“Nen, la política, pels polítics!”

Una vegada més tinc la impressió que ningú no l’ha encertada. Ni les enquestes de les empreses demoscòpiques més prestigioses del mercat, ni cap dels que hem estat a prop d’aquest procés electoral a títol individual. Amb tot, com sempre passa amb aquestes coses, estic segur que sortirà l’individu que recordi que “jo ja ho deia”.
La del passat diumenge ha estat una nit turmentosa, en què hem passat d’una majoria absoluta del PSOE, a una força que ha escurçat les distàncies amb el PP. Dilluns al matí CiU s’ha despertat amb la suma de l’onzè diputat. D’aquesta manera no només ha mantingut la seva presència al Congrés sinó que l’ha incrementada, i s’ha situat en una posició estratègica, matemàticament millor a l’anterior, al pacte prioritari en aquesta legislatura PSOE, IU, ERC, IC-V, que globalment ha perdut tres diputats.
Més enllà de la relativa sorpresa del PSOE cal destacar la gran patacada que ha sofert ERC, un aspecte que lamentem, perquè significa una disminució de la presència dels partits nacionalistes a Madrid. Una minva substancial, que s’hauria d’avaluar com a conseqüència dels pactes a Catalunya. Com diria un amic meu, “que s’ho facin mirar”.
Pel que fa al Senat, s’han confirmat totes les previsions. Es constata que l’aliança PSC, ERC i IC-V, encara és forta malgrat que ha perdut prop d’un 20% dels vots. Personalment vull aprofitar aquest espai donar les gràcies a tots els lectors que han donat suport a CiU, a la meva candidatura al Senat, i evidentment també a totes aquelles persones que han col·laborat i treballat en aquesta campanya.
Pel que fa al futur, només em queda assegurar que sigui quin sigui el meu destí professional, encara per discernir, seguiré fidel a la meva voluntat de treballar per catalans, gironins, empordanesos i escalencs, que són les persones que tinc més a prop. Seguiré servint al meu poble, la meva comarca i les terres gironines, com sempre he fet des de les diferents vessants en què he actuat, com a alcalde, diputat provincial i diputat al Congrés. Unes etapes que han significat una gran satisfacció per tota la feina duta a terme per casa nostra. Deixeu-me dir que sempre, totes aquestes facetes, les he volgut desenvolupar amb honestedat, lleialtat i bona fe. I com en tots els aspectes de la vida, sempre hi ha algú que hi troba pros i contres, però també per a ells he treballat. I si mai, sense saber-ho, he ferit algú, li demano disculpes.
Encara que pugui semblar estrany, per tots els anys que he dedicat a aquesta història, no em considero un polític. Sempre m’ha agradat més pensar que treballava com a gestor d’un poble, pels seus beneficis, pel seu futur. Per tant, ara més que mai prenen força les paraules que sentia a casa. Com deia el meu avi Solà, “nen, la política, pels polítics”.

* Article publicat al setmanari Empordà l'11 de març de 2008

De Blanes a Cadaqués, molt tocat per la Tramuntana

Aquests dies de campanya he visitat tant les capitals, com els pobles petits de la demarcació de Girona: de la Cerdanya, a l’Alt Empordà; i del Ripollès, a la Selva. Tal com diu L’Empordà, de Josep Thió i Jaume Rufí, “...entre Blanes i Cadaqués...”.
Diuen que els empordanesos estem tocats per la Tramuntana, i potser és veritat que de vegades se’ns desperta un punt de rauxa. Jo, en aquesta ocasió he volgut fer un petit gest pel medi ambient, i portar a terme tots els quilòmetres d’aquesta campanya amb un vehicle híbrid, ecològic, que gairebé no emet CO2.
En certs moments, la circulació amb aquest cotxe “verd”, em produïa la sensació d’estar “tocat per la Tramuntana”, a l’exterior, per la retolació del vehicle, i a l’interior, per tota la tecnologia que incorpora en favor del planeta.
Fa uns anys, a aquelles persones que defensaven l’ecologia se’ls considerava, en certa mesura, “tocats per la Tramuntana”. Afortunadament, avui les coses ja es veuen diferents, i aquest és un valor reconegut, una consigna important per poder deixar als nostres fills la terra almenys en les mateixes condicions en què nosaltres l’hem trobat. Hem d’estar alerta perquè l’home no esdevingui un depredador dels recursos i que no es materialitzi l’auguri que diu que els nostres fills formaran part de la primera generació que viu pitjor que els seus pares. Una frase que ja circula i que contempla 10.000 anys de trajectòria d’homo sapiens.
Pel que fa a mi, em comprometo a defensar que les noves generacions visquin millor, i a fer tot el que sigui possible des del Senat. És molt important fomentar una major conscienciació mediambiental a títol individual, als ajuntaments, les autonomies, les nacions i els estats. A través de propostes concretes en matèria d’energies renovables, recursos fòssils, canvi climàtic i la seva afectació en el territori. Però també amb programes sobre biodiversitat, potenciació dels camins de ronda, el litoral, i la protecció del medi ambient.

Guinart dóna suport als regants del Baix Ter

Josep Maria Guinart, candidat al Senat per CiU, acompanyat pel diputat al Parlament de Catalunya i president d’Unió del Baix Empordà, Xavier Dilmé, ha donat suport als regants del Baix Ter, sumant-se a la concentració que han fet avui al pont d’aquest riu al seu pas per Torroella de Montgrí.

Per Guinart, “és molt important recuperar el cabal de l’aigua del Ter per Girona, per la seva gent i evidentment per la pagesia”. L’aigua és un dels deu punts mediambientals que Guinart defensa per les comarques de Girona i com a solució estructural proposa “el transvasament de menys d’un 1% de l’aigua del Roine; de l’Europa humida, a l’Europa seca”.

Aquesta tarda de diumenge Josep Maria Guinart també ha assistit al lliurament dels premis Recull de Blanes.

Visita 18 pobles de l'Alt Empordà el primer cap de setmana de campanya

El candidat al Senat, Josep Maria Guinart, ha visitat aquest cap de setmana 18 pobles de la comarca de l’Alt Empordà. Aquesta iniciativa s’emmarca en el programa que havia dissenyat CiU pel primer cap de setmana de campanya i que tenia com a objectiu visitar els 221 municipis de la demarcació.

Entre dissabte i diumenge Guinart ha visitat els municipis de Figueres, Peralada, Garriguella, Vilamaniscle, Rabós, Espolla, Sant Climent Sescebes, Masarac, Vilarnadal, Pont de Molins, Cabanes, l’Escala, Sant Pere Pescador, Roses, Castelló d’Empúries, Vilatenim, Vila-sacra i l’Armentera.

El candidat al Senat s’ha desplaçat amb el cotxe ecològic de campanya que va presentar dissabte a Figueres, un vehicle híbrid respectuós amb el medi ambient.

El verd no és un monocultiu d’esquerres

La preocupació pels temes ecològics, el canvi climàtic, la biodiversitat, els residus desaforats, o les energies renovables, entre d’altres, no és exclusiva de l’esquerra nominal, de l’esquerra de disseny, de l’esquerra de saló. Ni de bon tros! En alguns moments sembla que aquests partits s’irroguin de forma exclusiva i excloent, com si la defensa, o l’argumentació de qüestions ambientals es tractés d’un monopoli comercial en el seu poder. I no és això!

Moltes altres opcions polítiques tenen el medi ambient entre els seus continguts programàtics i en els seus idearis conceptuals. Probablement no varen néixer amb “la qüestió verda” com a element nuclear del seu manifest constitucional –perquè quan varen ser fundades aquesta qüestió no era preocupant–. Però amb el pas dels temps han anat incorporant qüestions mediambientals entre els seus punts més destacats, de forma substancial i prioritària, tant –per no dir més– com els tradicionals partits autodenominats “verds”. I aquest és, sens dubte, el cas de la federació de Convergència i Unió.

A Suïssa –on les últimes eleccions al Consell Federal, assimilables a les nostres generals, varen tenir una participació del 42% –, mes enllà del ja tradicional partit dels verds, va irrompre en els darrers comicis una nova força, els “Verds Liberals” (Die Grünliberalen). Aquest és un partit de centre que ha obtingut tres diputats, i que té com a prioritat una economia social de mercat, i una intervenció mínima i controlada de l’Estat per corregir les disfuncions del mercat. És un partit conservador, però no retrògrad, que postula per davant de tot un gran respecte per la persona (enlloc de fer-ho per l’Estat).

Die Grünliberalen és un partit acabat d’estrenar que posa en evidència que els temes ecologistes es poden abordar perfectament des d’una opció política que no sigui estrictament d’esquerres.

Suïssa és un país de paisatge variat –llac, plana i muntanya–, com nosaltres –mar, plana i muntanya–, i amb d’altres punts en contacte com ara una vocació industrial i terciària (turisme), el plurilingüisme convivencial, la democràcia directa, un país de pas i amb immigració assumida de forma integradora... La Confederació Helvètica i Catalunya són dos països en què el medi ambient i el paisatge hi tenen un pes important. I un canvi en el clima i en els comportaments hídrics els pot afectar molt.

A banda de la situació suïssa, a casa nostra també tenim partits de centre preocupats pel medi ambient, encaminats a la planificació a mig i a llarg termini d’aquest tema, i per això incorporem amb contundència propostes ecològiques en els nostres programes. Si les urnes diuen que els podem desenvolupar directament, no caldrà que hagin d’aparèixer partits com el Die Grünliberalen, perquè nosaltres, i estic parlant de Convergència i Unió, representem amb intensitat i convicció aquests principis.
Una mostra d’aquesta preocupació és el decàleg de propostes medi ambientals que jo mateix he dissenyat per les comarques gironines. Deu projectes que defensaré a Madrid si resulto escollit senador en les properes eleccions generals. Unes propostes que vetllen per la bioversitat, l’autonomia energètica, el medi ambient i el nostre entorn.

Propostes verdes

Fa uns dies llegia a la premsa que Barack Obama, candidat republicà a la Casa Blanca, també era el candidat verd. Abans que es publiqués aquesta notícia ja hi havia companys que tot fent broma em deien així, “el candidat verd”. No cal recordar que avui tots els partits hem de procurar pel medi ambient, pels ciutadans, pel nostre entorn, pel planeta i la seva biodiversitat. Aquests temes no són patrimoni de ningú en particular ni tampoc de les esquerres.
En la darrera legislatura he estat el portaveu de CiU a la comissió de Medi Ambient del Congrés dels Diputats, i ara em presento al Senat, amb un decàleg “verd”de propostes mediambientals pel nostre territori. Una de les més ambicioses és el parc eòlic marí, del qual ja hem parlat. Una font d’energia neta i inesgotable emplaçada mar endins i sense l’impacte visual que ocasiona un conjunt de molins altíssims a la carena de qualsevol muntanya.
Amb tot, qualsevol aportació en matèria de biodiversitat, encara que no sigui tant ambiciosa com aquesta, és bona. Mesures com la creació d’un codi de la construcció urbanística, la “mediambientalització” de l’administració local, una política fiscal que afavoreixi el medi ambient, o la potenciació de polítiques ambientals en el sector turístic, per posar només un exemple.
A més de prendre mesures pel nostre entorn també cal crear instruments que el vetllin constantment, com el consell d’experts, que perfectament podria tenir la seu a Girona. O l’Institut Tecnològic del Peix, un centre per l’estudi d’aquest animal, que ja havia proposat de dur a terme a l’Escala i que fins i tot tenia alguna conversa iniciada amb el departament corresponent a la Generalitat de Catalunya.

Energia autosuficient i parc eòlic mar endins

Possiblement l’autosuficiència sigui l’estat ideal. No dependre de ningú, sobretot en matèria d’aigua i d’energia, dos recursos bàsics pel benestar de la nostra societat i que no estan exempts de debat. Per una banda l’energia obtinguda a partir de combustibles fòssils (petroli, carbó, gas), algun dia s’acabarà perquè són recursos limitats, i en la seva transformació inevitablement desprenen CO2 i altres gasos contaminants que afavoreixen l’efecte hivernacle.

Pel que fa a l’aigua Girona podria ser autosuficient si no se’n desviés del Ter a Barcelona, però en aquesta ocasió “ens roben la cartera”, “de bon rollo”. Amb els cursos i cabals fluvials que hi ha al nostre territori (Muga, Fluvià, Ter,i Tordera) en faríem prou si no ens sostraguessin aquesta riquesa líquida. Sense aquesta redirecció del curs natural i fent un ús racional i eficient de l’aigua... potser en sobraria i tot. Però sigui com sigui cal buscar solucions estructurals per sempre, i portar l’aigua del Roine, de fet la quantitat que es proposa aportar a les nostres terres representa tant sols un 0,4% del cabal que aquest riu llença al mar.

L’energia elèctrica és un altre subministrament amb el qual hauríem de tendir a ser autònoms. Ara per ara no en som i aquest és un dels arguments que la MAT, la línia de Molt Alta Tensió, utilitza en el seu favor. Aquest és un punt que està emmascarat pels interessos de la gran conurbació, de Barcelona i de més avall, qui sap si fins al Marroc.

La combinació idònia de fonts energètiques a la demarcació de Girona ens hauria de dur a mig termini a l’autosuficiència i, evidentment, la sostenibilitat, defugint l’energia produïda a partir de combustibles fòssils, i apostant per energies renovables d’origen hidràulic, fotovoltaic, i eòlic, entre d’altres.

Una opció sostenible, i no contaminant, és l’eòlica, que també ens condueix a la suficiència energètica de les comarques gironines i que es pot dur a terme en un àmbit on no generi al•lèrgia paisatgística, al mar. L’energia eòlica marina es genera de la mateixa manera que la terrestre, gràcies a l’aplicació de la força del vent. La diferència rau en la ubicació dels aerogeneradors. El cost de la instal•lació al mar, per raons obvies, és superior, però té una vida útil més llarga. El cost de la producció és el mateix que el de l’energia eòlica terrestre, i d’altres renovables.

Un parc eòlic marí se situa mar endins, dins els límits de la plataforma continental, de manera que no és visible des de terra. Els molins marins de Dinamarca (pionera en aquesta energia renovable) estan emplaçats a 20 quilòmetres de la costa, que és gairebé la distància que separa l’Escala de Figueres. Aquesta és doncs una alternativa que no provoca impacte visual, sorolls, ni efectes contaminants en el medi ambient (ni terrestre, ni marí), i que està molt allunyat de la zona que utilitzen les aus.

L’energia que es genera en el parc eòlic marí es transporta a terra a través d’un cable soterrat al fons del mar i s’endolla a la xarxa ordinària sense cap mena d’impacte visual. Com que la costa gironina és llarga i variada, i en certs punts la plataforma continental és prou ampla, no hi hauria impediments perquè es portés a terme aquest projecte, només caldria que els entesos busquessin la ubicació òptima.

Segons els experts aquesta energia té un futur prometedor, i no s’acabarà mai, mentre existeixi el planeta. Les organitzacions ecologistes la valoren molt positivament i li donen suport si es fa ben feta. Aquesta font alternativa és adequada especialment en territoris amb una alta densitat de població o amb un territori natural molt fràgil, com és el cas de Girona.

Ara, amb unes eleccions a la vista, és el moment de proposar decididament solucions als nostres problemes. CiU aposta clarament per les energies alternatives, no contaminants i renovables. Uns aspectes que conflueixen i en aquest parc eòlic marí, que defensaré a la Cambra Alta, al Senat, si és que surto escollit a les properes eleccions generals.

Balanç de legislatura

Un diputat al Congrés és una persona que ha rebut l'encàrrec de preocupar-se i ocupar-se d'aquelles persones que representa, tant els que l'han escollit, com els que no. I que defensa els interessos del seu territori davant les instàncies polítiques de Madrid, allà on resideix el poder central.

És raonable, seriós i rigorós que un cop acabat l'encàrrec, la legislatura, se'n doni compte, s'expliqui quina ha estat la feina feta i els resultats. Com que parlar-ne en detall seria molt extens, faré un repàs a vol d'ocell dels darrers quatre anys al Congrés. Amb la perspectiva que ens dóna el temps podem distingir dues parts en aquest itinerari, la primera caracteritzada per allò que el govern va autoqualificar de “talante”, de tarannà –contrastant amb l’actitud engolada i autista del PP de finals de l'anterior legislatura–, amb una nova dinàmica de diàleg i d’esperança. Va ser un període d’expectatives on tot semblava possible que va acabar amb l’aprovació de l’Estatut de Catalunya i dels pressupostos del 2007. Com tothom sap, el que va sortir aprovat de Madrid no va ser el mateix Estatut que havia votat una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya. D'aquesta manera es trencava la promesa, que tant istriónicament havia fet el President Zapatero –això sí, quan només era candidat–.

D'aquesta manera, amb el nou Estaut, “el descafeïnat”, es va acabar el cacarejat “talante”. Avui ja ningú no fa referència, exceptuant els usos irònics, a aquell esperit que havia estimulat expectatives. L’acumulació d’incumpliments d'en ZP l'ha dinamitat.

La segona part del “camí” de la legislatura ha mantingut una evolució més pragmàtica, marcada per una mena d’esperit de “supervivència”, del “qui dies passa, anys empeny”, del govern del PSOE, i d’aquell grup polític que en cada ocasió pogués donar-li la majoria. Però d'aquest tram només en destaquen els incumpliments: l’Estatut pràcticament no s’ha desenvolupat, la inversió de l’Estat a Catalunya ha seguit mantenint-se per sota del que diu l’Estatut i del que s’havia pactat –i la conseqüència d'això són els problemes amb el subminstrament elèctric, el caos de rodalies, el retard de l'arribada de l’AVE a Barcelona i la connexió amb França, la lentitud exasperant del desdoblament de l'N-2...–. Després del “talante” no ha quedat prou empenta per la publicació de les balances fiscals, no s’han respectat les comptencies autonòmiques en matèria de dependència, el desenvolupament rural, l'habitatge... i tampoc no es pot parlar català al Congrès.

Tant els anys de “talante”, com els de “supervivencia”, CiU ha mantingut una posició parlamentària constructiva i de col•laboració amb el govern sempre que ha sigut possible. Els diputats gironins d'aquest grup hem aportat el nostre gra de sorra des de les nostres responsabilitats específiques –en el meu cas, bàsicament Medi Ambient i Interior–, intervenint i essent actius en aquelles actuacions d’interès general, i sempre amb un ull posat en les qüestions que afectaven les nostres comarques. Alguns dels aspectes mediambientals del nostre territori en què hem treballat són l'aigua del Ter, o la proposta del trasvassament del Roine –la meva primera intervenció des de la Tribuna de l’hemicicle–. Però sens dubte n'hi ha hagut d'altres com per exemple les infrastructures, tant les de la costa com les viàries –N-2, N-262, tercer carril, TAV, trens convencionals, aeroport...–.

Han estat quatre anys de treball intens, dedicat, i sincer pensant en les nostres comarques i en la seva gent. Uns projectes que mereixen tenir continuïtat per seguir avançant, i que per fer-ho necessiten mantenir una contundent força política al Congrés, on ens agradim, o no, encara s'hi prenen decisions que afecten i que impliquen les nostres comarques, i el nostre benestar present i futur.