Les seques del gener i el canvi climàtic

De sempre recordo que a començaments d’any, observant el mar i la costa retallada de l’Escala, vèiem com les aigües que llepaven els esculls eren baixes, deixaven veure nítidament la rocalla i la frondositat de la vida just arran d’aigua. Podíem observar amb claredat els musclos, la roca nua, fideus, tomates, els caus de peluts, i aquella mena de molsa. De petit m’explicaven que el fenomen de la baixada de les aigües se’n diu “les seques del gener”. Un suggerent contrasentit el de batejar com a “eixutes” les aigües del mar.

Les seques del gener sempre han anat indefectiblement lligades a les garotes. És l’època en què s’han de menjar, quan són més bones i plenes. Segurament aquest també és el moment en què són més fàcils de pescar, ja que les aigües són mig metre més baixes, i per tant ofereixen una distància més curta entre l’animal i el pescador.

Sempre m’ha semblat curiós el rellotge climàtic que fa baixar les aigües salades i que serveix com a tret de sortida per degustar les magnífiques garotes al balcó o al terrat de casa, en família, amb la llesca de pa de pagès i el porró de vi.

Abans, el pare les comprava per dotzenes en alguna cantonada de l’Escala, i cada any en Menganyes les venia un xic més cares. Ara tot ha canviat. Només se’n poden menjar en algun restaurant. Els escalencs ja no en poden pescar ni per consum propi perquè les agafen gairebé tot l’any submarinistes amb bombones d’oxigen. Vénen de fora a “robar-nos-les”, per fer “garoinades” –com en diuen més al sud– artificials. Arrasen la costa sense destriar grosses de petites, ni mascles de femelles.

Són justament aquests canvis del nivell de l’aigua del mar que em porten a parlar del canvi climàtic. Aquests darrers quatre anys, al Congrés de Madrid he exercit de portaveu del grup de CiU a la Comissió de Medi Ambient. El canvi climàtic hi ha estat sempre present, de forma progressiva, de menys a més. Com a element radicalment clau al final. De fet l’última activitat de la Comissió, tot just fa unes setmanes, ha estat la compareixença del Secretari d’Estat pel canvi climàtic, per donar comptes de la trobada de Bali.

De vegades el debat ha tingut forma de Pla Hidrològic, amb la derogació del transvasament de l’Ebre, i el tremendisme del PP. A cada ocasió, el nostre grup hem estat reivindicant l’estudi del transvasament del Roine, que ara torna a estar d’actualitat. La discussió sobre l’evolució i la certesa del canvi climàtic va començar amb un cert escepticisme i to burleta per part d’alguns, enfront de la defensa a ultrança d’altres, i amb un consens bastant admès, que calia parar-li atenció, ni que fos per disciplinar i corregir la conducta humana cap a un ús racional de les energies i un respecte suprem a la salut del planeta i a la biodiversitat.

És evident que més enllà d’actuar globalment per prevenir el canvi climàtic, actuant amb la màxima diversitat de mesures contra aquelles causes que el poden produir (sens dubte el més consensuat és l’emissió de gasos de CO2, que causen l’efecte hivernacle i l’escalfament del planeta, però també hi ha el lentíssim camí que anem fent cap a la propera glaciació). També cal anar pensant en l’acomodació de la vida humana, animal i vegetal als possibles efectes, tal vegada inevitables, del canvi de les condicions climàtiques en els diversos territoris, i que evidentment hi tindrà impactes diferents.

L’Empordà serà un dels lloc (un de tants) que es veurà afectat pels efectes de l’hipotètic canvi climàtic, sobretot la seva terra plana, d’al·luvió, a l’entorn de la badia de Roses. Els possibles efectes físics serien tangibles a curt termini, així doncs, determinats espais que són o havien estat llacunes ho tornarien a ser, o quedarien per sota del nivell del mar a conseqüència del desglaç del gel dels pols. A nivell socioeconòmic també es podria veuria afectada tota la vida que es desenvolupa arran de mar, que precisament no és poca. I potser també impactaria negativament, o no, en el turisme, depenent del nivell que pugés l’aigua del mar o la bonança de les temperatures, que farien els estius més llargs, els hiverns més durs, i possiblement fenòmens climàtics més radicalitzats (pluges torrencials, inundacions, vents huracanats...).

De moment aquest debat ha posat com mai el famós protocol de Kyoto a la primera línea de l’interès global que s’ha d’aplicar fins el 2012, amb el compromís dels signants de reduir l’emissió global de gasos d’efecte hivernacle i el funcionament de l’intercanvi a través del mercat internacional dels drets d’emissió per reduir-ne globalment el total emès a l’atmosfera. No l’havien signat els EUA, ni la Xina, ni l’Índia, grans emissors, i això comprometia l’eficàcia d’aquest treball. A la cimera de Bali s’ha aconseguit que aquests països s’incorporessin al compromís global del planeta, que s’ha de traduir en la continuïtat de Kyoto a partir del 2013, i que s’ha de pactar a Copenhaguen el 2009. Tot plegat, denota més consciència global i alimenta les esperances d’actuar entre tots respectant el dret de creixement dels països en desenvolupament. Vol aconseguir que siguem capaços de controlar el canvi climàtic, o almenys d’evitar els factors andrògens, aquells en què intervé l’home, en la seva evolució.

Els darrers quatre anys a Espanya s’ha treballat des del govern central i des de les autonomies per complir amb els compromisos de reducció de CO2 com mai s’havia fet fins ara. Els resultats obtinguts són esperançadors. S’ha posat en marxa l’assignació de drets d’emissió i el seu mercat regulador, que orienta i observa les empreses industrials i energètiques emissores, però encara s’ha actuat molt tímidament en les anomenades emissions difuses –vehicles, llars–, que representen prop d’un 50% del total. Algunes iniciatives de l’anomenada fiscalitat verda –impost de matriculació segons les emissions de CO2 i no segons la potencia del vehicle– haurien de tenir continuïtat en les ordenances fiscals municipals. D’aquesta manera es podria dissenyar l’impost de circulació seguint els criteris de la fiscalitat verda, tal com vàrem proposar a l’ajuntament de l’Escala; o seguir l’exemple de la limitació de la velocitat a l’entorn de les ciutats a 80 quilòmetres per hora. Però encara cal fer més, com ara mantenir i incentivar el pla PREVER, un sistema que hem defensat al Congrés cada vegada que n’hem tingut l’oportunitat. Aquest pla incentiva la renovació del parc de vehicles, substituint l’antic i poc eficient, molt més contaminant, per vehicles nous amb tecnologies més modernes i curoses que emeten menys CO2 i estalvien energia. Un aspecte que contribuiria a impulsar el sector automobilístic, prou determinant en el teixit industrial del país, i amb efectes multiplicadors sobre altres sectors de l’economia.

Confiem que el canvi climàtic es consideri un repte global, que sapiguem reconèixer, respectar, acceptar i superar. D’aquesta manera esdevindrà un indicador de la capacitat de tot el planeta i d’abordar correctament una amenaça, que ben gestionada es pot convertir en una oportunitat per a tots –com diuen els “gurús” del management–. Estarem amatents a la seva evolució.

Finalment, coincidint amb el començament del nou any, m’agradaria formular un desig per l’avenir, que tots els canvis del nivell de l’aigua del mar que es puguin produir, siguin només els relacionats amb les seques del gener.

* Article publicat al setmanari Empordà, el 8 de gener de 2008.