TENIM UN PROBLEMA

Tenim un problema: qui s’ocupa de les dones que venen el seu cos a peu de carretera? La Policia Local no pot fer res fora del municipi i la majoria d’elles esperen clients als afores dels pobles, vivint al marge de la llei, però sense incórrer en cap il·legalitat i per tant els Mossos d’Esquadra tampoc no poden fer-hi res a banda de demanar-los els papers de residència.

Ja fa massa temps que aquestes figures s’han convertit en siluetes incòmodes del nostre paisatge. I potser ja ha arribat el moment de fer-hi alguna cosa. No només per elles, que dia rere dia estan exposades a les inclemències del temps i s’exhibeixen sense cap protecció pels criminals. Pensin, sinó, que fàcil que ho va tenir Volker Eckert per assassinar-les i després desfer-se dels seus cossos.

Hem de reflexionar sobre si les carreteres són el lloc més apropiat perquè s’hi exerceixi l’ofici més antic de la història. Perquè de forma indiscriminada aquestes senyores s’exhibeixin posant al descobert carn i llenceria. I és que depenent dels caràcters, aquest fet pot disgustar més o menys, però també hem de pensar en els més petits. Els nens, la més pura expressió de la innocència, que viatgen per les carreteres, i estan exposats a tota mena de visions, i aquests programes també els passen en horari infantil.

* Article publicat al setmanari Empordà el dimarts 19 de desembre de 2006

LES FESTES PORTEN MÉS FESTES

Divendres jo també vaig participar d’un dels milions dels sopars de Nadal que s’havien organitzat. I és que, any rere any, sembla que tots ens posem d’acord per celebrar-ho el mateix dia. En aquesta ocasió em van convidar al sopar de la comunicació escalenca. Una gran cita amb tota la gent que fa possible tele i ràdio l’Escala, una reunió on assisteixen tant els treballadors, com els incomptables col·laboradors que dia rere dia, setmana a setmana, posen el seu granet de sorra, per fer aquests dos grans productes.

I és que encara que siguin mitjans locals cal reconèixer el mèrit de tot el que fan. Una programació diària, amb un pressupost limitat per esdevenir, com van dir ells mateixos “la plaça pública” de la vila. Un punt de trobada de tots els ciutadans, un lloc de reunió virtual on tothom hi té cabuda.

En el transcurs d’aquest sopar es varen lliurar la segona edició dels premis “Escalenc de l’any”, que en aquesta ocasió es va endur per votació popular mossèn Martí Colomer, un home admirable que en poc temps s’ha guanyat la simpatia i el suport dels vilatans.

Les festes porten més festes, perquè aquest no ha estat l’únic sopar de Nadal de la setmana, ja que dimecres també em van convidar al de l’Associació de Periodistes Parlamentaris a Madrid. Un àpat tradicional on s’acostumen a lliurar els premis que els periodistes atorguen als polítics.

Bones Notícies

Avui és un d’aquells dies en què les visites es succeeixen una darrera l’altra. Però, com de vegades passa, la parella que havia concertat hora per parlar del seu casament avisa que arribaran més tard del previst. En aquests minuts d’impàs aprofito per posar negre sobre blanc les idees que em circulen pel cap. Mentre estic absort en aquesta tasca algú pica a la porta.

- Bon dia Josep Maria!
- Eo!
- Com va això?
- Molt enfeinat, com sempre –li dic mentre deixo el bolígraf a la taula, disposat a escoltar-lo.
- De fet no m’estranya, com que ho vols fer seguir tot: l’alcaldia, ser diputat a Madrid... no et deu quedar gaire temps per a res més.
- La veritat és que qui se’n ressenteix és la família, perquè sempre acabo invertint a la feina les hores personals, però vaig agafar un compromís amb l’Escala i el penso mantenir.
- Mira, si no encapçalés una altra llista et votaria i tot!!! –I ràpidament pregunta­– Com va per Madrid?
- Doncs molt bé! Estic molt content perquè m’acaben de donar una molt bona notícia –i vaig notant com se m’il·lumina la cara només de pensar-hi.
- Explica, explica!!! No t’ho quedis només per tu... –diu encuriosit.
- Ara mateix! La veritat és que també t’afecta, com a tots els escalencs. Resulta que feia temps que feia gestions madrilenyes i finalment ens n’hem sortit.
- Dispara, home!
- Mira! He aconseguit que ens estalviéssim 120 milions de les antigues pessetes.
- Ah si?!!! I com és això?
- Recordes aquell contenciós administratiu que teníem amb la Direcció General de Costes perquè ens paguessin el sobrecost de les expropiacions que vàrem haver de fer per construir el passeig de Riells? Recordes que després d’insistir molt vàrem haver d’anar als jutjats i que vàrem guanyar? La història no va acabar aquí, el Ministeri de Medi Ambient va recórrer davant del Tribunal Suprem i no sabíem com s’acabaria tot plegat... Doncs, acabo de parlar amb el director general de l’Advocacia de l’Estat, al qual he perseguit durant dos mesos, i m’ha anunciat que efectivament retiraven el recurs i, que per tant, aviat ja podríem percebre aquella quantitat. Uf! La veritat és que estic molt content!
- Sí, està molt bé. Però això també ho hauries pogut fer des d’aquí.
- Doncs no t’ho sabria dir. Aquestes coses mai no es poden afirmar amb rotunditat. Algú podria pensar que el fet que jo m’hagi adreçat a la Direcció General de Costes i a l’advocat en cap de l’Estat, com a diputat i portaveu parlamentari de Medi Ambient del meu grup, pot haver tingut algun efecte.
- Mira, si això fos així, déu n’hi do com en sortiries de rendible a l’Escala! És que només per això que m’expliques ja hauria valgut la pena. Són molts calés.
- Sí, però no voldria que això servís per justificar res. Sempre hi ha opinions per tot i hi ha qui creu que res no compensa que estigui uns dies fora de l’Escala.
- Ara que ho dius... últimament et veig molt per aquí –diu amb segones.
- Quina gràcia! Però si sempre ho he estat! Mira, t’ho diré en xifres! L’altre dia vaig revisar l’agenda i l’últim any he anat en 29 ocasions a Madrid, de les quals només 18 m’hi he quedat dos dies i mig seguits. I nou vegades ha estat un viatge llampec, d’anar i tornar el mateix dia. Resumint, en tot un any he passat 67 dies a la capital espanyola, i molts d’ells no han estat sencers, sinó que he marxat al migdia, després de fer algunes gestions a l’Ajuntament.
- O sigui que només hi hauries passat un dia i mig per setmana –fa amb cara pensarosa
- Et pensaves que era més, oi? És que hi ha hagut alguna campanya crítica i dramatitzant que ha donat bon resultat. Hi ha qui ho ha volgut vestir com un punt flac i ha fet una bona feina. Però no hi ha res més lluny de la realitat. De fet és l’època en què he passat més temps a l’Ajuntament i tinc la consciència ben tranquil·la, perquè estic complint amb els meus compromisos –dic de forma contundent.
- Home! No et posis així ­­–i el meu interlocutor sembla que comença a envermellir.
- Pensa que hi ha molta gent que valora molt positivament que el seu alcalde tingui una projecció personal més enllà de l’Escala. Perquè dóna més repercussió al poble, i si tu vols, un cert prestigi. De fet aquesta és una situació que no s’havia produït mai, i qui sap si mai més no es repetirà. Però digues, què volies?
- De fet no res, he passat a recollir uns papers i he vist que hi eres. Però ja me n’anava perquè em penso que la teva següent visita ja ha arribat.

I efectivament la Paquita, la meva secretària, està al pas de la porta per dir-me que la següent visita s’està esperant. Estic content, per la victòria aconseguida pel poble, i ja començo a pensar què caldrà fer amb aquests diners que ens retornaran. Però la meva satisfacció no és plena perquè de vegades hi ha rumors infundats que acaben triomfant. Falses afirmacions que es fan córrer amb la pitjor de les intencions, i que acaben fent pòsit. Em pregunto si hi ha cap remei per aquestes coses.

* Article publicat a L'Escalenc del mes de desembre

FESTES, DESITJOS I IL·LUSIONS

Ara, les dates que s’acosten són per passar en família, amb fred i prop dels que t’estimes. I és que aquests dies tenen alguna cosa especial que ens entendreix. Potser és el record que conservem de quan érem infants, o potser és perquè es desperta el nen que encara duem dins el que ens fa posar contents quan veiem els més petits il·lusionats amb el tió, o esperant amb ànsia l’arribada dels reis mags.

Així doncs, amb la il·lusió d’un infant la nit de Nadal, i amb el cor entendrit pel caliu de la llar, permeteu-me que us desitgi unes BONES FESTES.

BONA NIT I BONA LLUM

Estem fregant l’equador del desembre, un temps amb moltes festes, no només les pròpies d’aquestes dates de Nadal, sinó també les de principis de mes amb el pont de la Puríssima Constitució. Uns dies en què la majoria dels catalans hem aprofitat per fer una petita escapada, que ens ajudarà a encarar les festes una mica més relaxats.

L’interval entre els ponts i els dies eminentment festius és la treva que cada any tenim per omplir el rebost amb turrons i cava. Català, evidentment. I és que s’acosten els dies en què els posarem a la taula per fer postres i brindar pel Nadal i l’Any Nou.

Com sempre, a l’Escala encarem aquestes dates amb la millor cuina possible, amb els consells dels professionals i amb receptes d’amants amateurs de la bona taula. Tot plegat se serveix emmarcat en la Cuina de Nadal que se celebra aquests dies a l’Escala. I per veure-ho bé, i encendre la il·lusió d’aquestes dates cada tarda obrim la il·luminació tradicional de Nadal. L’encesa oficial aquest any la vàrem tornar a fer amb els més petits. La seva il·lusió va tornar a il·luminar tots els carrers de l’Escala.

LA MOTIVACIÓ DEMOCRÀTICA

Avui tinc un matí mogut, amb constants entrades i sortides de l’ajuntament, per visites d’obres i reunions. Però veig que no sóc l’únic que he tingut un dia atapeït, perquè a l’OAC, l’Oficina d’Atenció al Ciutadà, també treballen a ple rendiment. Entre la gent que ja és atesa i la que s’espera, veig a una cara coneguda que és a punt de marxar.

- Bon jour monsieur Ablart –li dic–. Je suis content de vous voire.
- Bon jour monsieur le maire. Ja em podeu parlar en català, ja l’entenc. Porto molts anys a l’Escala i he estudiat la vostra llengua en les classes d’adults que organitza l’ajuntament. A més, practico l’idioma sempre que puc, perquè és la millor forma d’aprendre’l –em diu mentre es corda l’americana.
- Així m’agrada! –li contesto, content de sentir la seva defensa del català–. I, digueu-me, què us ha portat al consistori?
- He vingut a comprovar el meu empadronament a l’Escala. Per una banda, em vull assegurar que podré votar a les properes eleccions municipals, i per l’altra, vinc a constatar que no tindré problemes quan vingui a demanar el certificat per excusar-me per no votar al meu país, a Bèlgica.
- Ah, sí! És veritat, a casa vostra el sufragi és obligatori, i en cas que no hi pugueu anar cal que presenteu un document que justifiqui el perquè no hi heu assistit, com per exemple que éreu fora a l’estranger.
- Sí! A Bèlgica la participació a les eleccions és molt més elevada que aquí, perquè és obligatori votar. Per cert, és veritat que a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya hi ha hagut una participació força baixa?
- Sí, efectivament. Segurament si fos obligatori votar hi hauria més participació, però no sé si això va en contra de la llibertat personal. La democràcia imposada potser no és la millor.
- Qui sap!
- Per altra banda, també hi pot haver altres factors que expliquin el perquè d’aquesta davallada de la participació, que ara sembla que preocupa tant als polítics de forma unànime. Podria ser per la reiteració de cites a les urnes en un breu període de temps: fa pocs mesos vàrem tenir el referèndum de l’Estatut. O bé, el rebuig de molta gent als enfrontaments polítics que es generen en campanya. Qui sap si la culpa és dels mitjans de comunicació que recullen un reflex esbiaixat de la política, ja que reprodueixen més els atacs entre partits que no pas les propostes en positiu. O simplement es podria tractar d’un desencant de la política.
- Voleu dir que ha estat positiu convocar eleccions el dia de Touts Saints? –diu mentre es col·loca la boina perquè a fora plou.
- Tal vegada... Ha estat un experiment novedós i arriscat, i pot qüestionar-se comparant-ho amb altres eleccions fetes en diumenge.
- És que jo tinc uns veïns que són de Barcelona, que sempre havien vingut a votar. Passaven el weekend a l’Escala i participaven a les eleccions. Ho sé perquè tenim molt bona relació. Però aquesta vegada, com que s’han fet entre setmana, no han vingut.
- Teniu raó. No sabem exactament quanta gent està empadronada a l’Escala i no hi viu. Són gent que fan constar aquest domicili com el de primera residència, encara que no hi visquin, perquè els aporta avantatges fiscals.
- Però penseu una altra cosa, les societats benestants com la nostra, tenen menys motivació per anar a votar, perquè ja no ens queden grans fites per aconseguir, democràticament parlant. Fixi’s que precisament al nord d’Europa és on hi ha menys participació. I Déu n’hi do, com s’hi viu de bé a Catalunya!!! S’ha avançat molt. Per això nosaltres ens estem aquí tot l’any –em diu amb confiança, i amb un volum de veu perceptiblement més baix.
- Segur que hi ha teories que expliquen aquesta baixada de la participació, però el que em sorprèn és que no hi hagin enquestes postelectorals. Un sondeig que busqui les causes de la “no participació”, perquè segurament un cop ja passada la cita a les urnes, la gent seria més sincera responent. I a partir d’aquí es podrien elaborar mecanismes de correcció per fer alguna cosa més raonable.
- Doncs mira, això t’ho pots aplicar a tu mateix que estàs en el món de la política.
- Ui, jo no en sóc pas de polític.

I amb aquesta qüestió, que es mereix una altra conversa, m’acomiado d’aquest agradable jubilat de nacionalitat belga. Com explicar, que tot i portar gairebé dotze anys d’alcalde, no em considero un polític? És difícil, però el que a mi m’agrada, és la gestió, l’organització... i no pas el debat i la discussió. Perquè... és això la política???!!!

* Article publicat a L'Escalenc del mes de novembre.

Una mica de Roine també per a l’Escala

He dut una vegada més el transvasament del Roine a la tribuna del Congrés, aprofitant el debat de l'aigua. Em pregunto, -i ho faig públic- per què mentre existeix una Europa humida, una Europa verda, on sobra l’aigua, hi ha partits que volen xuclar l’aigua d’una terra que no té aquest excés hídric? Mentre al nord del continent vessem aigua al mar, hi ha qui prefereix situar el transvasament al nord de l’Estat, on no es donen aquestes característiques.
De vegades hi ha temes que ens poden semblar llunyans, però que són més propers del que podem pensar, com ara aquest. Perquè el transvasament del Roine també solucionaria la problemàtica del Ter, que és l’encarregat de subministrar aigua a l’Escala, a través de la seva llera sota terra, o en superfície com el Rec del Molí o el Sinyana.
El Ter a mida que avança fins a la desembocadua a l'Estartit té un deficitari cabal ecològic per culpa del consum creixent i irracional de la gran capital, de Barcelona, de tota la conurbació (allò que els polítics en diuen el cinturó roig), per l’ús abusiu que es fa d'aquesta font de vida arran del creixement descontrolat tant de vivendes com de indústries. Un malbaratament, que neix en la manca de planificació del subministrament de l’aigua, i que es veu afavorit per l’orografia planera sobre tot al sud de la capital comptal.
Doncs bé, en nom del meu grup em vaig posicionar una vegada més en contra del transvasament de l’Ebre, i vaig insistir en la necessitat d'estudiar en profunditat la viabilitat del transvasament d’aigua del Roine, provinent de l’excedent d’aigua de l’Europa humida, l’aprofitament d’una aigua que inútilment es perd al mar, i que tanta falta faria a la part més seca de l’Estat Espanyol, sobretot a la conca mediterrània.
Si algú tingués curiositat per a conèixer la literalitat de la meva intervenció sempre la pot consultar a travès de la pàgina pública del Congrés, que és www.congreso.es.

En política només hi ha blancs i negres

Aquest dimarts la sessió va ser llarga. Votàvem a tres quarts de dotze de la nit. Em va tocar intervenir en una moció del Partit Popular sobre la política de l’aigua. Segueix sense agradar-me gens parlar en públic. Sobretot al Congrés i des de la tribuna. I l’actuació d’abans d'ahir no és cap excepció, perquè la qüestió de l’aigua és un camp de batalla política entre PP i PSOE. Un escenari que acapara l’espectació dels diputats d’un i altre partit polític, encara que sigui per fer de claca dels seus portaveus, i aplaudir o esbroncar segons el cas.
En la reunió de grup prèvia vàrem discutir bastant la nostra posició, que es movia entre l’abstenció i el no. Jo defensava l’abstenció, perquè em semblava que les afirmacions generals de la moció, com ara que cal planificar amb consens, que és necessari portar a terme algun transvasament, o que els pressupostos han de garantir aigua per a tothom, eren assumibles .
Algun company, amb més experiència que jo, defensava el no. Argumentava que per més que es puntualitzessin els motius de l’abstenció cal tenir present la “llei dels colors”. I és que en política no hi ha grisos, només blancs i negres. I aquesta també és la manera com recullen la postura els mitjans de comunicació.
Així doncs, abstenir-se volia dir no posicionar-se en contra dels transvasaments, encara que fos de forma genèrica. I això es podia interpretar com si no estiguéssim en contra del transvasament de l’Ebre. El meu company tenia raó, aquesta ha estat la posició que han recollit diaris, ràdios i televisions l'endemà.
I a més, tot just m’havia assegut al meu escó quan se m’acosta una diputada d’ERC i em deixa anar amb una certa vehemència que escriurà en el seu blog que CiU està a favor del transvasament de l'Ebre. Uf!!! Bé, després de recuperar-me d’aquest mal record vull reflexionar sobre dues coses. En primer lloc, sembla que els blogs han passat a ser una arma d’atac polític, en vista que alguns membres electes, disparen aquestes amenaces embellides amb tons de marrecs de parvulari, com si es tractés d'un “li diré a la senyo”. I en segon lloc, que de vegades el subconscient traeix i fa sentir allò que es voldria escoltar, perquè des de la tribuna vaig dir ben clar que el grup català de CiU estava en contra del transvasament de l’Ebre. I així consta al diari de sessions.

Desconcert pel Tripartit

La setmana passada vàrem discutir i aprovar els pressupostos de l’Estat pel 2007. Volia fer el meu blog setmanal però, entre una cosa i una altra, no vaig tenir aquella petita estona, imprescindible, de concentració per a posar-m’hi. A mida que avançaven les hores dels dos dies que vaig estar a Madrid anava trobant idees per afegir al blog, però ara, una setmana més tard, ja se m’han esvaït. Més ben dit, tempus fugit.
Només un apunt d’ambient: tots els membres del nostre grup estaven bastant desconcertats, per la nova reconfiguració del Tripartit. Una Entesa ara encara més inexplicable (per nosaltres, és clar) que en la seva primera edició. De Madrid estant, ens semblava tan poc probable aquesta resolució, que no acabàvem de comprendre què havia passat. Tot plegat tenia l’aparença d’un malson del què volíem despertar ràpidament. Però aquesta història no està escrita de la matèria dels somins. Ara ja ho hem anat païnt, assumint... Hem passat pàgina, i aquesta setmana ja gairebé ningú no en parla. Bé, encara queda algú: un d’ells és un diputat del PSOE, que s’asseu al meu costat. Aquest socialista es debat entre sentiments contradictoris: per una banda, la satisfacció que els seus governin a Catalunya; i per l’altra la recança dels socis amb què han hagut de pactar per obtenir la presidència. I és que li fa por que aquestes decisions els generin dificultats en el govern de l’Estat.

De l'escó estant

Reviso el meu blog i constato que el darrer escrit es de fa més de 14 dies. El vaig escriure des de Madrid i no n’he fet cap més fins avui, l’endemà de les eleccions catalanes. Aquests dies entremig -que no m’he mogut de l’Escala- no he tingut la oportunitat d’escriure res. A l’Ajuntament sempre hi ha altres prioritats. Ara, assegut a l’escó 2305, on tenim una pantalla i un teclat, mentre escolto a la Vicepresidenta, Teresa Fernández de la Vega, parlant de l’Estatut d’Andalusia, que avui s’aprovarà, em disposo a escriure aquesta peça. A les grades de públic hi ha molts andalusos, el president del Parlament i en Chávez, al front. Un ull a la tribuna, just al davant, a l’altura de la meva vista, l’altra al PC, una orella escoltant a l’oradora, l’altra reservada per la part del cervell que està escrivint aquesta crònica.

Repasso les últimes hores. El recompte d’ahir, amb els nervis i el suspens fins les dades finals, satisfactòries a nivell de Catalunya, però no suficients per les nostres il·lusions. Ara es torna a obrir un període d’impas, fins a saber què passarà. A CiU en tenim el protagonisme, el lideratge, però cal jugar bé totes les bases. Això ho faran en petit comitè, els de dalt, i ja ens n'anirem assabentant. Aquest matí, des de les 4.30h, en marxa per ser a Madrid, on havia de ser-hi a les deu. Excepcionalment, Iberia s’ha portat bé, i a les 9.15 entrava al despatx parlamentari. Després, debats i votacions sobre la reforma fiscal, la persecució del frau fiscal, la llei contra el dopatge en l’esport i l’estatut del funcionari públic. Mitja horeta per menjar un most i, apa, tornem-hi. L’hemicicle està gairebé ple per cortesia amb els andalusos. Ara ja parla en Rajoy, amb una certa "cantinela" monòtona, i ben pròpia, que li surt quan llegeix el discurs, com ara.

(Els que han llegit el meu blog –ben pocs, val a dir-ho–, tan embrionari encara, em critiquen la llargada de les peces i la deriva dels continguts –escrits més curts i més sovintejats, em diuen-, i mentre escric aquest, em proposo d'anar al gra, però no acabo d’aconseguir-ho. Ja ho veieu.)

Deia al final de l’anterior tema que parlaria de Camallera. Vull fer-ho, perquè no és fàcil trobar a l’activitat parlamentaria gaires qüestions que afectin específicament a l’Escala i les seves rodalies. Els temes que es tracten aquí són molt generals i fan referència a tot l’Estat. Però entre les competències de l’Estat, a l’àmbit d’infraestructures, Fomento, hi ha el servei ferroviari de RENFE. I vet aquí l’assumpte: arran de la suggerència d’un ciutadà empordanès, vaig fer ja abans de l’estiu una bateria d’iniciatives parlamentàries (preguntes al govern, proposicions no de llei per comprometre al govern...) perquè intensifiqui el nombre de trens que paren a Camallera, que aquesta parada assoleixi la categoria d'estació i no només de baixador.

I tot plegat perquè? Doncs perquè s’ha de ser coherent i apostar pel servei públic, tren, bus, per qüestions mediambientals i d’economia, perquè la demanda d’aquests serveis estem segurs que va creixent amb el temps en relació a Camallera en detriment de Flaçà, i perquè si hi ha més intensitat de passatgers a aquesta estació, podrem pressionar perquè s’estableixi un servei regular de busos entre aquesta estació i l’Escala, coordinat amb el horaris de trens, i així augmentar les comunicacions amb l’Escala, fer-la més accessible i afavorir aquells ciutadans, que per edat, situació econòmica o consciència mediambiental, volen utilitzar els serveis de transport públic. Ara hem de seguir treballant per intentar assolir aquest objectiu. És una de les moltes tasques que també es poden desenvolupar des de Madrid. En seguirem parlant.

Ara acaba d'intervenir en Jordi Xuclà, brillant com sempre.

El contenciós del passeig de Riells

Catxislamar! Perdó. Malament començo. Ahir a la tarda vaig posar-me a escriure aquesta peça i quan estava a punt d'acabar-la algun entremaliat “enanito” infiltrat en el teclat de l’ordinador va fer que, en tocar no sé quin dispositiu, de cop s’esborrés tot allò que havia escrit. Després de maleir la meva sort i les noves tecnologies que havia enaltit en l’escrit anterior, confesso que vaig abandonar l’intent (per anar a veure el Barça-Chelsea a un bar proper). L'incident quasi va fer que em desdís definitivament de continuar amb això del blog personal. Però, cal superar les contrarietats, respirar a fons i... aquí estic, tornant-ho a intentar (per precaució ara ho gravo tot paràgraf a paràgraf). Em sembla recordar que –si fa o no fa– deia:

"Escric des de Madrid, des del Congrés. La meva intenció és fer-ho així durant un temps –no sé quan–. Intentaré narrar aquells fets, circumstàncies o opinions que aquesta meva especial situació d’alcalde i diputat (per aquest ordre!) em suggereixi."

Deia que aquesta setmana, l’activitat madrilenya destacava per l’inici de la tramitació del Pressupost de l’Estat pel 2007 i el paper transcendent que hi havia jugat CiU, facilitant el seu camí parlamentari amb la retirada de la nostra esmena a la totalitat. Efectivament, després d’una negociació d’última hora vàrem arrancar del govern de l‘Estat el compromís solemne d’ajustar bilateralment la quantia de les inversions a Catalunya per l’any proper i els sis successius, ja que ara mateix no estàvem d’acord amb la fòrmula de càlcul del govern. Malgrat l’intent de menystenir aquest avenç per part de PSC i ERC, aquests grups es varen quedar amb un pam de nas i el nostre grup,CiU, ho vàrem viure com una significativa victòria, no només pel contingut de l’acord –que també–, sinó que pel que podia interpretar-se de consolidació d’un rellevant i imprescindible protagonisme de CiU en la política de l’Estat, tot plegat conduït hàbilment pel nostre capdavanter, Duran i Lleida. (Gravo).

També recordo que deia que en la meva vida parlamentària a Madrid, no puc mai (ni vull) deixar d’estar pendent de les qüestions i problemes dels escalencs i de l’Escala. Així doncs ahir al matí, més enllà de gestions diverses que vaig fer, contactes i trucades, com sempre, volia destacar una activitat concreta, com va ser la conversa que vaig mantenir amb el Sr. Joaquín de Fuentes, que és el director general de l’Abogacía del Estado, per comentar-li en profunditat el contenciós que tenim sobre les expropiacions del Riells, que malgrat haver guanyat el judici a l’Audiència Nacional, s’havia plantejat recurs al Tribunal Suprem. L'atenció que em va donar em va causar molt bona impressió i tinc la intuició que aconseguirem que retirin el recurs i així, sense més dilació, cobrar aquests diners en litigi. Ni més, ni menys que 720.000.- euros (120 milions de ptes.), més interessos. Ho sabrem en pocs dies.

També vaig estar pendent del que succeïa ahir al vespre a l’Escala: el xàfec intens, la pluja torrencial... Vaig estar permanentment en contacte amb en Francesc Puig, altres regidors i la Policia Local per seguir els efectes i plantejar-me si calia desplaçar-m’hi amb urgència. Amb tot, les conseqüències van ser "d’una certa normalitat", tot i que de forma permanent hem d’anar millorant la nostra xarxa i model de desguàs d’aigües plujanes, i acomodar-la a les variacions que de forma constant pateix la nostra superfície de recepció de pluges, per l’existència de més zones urbanitzades, amb carrers, jardins durs, cases, etc.

I finalment, aquest matí de dijous, he hagut de participar en la comissió d’Interior, amb el Sr. Pérez Rubalcaba, que ha comparegut per explicar les últimes reestructuracións del Ministeri, sobre tot allò del “mando único” de Policia i Guardia Civil. En la típica dinàmica de xoc irreconciliable entre PP i Psoe, he fet intervencions més o menys tècniques i conciliadores, intentant ser concís i precís, envejant –a vegades- la gran capacitat oratòria d’alguns diputats que són veritables artistes en les arts escèniques. Tot plegat unes quatre horetes, fins la 1.30h. I ara, abans d’enfilar el viatge de tornada, he volgut superar la mandra, i escriure aquesta peça de blog que ahir em va desaparèixer per art de màgia tecnològica. Tanco aquí i me'n vaig cap a l’aeroport, i cap a l’Escala. Ara, fins el 14 de novembre, fins d'aquí gairebé un més no tornarà a haver-hi sessions ordinàries, excepte el dia 2 de novembre en què hi ha un Ple que serà "d’anar i venir". Serà significatiu viure en directe, al Congrés, les reaccions de grups i companys, en funció dels resultats de les eleccions Catalanes del dia abans.

Val a dir, que estem tenint una tardor parlamentaria molt light, amb molt poques sessions. Això ha representat que –malgrat que hi hagi qui vulgui fer creure el contrari– he estat molt dedicat a les qüestions municipals. Sense que això signifiqui no estar també pendent des de l’ajuntament de les meves responsabilitat de diputat per la demarcació de Girona, és clar. De fet, –i és contrastable–, des de finals de juny i fins al 14 de novembre (és a dir, uns 140 dies), només he estat a Madrid, exactament 17 dies. La resta a l’Escala, fora d’uns pocs que he fet de vacances amb la família. Ara bé, és cert que quan sóc a l’Escala, la meva activitat es centra més en el despatx, amb els col·laboradors i els tècnics, que a passejar pels carrers, anar als bars o a tocar l’esquena a uns i altres.

Cadascú té la seva pròpia manera de ser i potser la meva no és la idònia per segons quina concepció de “polític”. Potser per altres sí. Em considero més un “polític-gestor”, que un “polític-actor”, tot i que qui sap si m’hauria de preocupar més de donar aquella altra imatge més propera a algunes persones, que d'altres practiquen. Potser. O no!

Encara que sigui a tall de recordatori o compromís, properament comentaré l’estat de la qüestió de les gestions i obres "amb" i "del" Ministeri de Medi Ambient, àmbit de Costes. Parlaré d'allò que algun regidor intencionadament ha desinformat i també sobre les iniciatives relatives a la intensitat de trens a l’estació de Camallera que he formulat davant del Ministeri de Foment, entre altres temes d’interès –suposo– que sorgeixin a la “capital del Reino” i lògicament a l’Escala.

La moda del blogs?

Fa uns quants anys escoltava, entre incrèdul i escèptic, que el segle XXI seria el de larevolució de les comunicacions. No ho acabava d'entendre, d'imaginar. La realitat m'ho ha demostrat. La telefonia mòvil, amb totes les seves aplicacions i prestacions cada vegada més sorprenents i a qualsevol racó del món, n'és un exemple. I ja no diguem Internet, amb la informació infinita que conté, n'és un altre paradigme indiscutible ( m'ha ajudat a copsar millor el conceptre d'infinit).

Ara, darrerament, ha aparegut una nova forma de "comunicar-se¨ -facil i sencillament- amb tot el món, -textualment-, encara que soni exagerat, a través dels denominats "blogs". Aquestes pàgines personals que es poden escriure des de qualsevol ordinador, a qualsevol lloc (jo ho estic fent des de l'ordinador de l'escó al Congres mentre escolto intermitentment a en Rajoy debatent els Presupostos 2007) i els pot llegir tot-hom que tingui un ordinador, fixe o portatil, o un mòvil un xic modern, des de qualsevol punt del planeta on hi hagi cobertura. Potencialment 6.500 milions de persones. Realment una revolució que fa vertígen.

I sembla que els que volen -o volem- estar més o menys al dia en les noves tecnologies (en diuen TIC) i/o tenim un roll públic davant la societat, estem especialment quasi obligats a tenir el nostre blog personal. Alguns ho qualificarien de blogmania. Sembla, doncs, que, igual com es diu en el món jurídic "el que no està en el sumari, no està al món", en el món de la política, qui no té blog, tampoc.

Però tenir un blog, o pàgina personal interactiva, "penjada" a aquesta xarxa al.lucinant que és Internet, és fàcil. Quatre tràmits informàtics, amb assistent o no, a la pàgina web adequada i ja està. Molt sencill. Feina feta. Pero això no és cap mèrit. El que realment és meritori, és mantenir el blog viu, actiu, dinàmic, agregant-hi sovint escrits, continguts, opinions experiències, noticies,... I, evidentment, obrir-se a la possibilitat i al risc (o al goig) de rebre -i encaixar quan calgui- comentaris i crítiques de tots aquells que també vulguin participar públicament en aquesta modernitat tecnológica de la comunicació que són els blogs. No ens enganyem però, encara són o som pocs els que estan habituats al ús d'aquesta via de relació personal, igual que el propi sistema d'Internet. Malgrat tot, no deixa de ser un repte i una aposta de futur. De moment, encara cal confiar molt en el l'efecte multiplicador i difusor que encara exerceixen els mitjans de comunicació escrits tradicionals que utilizen els blogs personals com una font fàcil i accesible de notícies inèdites i fresques.

Alguns dels meus companys i competidors polítics -i alguns dels seus adlateres- tenen ja fa algun temps meravellosos blogs personals, ben escrits, il·luminats amb fotografies, fins i tot amb algun vídeo, i tenen el temps, la prioritat, la constància i la força de voluntat de mantenir-los actualitzats en el temps amb una cadència molt raonable. I la sana enveja que em provoquen, fa que avui em "llenci a la piscina" d’escriure aquest primer tema tan introductori en el meu blog, conscient com sóc de l’obligació que contrec amb els possibles lectors (de O a l’infinit) i amb mi mateix, del que ha de ser aquesta mena de diari personal -encara que no sigui cada dia- compartit amb tots vosaltres, amables lectors bloggeros.

Som-hi doncs!

Qui soc?

Josep Maria Guinart i Solà, nét i fill d’escalencs, nascut a Barcelona el 19/03/1956, casat amb l’escalenca Carme López i Solés, pare de dos fills (18 i 23 anys).

Dades acadèmiques:

Tot l’ensenyament primari i el batxillerat realitzat a l’Escola Suïssa de Barcelona

Llicenciat en Ciències Empresarials i Màster en Direcció d’empreses per ESADE, orientat cap a la gestió d’organitzacions i empreses no lucratives.

Llicenciat en Dret per la Universitat Central de Barcelona

Bon domini dels idiomes alemany, anglès i francès.

Dades professionals:

Funcionari de la Generalitat de Catalunya des del 1982, sempre al capdavant dels serveis territorials del Departament de Justícia a Girona.

Gerent de la Comunitat Turística de la Costa Brava (1991-1992) mancomunitat de 24 municipis)

Delegat territorial del Departament de Justícia a Girona (1992-1995)

Alcalde de l’Escala des de 1995

Vice-president de la Diputació de Girona (1995 i fins 99), amb la responsabilitat de les àrees de Turisme, Medi Ambient i Obres i Vies.

President del Patronat de Turisme Costa Brava-Girona de la Diputació (1995-1998)

Delegat territorial del Departament de Justícia a Girona (de 1997 al 1999)

Director General de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya del gener de 2000 i fins 2003.

Diputat a Madrid per CiU, des de 2003