El contenciós del passeig de Riells

Catxislamar! Perdó. Malament començo. Ahir a la tarda vaig posar-me a escriure aquesta peça i quan estava a punt d'acabar-la algun entremaliat “enanito” infiltrat en el teclat de l’ordinador va fer que, en tocar no sé quin dispositiu, de cop s’esborrés tot allò que havia escrit. Després de maleir la meva sort i les noves tecnologies que havia enaltit en l’escrit anterior, confesso que vaig abandonar l’intent (per anar a veure el Barça-Chelsea a un bar proper). L'incident quasi va fer que em desdís definitivament de continuar amb això del blog personal. Però, cal superar les contrarietats, respirar a fons i... aquí estic, tornant-ho a intentar (per precaució ara ho gravo tot paràgraf a paràgraf). Em sembla recordar que –si fa o no fa– deia:

"Escric des de Madrid, des del Congrés. La meva intenció és fer-ho així durant un temps –no sé quan–. Intentaré narrar aquells fets, circumstàncies o opinions que aquesta meva especial situació d’alcalde i diputat (per aquest ordre!) em suggereixi."

Deia que aquesta setmana, l’activitat madrilenya destacava per l’inici de la tramitació del Pressupost de l’Estat pel 2007 i el paper transcendent que hi havia jugat CiU, facilitant el seu camí parlamentari amb la retirada de la nostra esmena a la totalitat. Efectivament, després d’una negociació d’última hora vàrem arrancar del govern de l‘Estat el compromís solemne d’ajustar bilateralment la quantia de les inversions a Catalunya per l’any proper i els sis successius, ja que ara mateix no estàvem d’acord amb la fòrmula de càlcul del govern. Malgrat l’intent de menystenir aquest avenç per part de PSC i ERC, aquests grups es varen quedar amb un pam de nas i el nostre grup,CiU, ho vàrem viure com una significativa victòria, no només pel contingut de l’acord –que també–, sinó que pel que podia interpretar-se de consolidació d’un rellevant i imprescindible protagonisme de CiU en la política de l’Estat, tot plegat conduït hàbilment pel nostre capdavanter, Duran i Lleida. (Gravo).

També recordo que deia que en la meva vida parlamentària a Madrid, no puc mai (ni vull) deixar d’estar pendent de les qüestions i problemes dels escalencs i de l’Escala. Així doncs ahir al matí, més enllà de gestions diverses que vaig fer, contactes i trucades, com sempre, volia destacar una activitat concreta, com va ser la conversa que vaig mantenir amb el Sr. Joaquín de Fuentes, que és el director general de l’Abogacía del Estado, per comentar-li en profunditat el contenciós que tenim sobre les expropiacions del Riells, que malgrat haver guanyat el judici a l’Audiència Nacional, s’havia plantejat recurs al Tribunal Suprem. L'atenció que em va donar em va causar molt bona impressió i tinc la intuició que aconseguirem que retirin el recurs i així, sense més dilació, cobrar aquests diners en litigi. Ni més, ni menys que 720.000.- euros (120 milions de ptes.), més interessos. Ho sabrem en pocs dies.

També vaig estar pendent del que succeïa ahir al vespre a l’Escala: el xàfec intens, la pluja torrencial... Vaig estar permanentment en contacte amb en Francesc Puig, altres regidors i la Policia Local per seguir els efectes i plantejar-me si calia desplaçar-m’hi amb urgència. Amb tot, les conseqüències van ser "d’una certa normalitat", tot i que de forma permanent hem d’anar millorant la nostra xarxa i model de desguàs d’aigües plujanes, i acomodar-la a les variacions que de forma constant pateix la nostra superfície de recepció de pluges, per l’existència de més zones urbanitzades, amb carrers, jardins durs, cases, etc.

I finalment, aquest matí de dijous, he hagut de participar en la comissió d’Interior, amb el Sr. Pérez Rubalcaba, que ha comparegut per explicar les últimes reestructuracións del Ministeri, sobre tot allò del “mando único” de Policia i Guardia Civil. En la típica dinàmica de xoc irreconciliable entre PP i Psoe, he fet intervencions més o menys tècniques i conciliadores, intentant ser concís i precís, envejant –a vegades- la gran capacitat oratòria d’alguns diputats que són veritables artistes en les arts escèniques. Tot plegat unes quatre horetes, fins la 1.30h. I ara, abans d’enfilar el viatge de tornada, he volgut superar la mandra, i escriure aquesta peça de blog que ahir em va desaparèixer per art de màgia tecnològica. Tanco aquí i me'n vaig cap a l’aeroport, i cap a l’Escala. Ara, fins el 14 de novembre, fins d'aquí gairebé un més no tornarà a haver-hi sessions ordinàries, excepte el dia 2 de novembre en què hi ha un Ple que serà "d’anar i venir". Serà significatiu viure en directe, al Congrés, les reaccions de grups i companys, en funció dels resultats de les eleccions Catalanes del dia abans.

Val a dir, que estem tenint una tardor parlamentaria molt light, amb molt poques sessions. Això ha representat que –malgrat que hi hagi qui vulgui fer creure el contrari– he estat molt dedicat a les qüestions municipals. Sense que això signifiqui no estar també pendent des de l’ajuntament de les meves responsabilitat de diputat per la demarcació de Girona, és clar. De fet, –i és contrastable–, des de finals de juny i fins al 14 de novembre (és a dir, uns 140 dies), només he estat a Madrid, exactament 17 dies. La resta a l’Escala, fora d’uns pocs que he fet de vacances amb la família. Ara bé, és cert que quan sóc a l’Escala, la meva activitat es centra més en el despatx, amb els col·laboradors i els tècnics, que a passejar pels carrers, anar als bars o a tocar l’esquena a uns i altres.

Cadascú té la seva pròpia manera de ser i potser la meva no és la idònia per segons quina concepció de “polític”. Potser per altres sí. Em considero més un “polític-gestor”, que un “polític-actor”, tot i que qui sap si m’hauria de preocupar més de donar aquella altra imatge més propera a algunes persones, que d'altres practiquen. Potser. O no!

Encara que sigui a tall de recordatori o compromís, properament comentaré l’estat de la qüestió de les gestions i obres "amb" i "del" Ministeri de Medi Ambient, àmbit de Costes. Parlaré d'allò que algun regidor intencionadament ha desinformat i també sobre les iniciatives relatives a la intensitat de trens a l’estació de Camallera que he formulat davant del Ministeri de Foment, entre altres temes d’interès –suposo– que sorgeixin a la “capital del Reino” i lògicament a l’Escala.

La moda del blogs?

Fa uns quants anys escoltava, entre incrèdul i escèptic, que el segle XXI seria el de larevolució de les comunicacions. No ho acabava d'entendre, d'imaginar. La realitat m'ho ha demostrat. La telefonia mòvil, amb totes les seves aplicacions i prestacions cada vegada més sorprenents i a qualsevol racó del món, n'és un exemple. I ja no diguem Internet, amb la informació infinita que conté, n'és un altre paradigme indiscutible ( m'ha ajudat a copsar millor el conceptre d'infinit).

Ara, darrerament, ha aparegut una nova forma de "comunicar-se¨ -facil i sencillament- amb tot el món, -textualment-, encara que soni exagerat, a través dels denominats "blogs". Aquestes pàgines personals que es poden escriure des de qualsevol ordinador, a qualsevol lloc (jo ho estic fent des de l'ordinador de l'escó al Congres mentre escolto intermitentment a en Rajoy debatent els Presupostos 2007) i els pot llegir tot-hom que tingui un ordinador, fixe o portatil, o un mòvil un xic modern, des de qualsevol punt del planeta on hi hagi cobertura. Potencialment 6.500 milions de persones. Realment una revolució que fa vertígen.

I sembla que els que volen -o volem- estar més o menys al dia en les noves tecnologies (en diuen TIC) i/o tenim un roll públic davant la societat, estem especialment quasi obligats a tenir el nostre blog personal. Alguns ho qualificarien de blogmania. Sembla, doncs, que, igual com es diu en el món jurídic "el que no està en el sumari, no està al món", en el món de la política, qui no té blog, tampoc.

Però tenir un blog, o pàgina personal interactiva, "penjada" a aquesta xarxa al.lucinant que és Internet, és fàcil. Quatre tràmits informàtics, amb assistent o no, a la pàgina web adequada i ja està. Molt sencill. Feina feta. Pero això no és cap mèrit. El que realment és meritori, és mantenir el blog viu, actiu, dinàmic, agregant-hi sovint escrits, continguts, opinions experiències, noticies,... I, evidentment, obrir-se a la possibilitat i al risc (o al goig) de rebre -i encaixar quan calgui- comentaris i crítiques de tots aquells que també vulguin participar públicament en aquesta modernitat tecnológica de la comunicació que són els blogs. No ens enganyem però, encara són o som pocs els que estan habituats al ús d'aquesta via de relació personal, igual que el propi sistema d'Internet. Malgrat tot, no deixa de ser un repte i una aposta de futur. De moment, encara cal confiar molt en el l'efecte multiplicador i difusor que encara exerceixen els mitjans de comunicació escrits tradicionals que utilizen els blogs personals com una font fàcil i accesible de notícies inèdites i fresques.

Alguns dels meus companys i competidors polítics -i alguns dels seus adlateres- tenen ja fa algun temps meravellosos blogs personals, ben escrits, il·luminats amb fotografies, fins i tot amb algun vídeo, i tenen el temps, la prioritat, la constància i la força de voluntat de mantenir-los actualitzats en el temps amb una cadència molt raonable. I la sana enveja que em provoquen, fa que avui em "llenci a la piscina" d’escriure aquest primer tema tan introductori en el meu blog, conscient com sóc de l’obligació que contrec amb els possibles lectors (de O a l’infinit) i amb mi mateix, del que ha de ser aquesta mena de diari personal -encara que no sigui cada dia- compartit amb tots vosaltres, amables lectors bloggeros.

Som-hi doncs!