El problema de l'aigua a l'Escala

Un dels meus records d’infantesa fa que tingui present que l’aigua havia estat una preocupació per l’Escala. Tant gran era el neguit per la manca d’aigua que els adults que m’envoltaven m’ensenyaven pel carrer les persones que tenien cura de tots els passos perquè la població tingués aigua: els encarregats de trobar pous, els qui tenien cura de la xarxa de distribució... I és que en aquella època, als responsables de dur l’aigua al poble se’ls tractava com a herois, esdevenien homes de llegenda, pel sol fet de desenvolupar alguna tasca relacionada amb aquest bé tant preuat al municipi.
De sobte, recupero aquests records que creia oblidats. Se’m desperten en la memòria sense previ avís, com quan retrobem una olor entranyable que crèiem perduda, però que tant sols havíem desat en un racó del passat. Les imatges m’atrapen a Madrid, al Congrés dels Diputats, mentre tractem qüestions relacionades amb l’aigua a la Comissió de Medi Ambient.
Feia temps que des de la responsabilitat municipal bregàvem per assegurar el subministrament d'aigua al nostre municipi. Una vila amb unes necessitats completament diferents a les de l’època grecoromana. Treballàvem per garantir el servei a una Escala que a l’estiu s’acosta a les 100.000 ànimes, amb una demanda d’aigua molt superior a la dels mesos d’hivern o a la que tenia el poble abans del boom turístic.
La veritat és que l'Escala necessita aigua. A l'hivern, cap problema; però en els mesos de calor la situació és una altra. Per garantir-ne el subministrament calen infraestructures: per extreure-la, transportar-la i emmagatzemar-la en un punt elevat, abans de distribuir-la per gravetat.
Fa anys, que amb la col·laboració d'una organització especialitzada ­–l’empresa concessionària del servei, bona coneixedora de la problemàtica– es gestionaven les infraestructures i la planificació necessàries perquè l’Escala disposés del subministrament necessari, i no hagués de patir més per aquesta qüestió. Però, de sobte, el canvi de govern a la Generalitat, i a l’Agència Catalana de l'Aigua (ACA) generen tot un seguit de contratemps. L’ACA es fa enrere del finançament de la meitat dels nous pou, dipòsit i els tubs que connecten aquestes dues infraestructures. Amb tot, després de llargues negociacions del regidor responsable, aquesta institució es compromet a aportar la seva part, més de 600.000 euros. D’aquesta manera l’Ajuntament pot fer front al seu 50% sense castigar el deute general, amb un finançament a llarg termini, i només amb un petit increment en el rebut de l’aigua, que encara avui és un dels més econòmics de la Costa Brava.
Així, fent que pagui més qui més aigua consumeix, i no repercutint-ho en el pressupost general, se segueixen els dictats de les normatives europees, que estableixen que el preu de l'aigua incorpori totes les despeses d’obtenció, transport i distribució. Aquesta mesura considera un error finançar uns costos amortitzables amb pressupostos de destinació general, fent que ciutadans que no utilitzen aquest servei també el paguin.
Però el nou govern de l’Escala ha decidit portar-ho a terme d’una altra manera.
Sense una visió general de les coses, si no des de l’òptica estreta del propi negociat.
Així doncs, en el darrer ple municipal, s'adjudica el nou pou (la perforació ja estava feta), s'adjudica el nou dipòsit (tot estava a punt), amb el finançament general de l’Ajuntament (greu error de concepte). Se suspèn i es posposa la imprescindible canonada de connexió entre el pou i el dipòsit. I dic “imprescindible” perquè actualment només hi ha una canonada que no només és insuficient, sinó que a més és vella, fràgil i precària. Déu vulgui que no es trenqui en ple estiu i no agafi a l'alcalde de vacances, ja que enguany les ha fet en el període de màxima efervescència de l’Escala, de l'1 al 15 d'agost. Aquest risc és massa elevat per un poble com el nostre, on el turisme i les residencies són tan importants.
Abans, les decisions es prenien amb seny i prudència, valorant alternatives, oportunitats, riscos, pros i contres, debatent-ho prèviament amb tots els grups –també aquells que estaven a l’oposició–. Ara, als regidors que no formen part del govern se'ls ignora, i se'ls deixa de banda, una actitud molt poc respectuosa amb la feina feta i les persones. Un posicionament poc ètic i molt perillós pels interessos generals d’ara i del futur. Incomprensible si tenim en compte que l’actual grup majoritari formava part de l’anterior govern gràcies a un pacte basat en l’interès general, la confiança i la bona fe. I, per què tot plegat s’ha trencat? Ho analitzarem més endavant.

* Article publicat al setmanari Empordà el 9 d'octubre de 2007.