Una mica de Roine també per a l’Escala

He dut una vegada més el transvasament del Roine a la tribuna del Congrés, aprofitant el debat de l'aigua. Em pregunto, -i ho faig públic- per què mentre existeix una Europa humida, una Europa verda, on sobra l’aigua, hi ha partits que volen xuclar l’aigua d’una terra que no té aquest excés hídric? Mentre al nord del continent vessem aigua al mar, hi ha qui prefereix situar el transvasament al nord de l’Estat, on no es donen aquestes característiques.
De vegades hi ha temes que ens poden semblar llunyans, però que són més propers del que podem pensar, com ara aquest. Perquè el transvasament del Roine també solucionaria la problemàtica del Ter, que és l’encarregat de subministrar aigua a l’Escala, a través de la seva llera sota terra, o en superfície com el Rec del Molí o el Sinyana.
El Ter a mida que avança fins a la desembocadua a l'Estartit té un deficitari cabal ecològic per culpa del consum creixent i irracional de la gran capital, de Barcelona, de tota la conurbació (allò que els polítics en diuen el cinturó roig), per l’ús abusiu que es fa d'aquesta font de vida arran del creixement descontrolat tant de vivendes com de indústries. Un malbaratament, que neix en la manca de planificació del subministrament de l’aigua, i que es veu afavorit per l’orografia planera sobre tot al sud de la capital comptal.
Doncs bé, en nom del meu grup em vaig posicionar una vegada més en contra del transvasament de l’Ebre, i vaig insistir en la necessitat d'estudiar en profunditat la viabilitat del transvasament d’aigua del Roine, provinent de l’excedent d’aigua de l’Europa humida, l’aprofitament d’una aigua que inútilment es perd al mar, i que tanta falta faria a la part més seca de l’Estat Espanyol, sobretot a la conca mediterrània.
Si algú tingués curiositat per a conèixer la literalitat de la meva intervenció sempre la pot consultar a travès de la pàgina pública del Congrés, que és www.congreso.es.

En política només hi ha blancs i negres

Aquest dimarts la sessió va ser llarga. Votàvem a tres quarts de dotze de la nit. Em va tocar intervenir en una moció del Partit Popular sobre la política de l’aigua. Segueix sense agradar-me gens parlar en públic. Sobretot al Congrés i des de la tribuna. I l’actuació d’abans d'ahir no és cap excepció, perquè la qüestió de l’aigua és un camp de batalla política entre PP i PSOE. Un escenari que acapara l’espectació dels diputats d’un i altre partit polític, encara que sigui per fer de claca dels seus portaveus, i aplaudir o esbroncar segons el cas.
En la reunió de grup prèvia vàrem discutir bastant la nostra posició, que es movia entre l’abstenció i el no. Jo defensava l’abstenció, perquè em semblava que les afirmacions generals de la moció, com ara que cal planificar amb consens, que és necessari portar a terme algun transvasament, o que els pressupostos han de garantir aigua per a tothom, eren assumibles .
Algun company, amb més experiència que jo, defensava el no. Argumentava que per més que es puntualitzessin els motius de l’abstenció cal tenir present la “llei dels colors”. I és que en política no hi ha grisos, només blancs i negres. I aquesta també és la manera com recullen la postura els mitjans de comunicació.
Així doncs, abstenir-se volia dir no posicionar-se en contra dels transvasaments, encara que fos de forma genèrica. I això es podia interpretar com si no estiguéssim en contra del transvasament de l’Ebre. El meu company tenia raó, aquesta ha estat la posició que han recollit diaris, ràdios i televisions l'endemà.
I a més, tot just m’havia assegut al meu escó quan se m’acosta una diputada d’ERC i em deixa anar amb una certa vehemència que escriurà en el seu blog que CiU està a favor del transvasament de l'Ebre. Uf!!! Bé, després de recuperar-me d’aquest mal record vull reflexionar sobre dues coses. En primer lloc, sembla que els blogs han passat a ser una arma d’atac polític, en vista que alguns membres electes, disparen aquestes amenaces embellides amb tons de marrecs de parvulari, com si es tractés d'un “li diré a la senyo”. I en segon lloc, que de vegades el subconscient traeix i fa sentir allò que es voldria escoltar, perquè des de la tribuna vaig dir ben clar que el grup català de CiU estava en contra del transvasament de l’Ebre. I així consta al diari de sessions.

Desconcert pel Tripartit

La setmana passada vàrem discutir i aprovar els pressupostos de l’Estat pel 2007. Volia fer el meu blog setmanal però, entre una cosa i una altra, no vaig tenir aquella petita estona, imprescindible, de concentració per a posar-m’hi. A mida que avançaven les hores dels dos dies que vaig estar a Madrid anava trobant idees per afegir al blog, però ara, una setmana més tard, ja se m’han esvaït. Més ben dit, tempus fugit.
Només un apunt d’ambient: tots els membres del nostre grup estaven bastant desconcertats, per la nova reconfiguració del Tripartit. Una Entesa ara encara més inexplicable (per nosaltres, és clar) que en la seva primera edició. De Madrid estant, ens semblava tan poc probable aquesta resolució, que no acabàvem de comprendre què havia passat. Tot plegat tenia l’aparença d’un malson del què volíem despertar ràpidament. Però aquesta història no està escrita de la matèria dels somins. Ara ja ho hem anat païnt, assumint... Hem passat pàgina, i aquesta setmana ja gairebé ningú no en parla. Bé, encara queda algú: un d’ells és un diputat del PSOE, que s’asseu al meu costat. Aquest socialista es debat entre sentiments contradictoris: per una banda, la satisfacció que els seus governin a Catalunya; i per l’altra la recança dels socis amb què han hagut de pactar per obtenir la presidència. I és que li fa por que aquestes decisions els generin dificultats en el govern de l’Estat.