20 de desembre 2006

TENIM UN PROBLEMA

Tenim un problema: qui s’ocupa de les dones que venen el seu cos a peu de carretera? La Policia Local no pot fer res fora del municipi i la majoria d’elles esperen clients als afores dels pobles, vivint al marge de la llei, però sense incórrer en cap il·legalitat i per tant els Mossos d’Esquadra tampoc no poden fer-hi res a banda de demanar-los els papers de residència.

Ja fa massa temps que aquestes figures s’han convertit en siluetes incòmodes del nostre paisatge. I potser ja ha arribat el moment de fer-hi alguna cosa. No només per elles, que dia rere dia estan exposades a les inclemències del temps i s’exhibeixen sense cap protecció pels criminals. Pensin, sinó, que fàcil que ho va tenir Volker Eckert per assassinar-les i després desfer-se dels seus cossos.

Hem de reflexionar sobre si les carreteres són el lloc més apropiat perquè s’hi exerceixi l’ofici més antic de la història. Perquè de forma indiscriminada aquestes senyores s’exhibeixin posant al descobert carn i llenceria. I és que depenent dels caràcters, aquest fet pot disgustar més o menys, però també hem de pensar en els més petits. Els nens, la més pura expressió de la innocència, que viatgen per les carreteres, i estan exposats a tota mena de visions, i aquests programes també els passen en horari infantil.

* Article publicat al setmanari Empordà el dimarts 19 de desembre de 2006

18 de desembre 2006

LES FESTES PORTEN MÉS FESTES



Divendres jo també vaig participar d’un dels milions dels sopars de Nadal que s’havien organitzat. I és que, any rere any, sembla que tots ens posem d’acord per celebrar-ho el mateix dia. En aquesta ocasió em van convidar al sopar de la comunicació escalenca. Una gran cita amb tota la gent que fa possible tele i ràdio l’Escala, una reunió on assisteixen tant els treballadors, com els incomptables col·laboradors que dia rere dia, setmana a setmana, posen el seu granet de sorra, per fer aquests dos grans productes.

I és que encara que siguin mitjans locals cal reconèixer el mèrit de tot el que fan. Una programació diària, amb un pressupost limitat per esdevenir, com van dir ells mateixos “la plaça pública” de la vila. Un punt de trobada de tots els ciutadans, un lloc de reunió virtual on tothom hi té cabuda.

En el transcurs d’aquest sopar es varen lliurar la segona edició dels premis “Escalenc de l’any”, que en aquesta ocasió es va endur per votació popular mossèn Martí Colomer, un home admirable que en poc temps s’ha guanyat la simpatia i el suport dels vilatans.

Les festes porten més festes, perquè aquest no ha estat l’únic sopar de Nadal de la setmana, ja que dimecres també em van convidar al de l’Associació de Periodistes Parlamentaris a Madrid. Un àpat tradicional on s’acostumen a lliurar els premis que els periodistes atorguen als polítics.

Bones Notícies

Avui és un d’aquells dies en què les visites es succeeixen una darrera l’altra. Però, com de vegades passa, la parella que havia concertat hora per parlar del seu casament avisa que arribaran més tard del previst. En aquests minuts d’impàs aprofito per posar negre sobre blanc les idees que em circulen pel cap. Mentre estic absort en aquesta tasca algú pica a la porta.

- Bon dia Josep Maria!
- Eo!
- Com va això?
- Molt enfeinat, com sempre –li dic mentre deixo el bolígraf a la taula, disposat a escoltar-lo.
- De fet no m’estranya, com que ho vols fer seguir tot: l’alcaldia, ser diputat a Madrid... no et deu quedar gaire temps per a res més.
- La veritat és que qui se’n ressenteix és la família, perquè sempre acabo invertint a la feina les hores personals, però vaig agafar un compromís amb l’Escala i el penso mantenir.
- Mira, si no encapçalés una altra llista et votaria i tot!!! –I ràpidament pregunta­– Com va per Madrid?
- Doncs molt bé! Estic molt content perquè m’acaben de donar una molt bona notícia –i vaig notant com se m’il·lumina la cara només de pensar-hi.
- Explica, explica!!! No t’ho quedis només per tu... –diu encuriosit.
- Ara mateix! La veritat és que també t’afecta, com a tots els escalencs. Resulta que feia temps que feia gestions madrilenyes i finalment ens n’hem sortit.
- Dispara, home!
- Mira! He aconseguit que ens estalviéssim 120 milions de les antigues pessetes.
- Ah si?!!! I com és això?
- Recordes aquell contenciós administratiu que teníem amb la Direcció General de Costes perquè ens paguessin el sobrecost de les expropiacions que vàrem haver de fer per construir el passeig de Riells? Recordes que després d’insistir molt vàrem haver d’anar als jutjats i que vàrem guanyar? La història no va acabar aquí, el Ministeri de Medi Ambient va recórrer davant del Tribunal Suprem i no sabíem com s’acabaria tot plegat... Doncs, acabo de parlar amb el director general de l’Advocacia de l’Estat, al qual he perseguit durant dos mesos, i m’ha anunciat que efectivament retiraven el recurs i, que per tant, aviat ja podríem percebre aquella quantitat. Uf! La veritat és que estic molt content!
- Sí, està molt bé. Però això també ho hauries pogut fer des d’aquí.
- Doncs no t’ho sabria dir. Aquestes coses mai no es poden afirmar amb rotunditat. Algú podria pensar que el fet que jo m’hagi adreçat a la Direcció General de Costes i a l’advocat en cap de l’Estat, com a diputat i portaveu parlamentari de Medi Ambient del meu grup, pot haver tingut algun efecte.
- Mira, si això fos així, déu n’hi do com en sortiries de rendible a l’Escala! És que només per això que m’expliques ja hauria valgut la pena. Són molts calés.
- Sí, però no voldria que això servís per justificar res. Sempre hi ha opinions per tot i hi ha qui creu que res no compensa que estigui uns dies fora de l’Escala.
- Ara que ho dius... últimament et veig molt per aquí –diu amb segones.
- Quina gràcia! Però si sempre ho he estat! Mira, t’ho diré en xifres! L’altre dia vaig revisar l’agenda i l’últim any he anat en 29 ocasions a Madrid, de les quals només 18 m’hi he quedat dos dies i mig seguits. I nou vegades ha estat un viatge llampec, d’anar i tornar el mateix dia. Resumint, en tot un any he passat 67 dies a la capital espanyola, i molts d’ells no han estat sencers, sinó que he marxat al migdia, després de fer algunes gestions a l’Ajuntament.
- O sigui que només hi hauries passat un dia i mig per setmana –fa amb cara pensarosa
- Et pensaves que era més, oi? És que hi ha hagut alguna campanya crítica i dramatitzant que ha donat bon resultat. Hi ha qui ho ha volgut vestir com un punt flac i ha fet una bona feina. Però no hi ha res més lluny de la realitat. De fet és l’època en què he passat més temps a l’Ajuntament i tinc la consciència ben tranquil·la, perquè estic complint amb els meus compromisos –dic de forma contundent.
- Home! No et posis així ­­–i el meu interlocutor sembla que comença a envermellir.
- Pensa que hi ha molta gent que valora molt positivament que el seu alcalde tingui una projecció personal més enllà de l’Escala. Perquè dóna més repercussió al poble, i si tu vols, un cert prestigi. De fet aquesta és una situació que no s’havia produït mai, i qui sap si mai més no es repetirà. Però digues, què volies?
- De fet no res, he passat a recollir uns papers i he vist que hi eres. Però ja me n’anava perquè em penso que la teva següent visita ja ha arribat.

I efectivament la Paquita, la meva secretària, està al pas de la porta per dir-me que la següent visita s’està esperant. Estic content, per la victòria aconseguida pel poble, i ja començo a pensar què caldrà fer amb aquests diners que ens retornaran. Però la meva satisfacció no és plena perquè de vegades hi ha rumors infundats que acaben triomfant. Falses afirmacions que es fan córrer amb la pitjor de les intencions, i que acaben fent pòsit. Em pregunto si hi ha cap remei per aquestes coses.

* Article publicat a L'Escalenc del mes de desembre