LES SORPRESES DELS PÉREZ

Estic content perquè encara tinc la capacitat de sorprendre’m. Resulta que per les festes de Nadal i Reis acostumem a visitar les persones de l’Escala majors de 90 anys i les obsequiem amb un tortell en nom de l’Ajuntament. És una visita que faig amb molt de gust, que em permet parlar amb homes i dones que són pous d’experiència, que han viscut una llarga trajectòria i que sovint miren el món amb uns altres ulls, més reposats, més savis, més pacients.
Una de les visites que tenia programades era la del senyor Àngel Pérez. Ja en té 94 i viu amb un dels seus fills, en Manel, que és qui m’obre la porta:
- Entra, entra, no et quedis al carrer –em diu.
- Moltes gràcies, Manel! Encara que aquest gener no faci fred, s’està millor dins de casa.
- Ja ho pots ben dir! Escolta, aquest any hauràs de prendre una mica de paciència amb el pare. Cada cop és més sord, però això no és el pitjor: comença a perdre el cap –fa amb veu baixa.
- Quina llàstima –Dic jo, sentint-ho profundament–. La veritat és que l’edat no perdona. Què et sembla, hi ha cap problema perquè el vegi una estona, o és millor no destorbar-lo?- No, no! I ara! Estarà molt content de veure’t i de parlar amb tu. Passa, passa! –I m’obre la porta del menjador. Només d’entrar-hi veig l’Àngel assegut al sofà, amb la tele engegada i el volum ben alt.
- Eo Àngel! Com estàs? –El saludo alçant la veu perquè em pugui sentir tot i el xivarri de la televisió. Em permeto tutejar-lo perquè jo també ja tinc una certa edat.- Molt bé, molt bé! Ja tornem a ser a Nadal, eh? –em diu, mentre abaixa el volum de l’aparell amb el comandament–. Ara estarem més tranquils!
I d’aquesta manera xerrem una estona de com ha anat l’any, de les pensions de la gent gran, de com li agrada que l’Alfolí sigui de propietat municipal. Però sobretot, del que més li agrada parlar és del temps en què ell era jove. Ah! Aquells anys daurats. Si mai arribo a la seva edat m’agradaria tenir el cap tan clar com ell, recordar-me’n dels detalls, del color rossenc dels cabells dels meus fills quan eren petits, i del blau del mar de l’Escala. De cop i volta l’Àngel em deixa anar:
- Ara recordo on és que et vaig veure! Va ser fa cosa d’un parell de mesos a la televisió, com que me la miro moltes estones!!!
- És possible que em veiéssiu a Televisió l’Escala.
- No, no! –Em talla– No vull pas dir a la tele del poble. Estaves en una mena de debat.
- Home, no sé pas on vol dir –i després de rumiar-hi se m’acut on pot ser–. Com no sigui en el programa “Parlamento” de TVE, on de tant en tant em conviden per parlar de temes monogràfics com a diputat.
- Això! Just! Aquest programa dels dissabtes al matí, on hi surt una presentadora molt guapa! –Diu amb picardia– Parlàveu de l’aigua.
- Caram! Quina sorpresa! Però si em pensava que no se’l mirava ningú aquest espai! Com que l’emeten a molt mala hora, quan molta gent fa la neteja, o la compra setmanal... De fet, no el veuen ni els de casa meva, encara que això no és garantia de res, perquè no em miren mai quan surto a la tele!
- Je, je! Ai, que bo! Els del PP i els del PSOE sempre s’hi esbatussen, i tu al mig! Posant-hi cullerada, i parlant de l’Escala! Així m’agrada –diu tot animat.
- És ben curiós! –contràriament al que m’havia dit en Manel aquest home de més de noranta anys tenia el cap molt clar! Bé, potser la memòria anava a dies i jo aquella tarda havia tingut sort.
Feia poc que el seu fill havia tornat a entrar al menjador i s’apunta a la conversa:
- Bé, jo no tinc tant de temps com el pare per veure la tele, però et segueixo als diaris... i a L’Escalenc. Deu n’hi do! No pares.
- Faig el que puc...- I escolta, que són veritat les “Converses”?
- Algunes vegades sí, i d’altres no. Hi ha mesos que podrien portar aquell anunci de les pel•lícules que diu: “basat en fets reals”, o per contra, “qualsevol vinculació amb la realitat és pura coincidència”, depèn.- I com ho podem saber?
- És que no cal saber si és veritat o no. Hi ha vegades en què la realitat supera la ficció. I les “Converses” volen tenir una mica de tot, també d’autocrítica. Volen ser entretingudes, parlar de temes que interessen al poble, i fins i tot alguna vegada fer broma sobre mi mateix! Una mica de tot i combinat.- Tu de vegades hi quedes ben retratat!
- Segur? –Li dic posant-ho en dubte– Tot depèn de com es miri. Com deia un savi “no hi ha paraules mal dites, sinó mal interpretades”. Quan una persona llegeix un text sempre hi aboca la seva experiència vital, i els prejudicis i valoracions que té envers el que sigui... Vaja! Que mai no som neutrals del tot, i quan llegim sempre afegim alguna cosa de collita pròpia.
- Buenu, buenu... i què vols dir amb això?
- Doncs que la meva intenció és la de presentar-me com una persona normal, amb els defectes i virtuts que tinc, com tothom. Que també sóc humà, conxo! Que si em punxen també em fan mal. - I vols dir que això hi ha qui ho interpreta d’una altra manera?
- Exacte. De vegades només veiem les coses que volem creure, i el que vull descriure com una petita rabieta es pot arribar a titllar de prepotència, que no és ni de bon tros el mateix.

Encara seguim parlant una estona més amb en Manel i l’Àngel, una família que m’ha sorprès perquè tot i que el pare ja és gran, està al cas de tot allò que passa a l’Escala. Mentre que el fill m’ha recordat com es poden arribar a distorsionar les paraules.

*Article publicat a L'Escalenc del mes de febrer.