempre hi aboca la seva experiència vital, i els prejudicis i valoracions que té envers el que sigui... Vaja! Que mai no som neutrals del tot, i quan llegim sempre afegim alguna cosa de collita pròpia.
- Buenu, buenu... i què vols dir amb això?
- Doncs que la meva intenció és la de presentar-me com una persona normal, amb els defectes i virtuts que tinc, com tothom. Que també sóc humà, conxo! Que si em punxen també em fan mal. - I vols dir que això hi ha qui ho interpreta d’una altra manera?
- Exacte. De vegades només veiem les coses que volem creure, i el que vull descriure com una petita rabieta es pot arribar a titllar de prepotència, que no és ni de bon tros el mateix.

Encara seguim parlant una estona més amb en Manel i l’Àngel, una família que m’ha sorprès perquè tot i que el pare ja és gran, està al cas de tot allò que passa a l’Escala. Mentre que el fill m’ha recordat com es poden arribar a distorsionar les paraules.

*Article publicat a L'Escalenc del mes de febrer.

ANTENES AL SEU LLOC I COBERTURA PER TOTHOM

Les antenes de telefonia mòbil no són un tema que ens deixi indiferents. Constantment es publiquen cartes als diaris de persones que es queixen de la seva proximitat i dels efectes nocius que poden provocar en la salut dels que hi viuen a prop. No entrarem en qüestions científiques, de si realment alteren el metabolisme, o no. Però no hi ha cap dubte que almenys afecten psicològicament a les persones que se senten amenaçades per les seves radiacions.
Altres vegades els mitjans es fan ressó de notícies, o lamentacions per la poca cobertura que tenen alguns indrets, com és el cas de l’Escala, on no hem deixat que s’instal•lin aquestes antenes segons el gust de les operadores, sinó que hem intentat trobar un equilibri entre la tranquil•litat dels veïns i les necessitats de la societat de la informació del s. XXI.
No podem obviar que avui en dia gairebé tothom té telèfon mòbil, que s’ha convertit en una eina de treball per a molta gent i que ens són de molta ajuda en casos d’emergència. I un municipi turístic com l’Escala no es podia permetre el luxe de perdre visitants per falta de cobertura, perquè potser en un principi no és un element de pes com poden ser les platges, les places hoteleres o l’oferta d’activitats, però a la llarga podria acaba essent un element decantador.
Doncs bé, finalment, després de moltes converses amb les operadores de telefonia mòbil hem arribat a un acord que satisfà a totes les parts. Una entesa que permetrà dotar de bona cobertura al municipi de l’Escala, sense que es pugui entendre com una amenaça.
La proposta que ha fet l’Ajuntament ha estat col•locar un únic pal on s’hi instal•lin les antenes i que serveixi per a totes les operadores. La situació d’aquesta solució comunitària s’ha buscat en un punt prou allunyat de les zones habitades, perquè ocasioni les mínimes molèsties: al darrer espigó del port.
Perquè aquesta instal•lació no representi cap impacte visual s’ha acordat també que externament sigui un pal tematitzat, com si es tractés d’un “màstil”, de l’arbre major d’un vaixell. Donarà un servei, mentre que per fora estarà integrat en el seu entorn, el port, com si es tractés d’una obra escultórica que fa referència a una part de les embarcacions nàutiques, amb tots els detalls: la zona d’avistaments pel vigia, els obencs, i els estais.
D’aquesta manera, el port serà l’únic punt de consens per a totes les companyies, encara que potser farà falta algun repetidor puntual per cobrir zones negres on no arribi la senyal principal.
Per començar a posar fil a l’agulla, abans de l’estiu una de les companyies portarà a terme una prova pilot, i posarà a punt tota la maquinària. Si aquest inici és bo les demés operadores s’hi aniran sumant.

* Article publicat al setmanari Empordà, el dimarts 13 de febrer.

“TEORIA DE LA RELATIVITAT”

De vegades la vida s’entossudeix a demostrar-nos que té cops amagats. I el que nosaltres crèiem el pitjor dels desenllaços, resulta que més endavant es converteix en una gran sort. Per exemple, en un cert moment es va dir que Empúries seria la ruïna de l’Escala, perquè la troballa de restes arqueològiques en uns terrenys situats a primera línia de mar, no permetia la construcció d’uns quants xalets, amb tot el que representaven: feina i benefici econòmic. Doncs bé, el temps ha demostrat a tothom, que la conservació dels jaciments arqueològics d’Empúries ha representat un gran potencial per al desenvolupament futur del municipi, pel turisme cultural que atrau. Avui els jaciments reben milers de visitants, i constitueixen un potent motor econòmic per l’Escala, un element clau per a una vila que troba la seva principal font d’ingressos en el turisme.

Així doncs, davant d’aquesta experiència podríem dir que tot és relatiu, perquè amb el temps la situació ha canviat. Però aquest no és l’únic cas, sinó que en podríem posar més exemples, com ara l’illa interior que hi ha entre els carrers Santa Màxima, Masferrer i Ave Maria. Una superfície no edificada al centre de la vila, que en el seu moment es va pensar que era un espai perdut, malaguanyat, perquè no s’hi podien fer habitatges. En canvi avui ha esdevingut una important reserva de sòl, que s’endinsa en forma de cunya en el nucli antic, i que pot esdevenir el futur pàrquing (soterrat, o no), o una plaça pública en superfície.

Seguint aquesta particular “teoria de la relativitat” podríem parlar dels terrenys de les bateries de la Clota, que durant molts anys han estat en mans de l’exèrcit. Abans van ser expropiats als seus anteriors propietaris, per convertir-se en una important quantitat de sòl sense cap ús urbanístic. Ara, després que la ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, hagi anunciat que el seu ministeri els comprarà per donar-los un ús social, per fer preservació del medi ambient; aquesta àrea donarà un gir de 180 graus, perquè podrà esdevenir un important espai de natura en l’estructura del municipi de l’Escala.

Tot això ens ensenya que de vegades la vida converteix els riscos en oportunitats, que és capaç de transformar un aspecte negatiu en un altre de positiu.

Encara que sigui a través de la premsa, que no hi hagi hagut cap deferència telefònica, estem contents de conèixer la notícia, perquè amb aquesta operació de compra, cada cop està més propera la transformació dels antics terrenys militars, en el projecte que hem estat treballant, de forma silenciosa, des de l’Ajuntament. Una iniciativa que també vol donar un ús social al parc de les Planasses. Però no tot estarà fet, per exemple encara està pendent la solució del camí de ronda litoral, tot i que ja fa temps que s’ha convingut amb el ministeri de Medi Ambient que serà ell qui s’encarregarà de l’adquisició de la totalitat dels terrenys.

Finalment, després del difícil i llarg procés d’obtenció d’aquesta superfície, les bateries de la Clota, que per a més complicació tenien (i tenen) propietaris reversionistes; passaran a ser de propietat d’una altra administració pública, que esperem li pugui proporcionar una solució àgil a més curt termini.

Si el futur parc de les Planasses té una superfície aproximada d’uns 400.000m2, l’Ajuntament ja disposa de les dues terceres parts, uns 240.000m2. Segons la previsió del planejament uns 18.000m2 estan previstos per equipaments públics i uns 15.000m2 seran urbanitzables. Aquest serà un espai lliure de grans dimensions, i el Consistori de l’Escala té la voluntat de convertir-lo en parc urbà.
Després de moltes i discretes converses amb el ministeri, finalment els esforços han donat els seus fruits i el nostre municipi podrà recuperar una part important del seu territori per destinar-la a un parc per a totes les edats. Els contactes amb Madrid estan molt a prop de possibilitar un conveni de col•laboració per fer possible la gestió d’aquest espai. Un acord que permeti el manteniment i l’ús públic de la zona, respectant totes les premisses de la intervenció mediambiental.

Així doncs aprofitant aquesta “teoria de realitat”, ara cal fer una recuperació ben emblemàtica d’aquest espai que fins ara no tenia una gestió racional. Per això és molt important el disseny que se li doni a aquest parc de clara inspiració mediambiental. Caldran uns accessos respectuosos amb la natura, una il•luminació justa (que no contamini), bancs, papereres, camins més o menys establerts, i un centre d’interpretació de la flora i la fauna.
Al mateix temps aquest projecte es podria complementar amb alguna pinzellada literària, com s’ha fet amb els aiguamolls de l’Empordà, a l’estil dels parco letterario italians; on hi tinguin cabuda itineraris culturals relacionats amb els nostres millors artistes, activitats recreatives, performances, petites obres de teatre... i un punt d’informació per trobar-ho tot. Un espai en què la natura obri la porta a les persones.

Article publicat a Diari de Girona el diumenge 11 de febrer.

Endreçant el litoral

D'entrada pot sobtar que algú vulgui endreçar el mar i la costa. Però sí, és així. Encara que m'agradaria arreglar més coses del medi aquàtic i evitar desgavells com ara els vessaments de petroli, l'ordenació a la que em refereixo és més física i se situa allà on conflueixen mar i terra. Estic parlant de les marines seques, unes instal•lacions que permeten ubicar les embarcacions en terra ferma de forma ordenada, apilonar-les, i tenir-les llestes per navegar en només mitja hora.

La capacitat de càrrega del litoral és limitada, i per tant arriba un moment en què ja no es permet ampliar el nombre d'amarratges en ports, marines o boies lliures. Una solució a aquesta situació són les marines seques que permeten una major conservació de les embarcacions els mesos en què no s'utilitzen, un abaratiment de costos als propietaris, i amarraments lliures per a d'altres usuaris.

En aquests moments s'han presentat dos projectes particulars diferents a Ports de la Generalitat, per engegar una marina seca destinada a la nàutica popular al port de la Clota de l'Escala. Segons els responsables, la infraestructura que es construirà a la nostra vila tindrà capacitat per a tres-centes places, per a barques de fins a 6 metres d'eslora, distribuïdes en tres nivells fets a partir de dues lleixes obertes.

Però això no és tot, perquè la marina seca no només aportarà beneficis als seus usuaris, sinó que en cas que fructifiqui aquesta iniciativa, també contribuirà a enfortir l'oferta nàutica que ja existeix en aquests moments a l'Escala, i que constitueix un dels seus punts forts. Dotarà de més serveis el port, i repercutirà directament al municipi, que abastirà als usuaris de tot allò necessari. Tant podran utilitzar articles de primera necessitat, com establiments de restauració, hotels, o immobiliàries, entre d'altres. I no cal dir que aquest nou projecte crearà més llocs de treball.

Per tots els beneficis que aportarà al poble de l'Escala, l'Ajuntament recolzarà que es plantegi aquesta marina seca a la zona portuària, sempre que no sobrepassi l'alçada de l'espatller del moll d'abric, és a dir, que no representi cap obstacle visual que deteriori el valor estètic de la zona.

*Article publicat al setmanari Empordà, el 6 de febrer de 2007.

Nous jutjats a Roses? Bona pregunta

Per “formació-deformació” professional (advocat), i per la meva anterior condició de Delegat de Justícia, m’ha cridat l’atenció el debat al voltant de la proposta del president de l’Audiència Provincial, i bon amic, Fernando Lacaba, de crear un nou partit judicial amb seu a Roses.
¿Cal desdoblar l’Alt Empordà, en litoral i terra endins; com es va fer a la Selva, que disposa de dos partits judicials, marítima i interior? No ens trobem davant del mateix cas, per raons logístiques. Per exemple, des de l’Escala tenim millor comunicació amb Figueres, que no pas amb Roses, geogràficament més propera. La distribució de la comarca que fan els Mossos d’Esquadra, tampoc no coincideix amb litoral i interior, per més que les dues principals comissaries estiguin situades a Figueres i Roses.
Tot això ens fa pensar que la distribució de la nostra comarca, per raons d’eficàcia no coincideix amb aquesta divisió, com passa en altres zones. I ningú no nega que Roses sigui el segon nucli més important de l’Alt Empordà, a qui li correspondria acollir el desdoblament d’aquest servei. Amb tot, potser caldria replantejar-se quina seria la millor distribució territorial. Qui sap si l’àrea judicial de Roses funcionaria millor donant cobertura als municipis que hi tenen més fàcil accés: zona del Cap de Creus, Portbou, Cadaqués, o Llançà, per exemple.
Per altra banda, cal tenir en compte que si la demarcació judicial de Roses tirés endavant no podria tenir més de dos jutjats, pel volum d’assumptes que arribaria a cobrir. Per tant, no assoliria els jutjats social, ni penal i caldria continuar anant a Figueres per donar sortida a aquests casos. A més, la iniciativa comportaria serioses dificultats a l’hora de fer guàrdies i es trobaria amb un dels problemes que ha tingut Figueres fins ara, en què la categoria dels jutges no seria la de magistrats, un personal amb molta mobilitat. Per tot això, no seria millor aprofundir en la millora dels jutjats de Figueres? Aconseguir una especialització de jutjat civil i penal, amb una major dotació i estabilitat de funcionaris?
Possiblement aquells que requereixen l’auxili de la justícia, o els que hi treballen, valoraran una major eficàcia i qualitat d’aquest servei, encara que hagin de recòrrer més quilòmetres.

*Article publicat al setmanari Empordà el 30 de gener.

El somni de l'aeroport de Girona

Fa deu anys tenia uns somnis entre els que hi figurava l’aeroport de Girona. En aquell moment era president del Patronat de Turisme de Girona i no només creia que aquestes instal·lacions tenien un gran potencial, que podien acollir vols xàrter per turistes amb destinació a Lloret, sinó que podien convertir-se en el segon aeroport de Barcelona, diversificant el volum de passatgers, un sistema de què disposen moltes metròpolis europees per descongestionar el trànsit.
Però en aquell moment les propostes podien gaudir de més o menys èxit depenent dels “opinadors” de torn. Fou una pretensió que va rebre tota mena de crítiques, tant positives com negatives. En aquell moment era impensable l’evolució que ha tingut, perquè una dècada enrere encara no havia eclosionat cap iniciativa privada que confiés i apostés per l’aeroport de casa nostra, encara estaven per néixer les companyies aèries de baix cost.
Gràcies a la confiança de Ryanair, a la seva valoració estratègica, avui l’aeroport de Vilobí està consolidat, té un gran trànsit d’avions amb tot el què comporta per la nostra demarcació, i per la Costa Brava. L’any passat l’aeroport va superar els 3,6 milions de passatgers, i aquesta companyia encara pensa en ampliar en dinou les seves destinacions europees.
A aquest èxit cal sumar-hi la propera obertura, el 29 de gener, del vol Girona-Madrid que portarà a terme la companyia SpanAir. Un projecte que no només ens unirà amb la capital de l’Estat Espanyol, sinó que encara augmentarà més el rendiment dels vols gironins connectant-los amb l’aeroport de Barajas. Així doncs, facilitarà a les persones del centre de la península que puguin aprofitar els vols de baix cost gironins, fent escala al nostre aeroport. Augmentant la rendibilitat de les instal·lacions, i possibilitant escapades a un entorns fantàstics com són els nostres, dels Pirineus a la Costa Brava.
Així doncs, si es produeixen les sinèrgies necessàries potser es podrà consolidar l’enèsim intent de connectar Girona i Madrid en un vol directe, un somni de molts ciutadans, de la Diputació, del Patronat... i meu també.

* Article publicat al setmanari Empordà el 23 de gener de 2007.

EL DARRER ARTEFACTE D’ETA HA SEGAT MOLTES ESPERANCES

Els darrer atemptat d’ETA sembla que ha truncat el procés que ens duia a la pau. L’artefacte col·locat a la T4 de Madrid, no només ha fet dos morts, sinó que ha segat moltes esperances d’acabar amb el conflicte armat, sagnant.

La primera reacció dels grups que hem recolzat el procés de pau ha estat de desconcert, d’estupefacció. Encara que el retorn a la violència fos una possibilitat real, la veritat és que preferíem pensar que era molt i molt remota. Però s’ha vist i demostrat que no.

Un cop superat el primer moment d’astorament, de paràlisi transitòria pel sotrac de la notícia, els partits hem fet un procés d’aproximació. Cal seguir endavant, mirar cap al futur, avançar, encara que no sigui en línia recta, sinó fent giragonses, però sempre fent passes en la direcció d’assolir la pau, la llibertat.

La posició de Convergència i Unió ha estat la de donar suport al govern estatal, a la seva política per acabar amb la violència, per aconseguir allò que és inabastable democràticament. Aquest és un objectiu noble que es mereix tots els esforços. La pau no ha de ser una idea manipulable per aconseguir més rendiment electoral, al contrari, al meu entendre aquesta és una qüestió d’Estat, que està per damunt d’interessos personals. Ens hi juguem vides, tranquil·litat, felicitat... és una fita massa preuada per perdre-la d’aquesta manera.

CiU, en cap moment, no va creure convenient la compareixença al Congrés del PSOE pel trencament de la treva amb la banda armada d’ETA. Aquest era un pas que propiciava actituds provocatives i contradictòries, una situació que algú va aprofitar per carregar de manera electoralista contra el govern. La sessió del 15 de gener va deixar un cert mal gust de boca, i vistos els resultats no ens queda cap dubte que va ser un intent de linxament polític. No hauria valgut més fer com en el procés de l’IRA i imposar una discreció absoluta? Dipositar tota la confiança en el govern, que és qui ha de liderar el procés?

El terrorisme és un problema massa important que només es podrà solucionar amb unitat, però no només la dels partits polítics, sinó també amb la de tota la societat civil. Cal que tothom treballi per la pau en un sol sentit: associacions de víctimes, universitats, sindicats, o patronals, per posar alguns exemples.

Posem el comptador a zero, comencem de nou, units, fent força. Els grans problemes necessiten grans solucions i en aquest cas la sortida és multifactorial, com ho són les causes de conflicte: cal una acció policíaca, judicial, però també necessitem que es treballi la via política. No crec que existeixi una única solució, sinó una resolució a diferents nivells.

Amb tot, la posició del Partit Popular, el major partit de la oposició, no em deixa ser gaire optimista en relació a aquest procés, perquè sacrifica la pau per treure’n un rèdit electoral, com si la fi justifiqués els mitjans.

* Article publicat a Hora Nova el dimarts 23 de gener de 2007.

Presenta't a les eleccions!!!

Surto de l’església que encara ressonen pel meu cap les paraules de l’homilia que ens ha fet l’escalenc de l’any, mossèn Martí. Obro la porta del cancell i deixo passar la Maria Lluïsa que ve tot darrera meu. He d’aprofitar aquesta coincidència per felicitar-li el nou any.
- Bon any Maria Lluïsa!
- Bon any alcalde!
- Que sigueu molt feliços tu i els teus!
- Igualment, igualment...
- Ja he llegit el teu últim article a L’Escalenc.
- Ah! Sí? I què t’ha semblat? –Em pregunta. I ràpidament, sense esperar resposta, afegeix– Ja saps que no faig res més que recollir allò que sento pel carrer, oi Josep Maria?
- Segurament, però tinc la impressió que sempre reculls les opinions més crítiques, les més negatives envers l’acció de govern... la qüestió és menystenir els que manen.
- No t’ho agafis així –diu ella–. Al capdavall tu ets l’alcalde, i el responsable de tot allò que passa al poble, sobretot del que és dolent.
- I les coses bones es queden a la butxaca? –pregunto jo amb segones–
- Ja saps que sempre crida l’atenció allò que és més negatiu!
- Mira, no hi estic gaire d’acord! Però ara, amb temps, deixa’m que et recordi que ha arribat la teva oportunitat. Allò que estaves esperant!
- De què em parles? –diu la Maria Lluïsa amb cara d’estranyada i amb una certa ganyota–.
- De les eleccions.
- Amb què em surts, ara? –respon amb més estupefacció que si li proposés saltar en paracaigudes fent tàndem amb mi!–.
- Sí, dona. Si tu tens tan clar què cal fer, ara és la teva oportunitat que tot allò que expliques no es quedi només en paraules, i ho puguis posar en pràctica. Presenta’t a els eleccions amb algun partit, o crea’n un d’independent! D’aquí a cinc mesos hi ha eleccions municipals, una cita en què tots aquells que s’hi presenten parteixen de la mateixa posició.
- Ui, ui...
- T’ho dic de veritat! Proposa les teves idees obertament, com ho fas a L’Escalenc i no et faci por que la gent et recolzi. Mira, potser fins i tot jo et votaré. Sigues valenta, surt de la bardissa, situa’t al mig del ball i balla!
- Para el carro! Jo no hi haig d’anar a buscar res a l’Ajuntament!!! –em diu tot envermellint-se–.
- Oh! I et penses que els que hi som hi hem anat a buscar alguna cosa? –li contesto vocalitzant cada síl·laba–.
- Alguna cosa... –fa, intentant sortir d’aquest embolic d’alguna manera–.
- Ja ho veig! Estàs enrocada amb el tòpic que els que estan a l’Ajuntament ho fan per interès propi!!! Llavors, quan tu escrius a L’Escalenc ho fas per interès propi? O per col·laborar en l’interès general?
- Guinart... deixa-ho estar!
- Oh! Diga’m perquè “negueu als altres allò que us atribuïu a vós”? No trobes que aquesta cita bíblica és molt escaient?
- Què vols que et digui? Que tens raó?
- De tant en tant no estaria malament...
- Però d’on baixa tot plegat?
- Doncs, que ja fa temps que a L’Escalenc hi surten masses articles i opinions, editorial inclosa, que estan esbiaixats pel mateix patró. Al meu judici aquests escrits no recullen idees imparcials, neutrals, en relació cap al govern municipal, sinó tot el contrari.
- Home! No serà tant! –exclama–.
- No t’ho creus? Doncs, siusplau, presenta’m aquell “bon grup d’escalencs que varen reclamar fins a l’extenuació fer un pàrquing a la plaça Catalunya”!!! Perquè jo no els conec!!! N’hi ha alguna prova del “bon grup”? Què és “l’extenuació”? Van sortir en algun mitjà? Ensenya-me’n algun article que en parli, perquè això jo no ho he vist!!!
- Ara m’agafes... que no ho sé!
- O potser no s’havia de fer la plaça Catalunya perquè en aquell moment hi havia eleccions a la vista? Tu també ets dels que pensen que ara ens corre pressa fer l’aparcament soterrat perquè al maig hi ha eleccions?
- La veritat és que he seguit el tema i sé que fa temps que ho teniu previst.
- Bé, gràcies! I per cert, una darrera cosa? D’on ho has tret que s’ha projectat una rambla a l’avinguda Ave Maria? Amb un sol sentit de circulació? I a tu et sembla que ja té voreres? Sí, és clar que en té: algunes de 80 centímetres i d’altres d’1’5metres... Diga’m quin mal hi ha en millorar un espai públic?
- Home, jo em pensava que era una altra cosa...
- Deixem-ho estar que són festes?
- Sí, em penso que serà millor.

I d’aquesta manera posem el punt i final a la conversa, perquè si quan ens trobem en persona no té arguments per defensar les idees que esgrimeix demagògicament en contra del govern des de la seva secció, val més que ho deixem estar. Bé, que ho deixi estar... Avui sí que he justificat la meva fama de “renyaire”, però deixeu-me que us confessi que aquesta faceta és ben puntual! Bé, en fi, feliç any nou.

* Article publicat a L'Escalenc del mes de gener.

Fins sempre, Lluís Parramont

Lluís, avui tothom parla de tu, però jo prefereixo recordar-te, fer-te present. T'haig de confessar que em costa trobar escenaris de l'Escala dels quals tu no formis part. Sempre tan obert, tan disposat a ajudar els altres amb la teva immensa humanitat.
Em fa mal, em dol profundament pensar que no et tornaré a veure; a tu, que formaves part d'aquest paisatge, de la meva vida, com de la de tants escalencs. Ja ho veus, això és el que passa quan sempre s'ha estat a punt per donar un cop de mà als altres. Aquesta era la màxima que aplicaves en tots els àmbits de la vida: com a empresari, com a polític, com a amic.
Des de molt jove vas tenir l'atreviment necessari per fundar la teva empresa, per arriscar, per donar feina a tothom qui t'ho demanava, amb totes les responsabilitats que això comporta. Vas ser capaç de donar vida, esperança, i crear bellesa al teu pas en el món de la construcció, pensant primer en els altres i sense esperar res a canvi. Et vas acostar a la política per la teva vocació de servei, per col·laborar amb el ciutadà anònim i no esperar-ne ni tan sols un «gràcies». Tu no volies escalar càrrecs, però vas ser prou valent per assumir responsabilitats, problemes i maldecaps, a canvi de res. Per això has estat tants anys actiu en els òrgans de direcció d'Unió de l'Alt Empordà i de Girona. Hauries tornat a ser regidor d'aquesta vila marinera, però malauradament el destí ens ha jugat una mala passada i no podrà ser. No obstant, el teu llegat, el teu tarannà constructiu i optimista seguirà amb nosaltres.
Però tot això que et dic, tu ja ho sabies. Deixa'm que avui proclami als quatre vents que per sobre de tot has estat un gran amic, absolutament lleial, capaç de defensar amb gran fermesa les persones en qui creies. Un incondicional que sempre hi ha sigut en els moments difícils. M'ho has anat demostrant amb el temps; amb els fets, aquí i allà; amb les nostres llargues xerrades al voltant d'una taula, parlant de l'univers i dels detalls, de tot i de res. Has estat un amic com n'hi ha pocs, d'aquells que ja no se'n troben. I com a tal et duré al cor, en aquell lloc on el temps no passa i s'hi guarden les coses importants.
Em resisteixo a acomiadar-te. No vull dir-te «adéu», deixa'm que només sigui un «fins sempre».

* Article publicat a El Punt i Diari de Girona, arran de la mort de Lluís Parramont el dijous 18 de gener.

L'Escala, la cuina de l'Empordà

Quantes coses importants no han passat al voltant d’una taula al llarg de la història? Tractats, acords de pau, peticions de mà, reconciliacions, grans passions... I és que la nostra cultura va lligada amb la gastronomia. Quantes vegades no hem tancat un tracte amb un bon dinar? O hem acabat una feina tot menjant? Som mediterranis i ens agrada assaborir la bona cuina. I amb això no vull dir que els que no pertanyin a aquestes latituds no els interessi el bon menjar, però no totes les cultures paren el seu ritme diari de treball per entaular-se. En canvi aquí, aquest és un costum que majoritàriament ens resistim a perdre.
Sembla doncs, que a l’Escala d’aquesta deliciosa tradició n’hem fet una estesa professió, perquè és un dels municipis de l’Alt Empordà amb una oferta més diversa. Té un conjunt de restaurants que fan les delícies dels comensals. Una de les ofertes més bones i variades, amb cartes i menús que ens desperten la gana. Propostes elaborades, cuidades, i dutes a taula amb tota l’estima del món. On s’hi descobreixen una mar de sabors i contrastos. On acostumem a trobar el nostre producte estrella, la marca de la casa, l’Anxova de l’Escala.
Així doncs, des de l’Ajuntament només podem fer una cosa, donar recolzament a aquesta gran iniciativa privada que converteix l’Escala en la cuina de l’Empordà; que designa aquesta vila marinera en el restaurant per excel·lència, per les moltes i variades formes que pren, acurades i delicioses, totes i cadascuna d’elles, a la seva manera. Podria fer una llarga llista de noms; però, injustament, me’n deixaria molts altres.
Ja que el món s’ha rendit als peus de grans cuiners, ja que molts busquem a la taula petits plaers de sabors infinits, fem bandera del nostre patrimoni gastronòmic que ens defineix com a poble i com a cultura. Perquè fins i tot el plat més senzill i tradicional de la nostra cuina, un pa amb tomata amb anxoves, pot convertir-se en un èxtasi pels sentits si s’hi ha sabut trobar el punt just de suavitat i salabror.
Per tant, exportem al món aquesta qualitat. Convidem als nostres veïns a descobrir aquesta vessant i gaudim-ne també nosaltres mateixos. Deixem que el municipi i els seus representants siguin els millors amfitrions de les virtuts culinàries de la nostra taula i dels seus artistes.
Ensenyem, promocionem, convidem a tothom a participar d’aquesta festa. Nosaltres, l’Ajuntament, també ho farem, portant i redescobrint l’Escala al món.

*Article publicat al setmanari Empordà el 16 de gener de 2007.

TIRAR LA PEDRA...

Hi ha activitats molt antigues, que no caduquen per més anys que passin. No depenen de modes, ni malauradament, es queden desfassades, sinó que resisteixen el pas del temps. Com delata el títol d’aquest article, estic parlant de tirar la pedra i amagar la mà.
Efectivament tots coneixem persones que prenen aquesta actitud: disparen i sobretot quan la víctima de l’atac decideix passar comptes amb ells, aleshores amaguen la mà. N’hi ha que s’enroquen amb una mentida, diuen que “no, no, jo no he estat!”, o “i ara! T’equivoques, deu haver sigut un altre”. També és tant típic com els turrons per Nadal el “ho has entès malament!”.
Bé, quan aquestes ferides estan fetes de viva veu, són difícils de demostrar, perquè les paraules se les emporta el vent. Però tot plegat canvia quan les malifetes, els enganys i les injúries estan recollides negre sobre blanc. Sobretot si han estat publicades a la premsa. Llavors només cal una mica de paciència i temps per buscar el cos del delicte, i aconseguir un testimoni fidedigne de les injúries. Val a dir que en aquest cas, és poc intel·ligent esgrimir cap argument, és millor afrontar els fets.
No sé si estaran d’acord amb mi que els practicants d’aquest esport, han de ser veritables atletes, per esquivar les persecucions en busca de la veritat, però també una mica covards per no saber reconèixer els seus actes. Per exemple, no fa gaire, un home, de qui no diré el nom, es va exaltar perquè el vaig contestar! Valga’m Déu! Prometo que no el vaig contestar malament! Però feia tant de temps que deia barbaritats de l’alçada d’un campanar, que al final em vaig veure obligat a defensar-me. Però no us penséssiu que li vaig parlar de mala manera, no! Vaig ser ferm. Contundent. Però, res més. Doncs encara es va enfadar més!!! Semblava tant convincent que si no n’hagués tingut proves m’ho hauria cregut i tot. I és que de vegades algunes d’aquestes persones acaben essent víctimes dels seus propis enganys. Perquè després de tant repetir-los, se’ls acaben creient.

* Article publicat al setmanari Empordà el 9 de gener de 2007.

EL PÀRQUING DEL CONSENS?

Un pacte és un pacte, tant si passen 24 hores, com si passa un any. Doncs es veu que això ja no és així, que caduquen de forma sobtada, com el pacte que vàrem acordar dur a terme entre els diferents grups municipals representats a l’ajuntament de l’Escala. Un acord pres per la despolitització del futur pàrquing soterrat que s’ha de dur a terme a la vila.

Un divendres acordem de forma consensuada elaborar un Pla Director d’Aparcaments, per avançar-nos a allò que ha de passar en els propers anys i d’aquesta manera preveure en quina situació ens podem trobar amb el temps. Tot això sense aturar l’estudi projectat a l’únic espai cèntric del nucli antic que queda lliure. Però una setmana més tard el grup municipal d’ERC acusa el govern de voler trencar aquest consens.

Que potser no hi hem estat treballant? Que potser hem dit que no el volíem tirar endavant? Res d’això. Aleshores, perquè hi ha qui s’ha afanyat a enderrocar aquest projecte d’unió que jo mateix vaig proposar? Tot això em porta a pensar que estem davant d’un grup que per una banda s’omple la boca de paraules com “consens”, “unitat”, i “transparència”; mentre que per l’altra actua de forma demagògica, poc seriosa i oportunista.

Així doncs, davant d’aquesta situació, cal esmerçar esforços per aconseguir el “sí” d’un partit que només busca la politització d’un tema en benefici propi? Cal sacrificar l’avanç d’un poble, en nom de la unitat? Amb una actitud com la d’ERC val la pena treballar pel consens?

*Article publicat al setmanari Empordà el 2 de gener de 2007

ORIENTEM L’ESCALA-EMPÚRIES

L’enquesta que fem als visitants del Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala, un espai que informa i educa al tothom qui ho vol sobre la història de la salaor, l’arrelament d’aquest procés a la població i el seu creixement paral·lel, corrobora una cosa que ja sabíem: la gran importància dels panells informatius, ja que esdevé una de les claus de les visites d’aquest centre.

Així doncs no ens ha d’estranyar que els elements més singulars del territori, acostumin a figurar en cartells de gran format a peu d’autopista, una via per la que cada dia circulen moltíssims vehicles, conduïts per visitants potencials. En la nostra demarcació, es destaquen amb pictogrames, clares representacions d’allò que volen anunciar, el Museu Dalí i la Universitat de Girona. Tot i que curiosament, aquest últim, no es tracta cap monument d’interès cultural, sinó educatiu.

Sorprenentment hi ha indicadors propers a la sortida d’Orriols, que assenyalen la sortida de l’Escala-Empúries, però no n’hi ha cap que destaqui la importància dels jaciments grecs i romans d’aquesta terra. Les excavacions serien fàcilment indicables amb el pictograma d’alguna columna, o la silueta de l’Esculapi. I per altra banda, amb més informació també hi hauria molts turistes que no es perdrien a Empúries buscant el municipi veí d’Empuriabrava, ni viceversa.

Així doncs, caldria aprofitar com a aparador una via que té un trànsit molt intens per atraure visitants al nucli turístic. Després la feina ja seria nostra, perquè un cop la gent s’hagués desplaçat fins a Empúries, acabés submergint-se en els altre atractius de l’Escala.

Hem sentit dir que el Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) a Empúries no creix en número de visitants com seria d’esperar pel creixement turístic de què es parla. Aquest fet es deu a la dura competència del turisme de ciutat, que compta amb altres al·licients com les ofertes lúdiques o el shopping, que sembla que en aquests moments la fan més atractiva.

Per mirar d’aturar aquest procés, des de l’Ajuntament de l’Escala promourem les instàncies necessàries per aconseguir una més completa promoció i senyalització dels jaciments i el nucli d’Empúres.

* Article publicat a Hora Nova el 26 de desembre de 2006