Un diputat al Congrés és una persona que ha rebut l'encàrrec de preocupar-se i ocupar-se d'aquelles persones que representa, tant els que l'han escollit, com els que no. I que defensa els interessos del seu territori davant les instàncies polítiques de Madrid, allà on resideix el poder central.
És raonable, seriós i rigorós que un cop acabat l'encàrrec, la legislatura, se'n doni compte, s'expliqui quina ha estat la feina feta i els resultats. Com que parlar-ne en detall seria molt extens, faré un repàs a vol d'ocell dels darrers quatre anys al Congrés. Amb la perspectiva que ens dóna el temps podem distingir dues parts en aquest itinerari, la primera caracteritzada per allò que el govern va autoqualificar de “talante”, de tarannà –contrastant amb l’actitud engolada i autista del PP de finals de l'anterior legislatura–, amb una nova dinàmica de diàleg i d’esperança. Va ser un període d’expectatives on tot semblava possible que va acabar amb l’aprovació de l’Estatut de Catalunya i dels pressupostos del 2007. Com tothom sap, el que va sortir aprovat de Madrid no va ser el mateix Estatut que havia votat una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya. D'aquesta manera es trencava la promesa, que tant istriónicament havia fet el President Zapatero –això sí, quan només era candidat–.
D'aquesta manera, amb el nou Estaut, “el descafeïnat”, es va acabar el cacarejat “talante”. Avui ja ningú no fa referència, exceptuant els usos irònics, a aquell esperit que havia estimulat expectatives. L’acumulació d’incumpliments d'en ZP l'ha dinamitat.
La segona part del “camí” de la legislatura ha mantingut una evolució més pragmàtica, marcada per una mena d’esperit de “supervivència”, del “qui dies passa, anys empeny”, del govern del PSOE, i d’aquell grup polític que en cada ocasió pogués donar-li la majoria. Però d'aquest tram només en destaquen els incumpliments: l’Estatut pràcticament no s’ha desenvolupat, la inversió de l’Estat a Catalunya ha seguit mantenint-se per sota del que diu l’Estatut i del que s’havia pactat –i la conseqüència d'això són els problemes amb el subminstrament elèctric, el caos de rodalies, el retard de l'arribada de l’AVE a Barcelona i la connexió amb França, la lentitud exasperant del desdoblament de l'N-2...–. Després del “talante” no ha quedat prou empenta per la publicació de les balances fiscals, no s’han respectat les comptencies autonòmiques en matèria de dependència, el desenvolupament rural, l'habitatge... i tampoc no es pot parlar català al Congrès.
Tant els anys de “talante”, com els de “supervivencia”, CiU ha mantingut una posició parlamentària constructiva i de col•laboració amb el govern sempre que ha sigut possible. Els diputats gironins d'aquest grup hem aportat el nostre gra de sorra des de les nostres responsabilitats específiques –en el meu cas, bàsicament Medi Ambient i Interior–, intervenint i essent actius en aquelles actuacions d’interès general, i sempre amb un ull posat en les qüestions que afectaven les nostres comarques. Alguns dels aspectes mediambientals del nostre territori en què hem treballat són l'aigua del Ter, o la proposta del trasvassament del Roine –la meva primera intervenció des de la Tribuna de l’hemicicle–. Però sens dubte n'hi ha hagut d'altres com per exemple les infrastructures, tant les de la costa com les viàries –N-2, N-262, tercer carril, TAV, trens convencionals, aeroport...–.
Han estat quatre anys de treball intens, dedicat, i sincer pensant en les nostres comarques i en la seva gent. Uns projectes que mereixen tenir continuïtat per seguir avançant, i que per fer-ho necessiten mantenir una contundent força política al Congrés, on ens agradim, o no, encara s'hi prenen decisions que afecten i que impliquen les nostres comarques, i el nostre benestar present i futur.
06 de febrer 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada