“Nen! Et brillen els ulls!”

Avui he tingut sort! He aparcat el cotxe a la plaça nova, que cada dia està més plena de vehicles. He aprofitat el forat que ha deixat una furgoneta que marxava. Des que hem fet el carril especial a l’avinguda Ave Maria, per accedir al pàrquing, aquest aparcament està més ple que mai. Bé, poso el fre de mà, carrego tots els papers i me’n vaig a l’Ajuntament. Quan estic a la meitat de la plaça de l’Església veig que en Pere, assegut en un banc, em fa senyals amb la mà. M’hi acosto.
- Bon dia Josep Maria! Què matiner!
- Sí, tinc molta feina, i m’hi haig de posar aviat si la vull fer tota.
- Així m’agrada nen! Ja he vist que et tornes a presentar per alcalde!
- Sí, i aquesta serà l’última vegada que encapçalaré la llista municipal.
- És clar! Tot té un principi... i un final!
- Exactament. Vull acabar una etapa, i per això cal més temps, per enllestir alguns projectes i engegar-ne de nous. Perquè sempre hi ha iniciatives per dur a terme, i això és bo, vol dir que l’Escala, la nostra societat, cada dia és més rica, més plena, millor. Fa dotze anys que sóc alcalde i des d’aleshores he anat portant a terme un projecte de poble, amb més o menys encert, segons qui s’ho miri... Ara vull acabar aquesta iniciativa que s’ha anat perfilant amb el temps i amb l’aportació dels escalencs. M’agradaria acabar allò que he començat, i preparar un bon relleu... però això ho decidiran els ciutadans, amb el seu vot –dic de forma decidida–.
- Nen! Et brillen els ulls! –diu tot sorprès–.
- Que no m’haurien de brillar? Estic content, il•lusionat, tinc ganes de seguir endavant. Al maig hi ha eleccions, i estaràs d’acord amb mi que les cites a les urnes són un repte pels que fem de polítics.
- Sí, és clar! I no et fa por?
- No! Que me n’hauria de fer? Li tinc respecte, no m’ho prenc a la lleugera... però no em fa por.
- Et veig molt segur de tu mateix.
- Confio en mi, en el meu equip, i tinc idees per dur a terme a l’Escala. Estic engrescat i tinc ganes de seguir treballant pel nostre poble –i després de dir això m’assec al banc, al costat d’en Pere–.
- Molt bé, molt bé. I jo que em pensava que estaves “cremat”, com diu el jovent d’avui en dia.
- Doncs no! Si estigués “cremat” no em sentiria així, no creus? Amb ganes de fer coses per l’Escala, de tirar endavant projectes, de presentar-me a les eleccions...
- Suposo que tens raó. Però pensa que els que et vénen al darrera tenen ambició.
- I nosaltres tenim veterania, experiència, empenta, i no hem de demostrar res, perquè hem fet una bona feina, hem estat capaços d’aconseguir un bon clima de convivència, que no es produeix per casualitat!
- Sí tens raó: el balanç és bo... però és que es diuen tantes coses. Com que no hi ets mai! Ara, jo sé que això no és pas veritat! Perquè, com que visc aquí prop, sé que hi ets molt més del que diuen. Mira! Sovint, en les meves passejades, faig una parada en aquests bancs de la plaça de l’Ajuntament –i, com si me’ls assenyalés, pica amb el bastó a terra– i, si hi penso, miro la finestra del teu despatx! Ara, no et pensis que sempre estic vigilant què fas, però tot sovint t’hi veig. I també m’acostumo a trobar el teu cotxe aparcat davant de l’Ajuntament o pels voltants.
- Caram! També em tens controlat el cotxe? –dic tot sorprès, i amb una certa il•lusió perquè en Pere s’interessi tant per mi–.
- Ui! Que no t’estranyi! Que no sóc l’únic!
- Què dius ara! - Sí, sí! Mira, l’altre un senyor em va fer el comentari que deixaves el cotxe davant l’Ajuntament per fer veure que hi eres. I li vaig demostrar que estava ben equivocat. El vaig fer anar uns metres més enllà, carrer Joan Massanet amunt, i li vaig ensenyar com se’t veia al despatx treballant. A aquest senyor que et dic, no li van quedar ganes de dir res més. Je, je! Es va ficar de peus a la galleda!
- Gràcies Pere, de veritat. Malauradament no tothom és com tu i comprova les coses abans de dir-les. Però, diga’m què és el més important per tu: que l’alcalde ocupi un despatx unes hores al dia, o que gestioni i faci rutllar el poble?- Home! Que gestioni! Perquè sinó, què en treu de ser a l’Ajuntament?
- Així doncs estem d’acord, que és més important el treball que es fa, que no pas ser unes hores al despatx, com si es tractés de fitxar per justificar una jornada laboral. Pensa que es pot estar en un lloc només escalfant la cadira.- Ei! Això no ho facis pas, nen!
- No, home no. Et volia explicar que la gent defensa molts tipus d’alcalde: el que escalfa la cadira, “el presencial”, aquell que simplement hi és i que es vol gloriar només de ser-hi; “el funcionari”, que se’l pot trobar de vuit a tres, però que està il•localitzable els caps de setmana... Ah! I que consti que no critico els funcionaris! Jo mateix en sóc. El que vull dir és que la responsabilitat d’un alcalde no s’acaba a cap hora.
- Ep! Que no me n’agrada cap d’aquests models! I tu quin ets?
- És que n’hi ha molts de tipus d’alcaldes, potser tants com persones. Mira, jo no et diré que el meu estil sigui el bo, però procuro aplicar la “direcció per valors”, fer la feina amb ètica i justícia, aplicant els valors que necessita una societat democràtica, aportant la màxima imparcialitat de què som capaços homes i dones.
- I què vol dir tot això?
- Doncs que treballem per les persones, per preservar els seus drets i els seus valors. Una feina feta pel seu respecte i des del respecte més absolut. No fem les coses per cobrir un expedient, ni perquè s’han de fer, sinó que mirem quines necessitats té el poble, què vol la seva gent i ho portem endavant.
I així m’estic uns minuts més amb en Pere parlant de la “direcció per valors”, no gaires més perquè tinc feina, però sí els suficients per explicar-li que per a mi l’important no és fer unes hores al despatx, ni un horari còmode. Només prioritzo una cosa: l’Escala, la seva gestió, la seva gent, el seu futur. Independentment del lloc des d’on es tiri endavant.

*Article publicat a la revista L'Escalenc, el 19 de març.