De Blanes a Cadaqués, molt tocat per la Tramuntana

Aquests dies de campanya he visitat tant les capitals, com els pobles petits de la demarcació de Girona: de la Cerdanya, a l’Alt Empordà; i del Ripollès, a la Selva. Tal com diu L’Empordà, de Josep Thió i Jaume Rufí, “...entre Blanes i Cadaqués...”.
Diuen que els empordanesos estem tocats per la Tramuntana, i potser és veritat que de vegades se’ns desperta un punt de rauxa. Jo, en aquesta ocasió he volgut fer un petit gest pel medi ambient, i portar a terme tots els quilòmetres d’aquesta campanya amb un vehicle híbrid, ecològic, que gairebé no emet CO2.
En certs moments, la circulació amb aquest cotxe “verd”, em produïa la sensació d’estar “tocat per la Tramuntana”, a l’exterior, per la retolació del vehicle, i a l’interior, per tota la tecnologia que incorpora en favor del planeta.
Fa uns anys, a aquelles persones que defensaven l’ecologia se’ls considerava, en certa mesura, “tocats per la Tramuntana”. Afortunadament, avui les coses ja es veuen diferents, i aquest és un valor reconegut, una consigna important per poder deixar als nostres fills la terra almenys en les mateixes condicions en què nosaltres l’hem trobat. Hem d’estar alerta perquè l’home no esdevingui un depredador dels recursos i que no es materialitzi l’auguri que diu que els nostres fills formaran part de la primera generació que viu pitjor que els seus pares. Una frase que ja circula i que contempla 10.000 anys de trajectòria d’homo sapiens.
Pel que fa a mi, em comprometo a defensar que les noves generacions visquin millor, i a fer tot el que sigui possible des del Senat. És molt important fomentar una major conscienciació mediambiental a títol individual, als ajuntaments, les autonomies, les nacions i els estats. A través de propostes concretes en matèria d’energies renovables, recursos fòssils, canvi climàtic i la seva afectació en el territori. Però també amb programes sobre biodiversitat, potenciació dels camins de ronda, el litoral, i la protecció del medi ambient.

Les seques del gener i el canvi climàtic

De sempre recordo que a començaments d’any, observant el mar i la costa retallada de l’Escala, vèiem com les aigües que llepaven els esculls eren baixes, deixaven veure nítidament la rocalla i la frondositat de la vida just arran d’aigua. Podíem observar amb claredat els musclos, la roca nua, fideus, tomates, els caus de peluts, i aquella mena de molsa. De petit m’explicaven que el fenomen de la baixada de les aigües se’n diu “les seques del gener”. Un suggerent contrasentit el de batejar com a “eixutes” les aigües del mar.

Les seques del gener sempre han anat indefectiblement lligades a les garotes. És l’època en què s’han de menjar, quan són més bones i plenes. Segurament aquest també és el moment en què són més fàcils de pescar, ja que les aigües són mig metre més baixes, i per tant ofereixen una distància més curta entre l’animal i el pescador.

Sempre m’ha semblat curiós el rellotge climàtic que fa baixar les aigües salades i que serveix com a tret de sortida per degustar les magnífiques garotes al balcó o al terrat de casa, en família, amb la llesca de pa de pagès i el porró de vi.

Abans, el pare les comprava per dotzenes en alguna cantonada de l’Escala, i cada any en Menganyes les venia un xic més cares. Ara tot ha canviat. Només se’n poden menjar en algun restaurant. Els escalencs ja no en poden pescar ni per consum propi perquè les agafen gairebé tot l’any submarinistes amb bombones d’oxigen. Vénen de fora a “robar-nos-les”, per fer “garoinades” –com en diuen més al sud– artificials. Arrasen la costa sense destriar grosses de petites, ni mascles de femelles.

Són justament aquests canvis del nivell de l’aigua del mar que em porten a parlar del canvi climàtic. Aquests darrers quatre anys, al Congrés de Madrid he exercit de portaveu del grup de CiU a la Comissió de Medi Ambient. El canvi climàtic hi ha estat sempre present, de forma progressiva, de menys a més. Com a element radicalment clau al final. De fet l’última activitat de la Comissió, tot just fa unes setmanes, ha estat la compareixença del Secretari d’Estat pel canvi climàtic, per donar comptes de la trobada de Bali.

De vegades el debat ha tingut forma de Pla Hidrològic, amb la derogació del transvasament de l’Ebre, i el tremendisme del PP. A cada ocasió, el nostre grup hem estat reivindicant l’estudi del transvasament del Roine, que ara torna a estar d’actualitat. La discussió sobre l’evolució i la certesa del canvi climàtic va començar amb un cert escepticisme i to burleta per part d’alguns, enfront de la defensa a ultrança d’altres, i amb un consens bastant admès, que calia parar-li atenció, ni que fos per disciplinar i corregir la conducta humana cap a un ús racional de les energies i un respecte suprem a la salut del planeta i a la biodiversitat.

És evident que més enllà d’actuar globalment per prevenir el canvi climàtic, actuant amb la màxima diversitat de mesures contra aquelles causes que el poden produir (sens dubte el més consensuat és l’emissió de gasos de CO2, que causen l’efecte hivernacle i l’escalfament del planeta, però també hi ha el lentíssim camí que anem fent cap a la propera glaciació). També cal anar pensant en l’acomodació de la vida humana, animal i vegetal als possibles efectes, tal vegada inevitables, del canvi de les condicions climàtiques en els diversos territoris, i que evidentment hi tindrà impactes diferents.

L’Empordà serà un dels lloc (un de tants) que es veurà afectat pels efectes de l’hipotètic canvi climàtic, sobretot la seva terra plana, d’al·luvió, a l’entorn de la badia de Roses. Els possibles efectes físics serien tangibles a curt termini, així doncs, determinats espais que són o havien estat llacunes ho tornarien a ser, o quedarien per sota del nivell del mar a conseqüència del desglaç del gel dels pols. A nivell socioeconòmic també es podria veuria afectada tota la vida que es desenvolupa arran de mar, que precisament no és poca. I potser també impactaria negativament, o no, en el turisme, depenent del nivell que pugés l’aigua del mar o la bonança de les temperatures, que farien els estius més llargs, els hiverns més durs, i possiblement fenòmens climàtics més radicalitzats (pluges torrencials, inundacions, vents huracanats...).

De moment aquest debat ha posat com mai el famós protocol de Kyoto a la primera línea de l’interès global que s’ha d’aplicar fins el 2012, amb el compromís dels signants de reduir l’emissió global de gasos d’efecte hivernacle i el funcionament de l’intercanvi a través del mercat internacional dels drets d’emissió per reduir-ne globalment el total emès a l’atmosfera. No l’havien signat els EUA, ni la Xina, ni l’Índia, grans emissors, i això comprometia l’eficàcia d’aquest treball. A la cimera de Bali s’ha aconseguit que aquests països s’incorporessin al compromís global del planeta, que s’ha de traduir en la continuïtat de Kyoto a partir del 2013, i que s’ha de pactar a Copenhaguen el 2009. Tot plegat, denota més consciència global i alimenta les esperances d’actuar entre tots respectant el dret de creixement dels països en desenvolupament. Vol aconseguir que siguem capaços de controlar el canvi climàtic, o almenys d’evitar els factors andrògens, aquells en què intervé l’home, en la seva evolució.

Els darrers quatre anys a Espanya s’ha treballat des del govern central i des de les autonomies per complir amb els compromisos de reducció de CO2 com mai s’havia fet fins ara. Els resultats obtinguts són esperançadors. S’ha posat en marxa l’assignació de drets d’emissió i el seu mercat regulador, que orienta i observa les empreses industrials i energètiques emissores, però encara s’ha actuat molt tímidament en les anomenades emissions difuses –vehicles, llars–, que representen prop d’un 50% del total. Algunes iniciatives de l’anomenada fiscalitat verda –impost de matriculació segons les emissions de CO2 i no segons la potencia del vehicle– haurien de tenir continuïtat en les ordenances fiscals municipals. D’aquesta manera es podria dissenyar l’impost de circulació seguint els criteris de la fiscalitat verda, tal com vàrem proposar a l’ajuntament de l’Escala; o seguir l’exemple de la limitació de la velocitat a l’entorn de les ciutats a 80 quilòmetres per hora. Però encara cal fer més, com ara mantenir i incentivar el pla PREVER, un sistema que hem defensat al Congrés cada vegada que n’hem tingut l’oportunitat. Aquest pla incentiva la renovació del parc de vehicles, substituint l’antic i poc eficient, molt més contaminant, per vehicles nous amb tecnologies més modernes i curoses que emeten menys CO2 i estalvien energia. Un aspecte que contribuiria a impulsar el sector automobilístic, prou determinant en el teixit industrial del país, i amb efectes multiplicadors sobre altres sectors de l’economia.

Confiem que el canvi climàtic es consideri un repte global, que sapiguem reconèixer, respectar, acceptar i superar. D’aquesta manera esdevindrà un indicador de la capacitat de tot el planeta i d’abordar correctament una amenaça, que ben gestionada es pot convertir en una oportunitat per a tots –com diuen els “gurús” del management–. Estarem amatents a la seva evolució.

Finalment, coincidint amb el començament del nou any, m’agradaria formular un desig per l’avenir, que tots els canvis del nivell de l’aigua del mar que es puguin produir, siguin només els relacionats amb les seques del gener.

* Article publicat al setmanari Empordà, el 8 de gener de 2008.

Centenari, Empúries i l’Empordà

Estem a les vigilies del 2008, un any que ha de ser important en la nova història d'Empúries. I dic nova, perquè en té una de vella, però també una altra de més recent que va recomençar l’any 1908, aviat farà cent anys. Com que som partíceps d'una convenció social molt difosa ens agrada commemorar els aniversaris que coincideixen amb els números rodons: 5, 25, 50, 100, 200... Més enllà de la lògica, o no, d’aquest fet és positiu aprofitar l’avinentesa per cridar l'atenció dels ciutadans i les administracions amb subvencions, projectes, obres, o infrastructres.
Sens dubte la celebració del centenari d’Empúries és important per l’Escala, per la doble comarca de l'Alt i el Baix Empordà que deu el seu nom a aquest enclavament, ja que el topònim deriva d'aquest port on varen desembarcar grecs i romans. Un aniversari que mereix ser reconegut a nivell nacional perquè, entre d'altres aspectes, Empúries va ser un referent identitari per Catalunya, i pels pensadors de la Renaixença.
Un dels esdeveniments més simbòlics que tindran lloc el 2008 serà el retorn de l’Esculapi a Empúries. Per fi es farà realitat la recuperació llargament reivindicada pel nostre poble i finalment compromesa pels darrers consellers de Cultura del govern de la Generalitat. La data prevista pel retorn l'escultura a casa és el 23 de març, després de realitzar un petit itinerari per Catalunya, un cop acabada la restauració de la figura i l'adhesió dels braços.
Falta poc més de tres mesos per la celebració d'aquest aniversari i desconeixem que hi hagi gaire activitat o dinamisme en la preparació d'actes pel centenari. Hom esperaria la celebració de congresos, debats tècnics i acadèmics, conferències d’experts, trobades d’exalumnes del cursos internacionals d’arquelogia d’Empúries, millora de certes instal·lacions o serveis (com la guia sonora o l'audiovisual), o actes polítics de reconeixement d'Empúries, per exemple.
Ens preocupa que el centenari no s'estigui gestionant correctament, una oportunitat magnífica perquè Catalunya i l'Estat mirin cap a Empúries, i se'n faci un nou descobriment. No només seria una llàstima desaprofitar aquesta ocasió, sinó també un error socioeconòmic. És evident que la iniciativa l'ha de prendre Empúries i els seus gestors, en aquest cas la Generalitat. Però l'Ajuntament no se'n pot desentendre i mirar cap a una altra banda, ha de pressionar i tibar la seva bona relació amb Empúries per aconseguir que l'impuls del centenari també afecti positivament la promoció de l'Escala, perquè apel·li directament al seu turisme cultural. Per Empúries i l'Escala aquesta és una gran oportunitat que no es pot deixar passar, i no estem segurs que se'n sigui prou conscient.

* Article publicat al setmanari Empordà el 18 de desembre de 2007.

Fragmentari a vol d’ocell. (2) Una nova cita a les urnes

1. Acabarem l’any, si Déu vol, amb la perspectiva d’una nova cita electoral als primers mesos del 2008. El mes de març tornarem a ser convocats a les urnes, en aquest cas, a les eleccions generals. Amb aquesta crida electoral tancarem un cicle en què s'han sumat en un curt període de temps les votacions autonòmiques, municipals, i generals. Els ciutadans hauran de patir, o podran gaudir, una nova campanya -de fet ja hi estem immersos-, escoltant noves propostes –o no tan noves- dels partits polítics amb la noble i sincera voluntat de millorar el país i les condicions de vida de tots plegats. Avorrit per alguns, apassionant per d'altres.

2. Ara fa quatre anys, vàrem ser tres els escalencs que ens vàrem presentar a les eleccions generals amb possibilitat de reeixir i sortir escollits. De Juan, Bruguera i Guinart. En Jordi de Juan, del Partit Popular, per raons alienes a ell mateix, no va resultar essent un dels membres electes. En Rafel Bruguera i jo mateix hem tingut el goig i l’honor de representar des de l’Escala a tots els gironins a les Corts a Madrid. Un fet ben singular i històric, que qui sap si es tornarà a repetir. Pel que fa a en Rafel, li desitjo tota la sort del món perquè superi el “grop” que representa la Llei de la Paritat, home-dona, i que torni a ser un dels candidats al Senat. Pel que respecta a mi la situació és complicada. El meu partit vol ser conseqüent amb aquesta Llei, que vàrem votar amb entusiasme, i vol situar una dona en el número dos de les llistes al Congrés. També puc optar a ser candidat al Senat. Però tot i això les possibilitats de resultar escollit són mínimes, donada la gran diferència de vots que hi va haver el 2004 entre l’Entesa i CiU. Amb tot mantindrem la fe i farem el màxim esforç.

3. S’han acabat de retirar totes les jardineres de l’avinguda Ave Maria de l'Escala. Em sembla un encert. Crec que l’error va ser retirar-ne només unes quantes, en funció de l'opinió de cada veí. Aquella imatge donava una visió desordenada, pobre, mancada d'un sentit unitari. No obstant, anant mes enllà del simple fet, aquesta acció ha representat una mostra del funcionament de la política municipal. S’ha de cercar l’equilibri entre l’interès general i l’atenció a cada veí, a cada escalenc. Si el criteri fos actuar a la via pública seguint la voluntat de cada veí, el resultat seria caòtic, per exemple, panots de diferents formes i colors, diverses alçades d’edificis, voreres amples i estretes segons el consumidor… Governar implica prendre decisions pensant en l’interès general i assumir el risc que les voluntats individuals puguin representar. Sembla, doncs, que en aquest cas el govern també ha portat a terme una rectificació. Lògicament segueixo pensant que en aquesta avinguda hi quedaven millor les jardineres, pels colors verd i vegetal que hi aportaven, i que amb el temps haurien format part del paisatge de l'Ave Maria.

4. Ara que es parla tant del canvi climàtic i d’una gestió intel·ligent de l’aigua (la tant anomenada cultura de l'aigua), seria bo que l’Ajuntament tornés a la càrrega per a aconseguir que l’Agència Catalana de l’Aigua invertís en la construcció d’una instal·lació de tractament Terciari a la depuradora. Aquest equipament permetria la reutilització de l’aigua tractada per a usos secundaris, aquells que no estiguin en contacte amb les persones (neteja, recàrrega d’aqüífers, agricultura, doble subministrament per a les noves urbanitzacions…). Al final del govern de CiU s’havia aconseguit el compromís de l'ACA per a fer aquesta inversió a la vila, però amb el temps sembla que s’ha anat oblidant.

5.L'1 de desembre ha representat una fita, una inflexió en l’actitud dels catalans enfront les accions de l’Estat Espanyol. El govern ha anat tibant la corda preocupant-se més per la resta de vagons del tren espanyol, que del nostre, sense fer tasques de manteniment i ni posant carbó a la caldera de la locomotora, a Catalunya, a la maquinària que durant molts anys ha estat el motor de l'Estat. El poble català ha cridat “prou” a la manifestació del dissabte 1 de desembre a Barcelona. Esperem que hagi cridat prou fort perquè se'ns escolti, abans que s'alimentin propostes d'actuació per altres vies més expeditives i contundents (objeccions fiscals, tancament de caixes…). La corporació aprovaria una moció amb els mateixos continguts que el missatge central d’aquella manifestació? Ho provarem.
6.L'enhorabona a Jesús Puig per la magnifica exposició de fotografies que ha presentat a la sala d'exposicions de l'Ajuntament de l'Escala, sobretot per aquelles d’ambient mariner. Més enllà de la qualitat tècnica, que n'hi ha, aquestes imatges representen una mostra costumista i entranyable de la nostra vessant més lligada a la mar. En la inauguració de l'exposició algú va demanar de fer una foto conjunta als tres alcaldes de l’Escala, l'actual i els dos anteriors. Una fotografia per a l'anècdota local. Una curiositat: en Rafel va ser alcalde als 27 anys, jo mateix als 39, i l’Estanis als 55. Es mantindrà la tendència?

Bé, ja que aquest és l'últim número de l'any, vull acomiadar aquest article felicitant a tots als lectors de L'Escalenc un Bon Nadal i una Feliç entrada a l'Any Nou. Bones Festes.

* Article publicat a la revista L'Escalenc el mes de desembre de 2007.

VOT EN BLANC

Dissabte passat a l’Escala es va tancar un cicle de dotze anys de govern de CiU. Es va finalitzar una etapa de treball intens, de procurar per l’interès general, de transparència, de direcció per valors... per començar-ne una altra.
La grandesa de la democràcia permet que cada quatre anys els ciutadans examinem els nostres governs i a través del vot fem sentir la nostra veu. En aquesta ocasió l’Escala ha demanat un canvi, s’ha decantat cap a d’altres opcions.
Tot el respecte i la submissió que sentim vers al nostre sistema polític fa que acceptem i no vulguem alterar la voluntat del poble i que per això no haguem buscat una altra combinació que aritmèticament permeti un govern diferent on no hi hagi lloc per a la llista més votada.
En l’acte formal d’investidura de dissabte passat vàrem ser conseqüents amb el nostre posicionament. I després de votar en la investidura vàrem fer una explicació de vot, del nostre posicionament a l’acte.
Entenent que ha de governar la vila el partit més votat, acceptant els resultats de les eleccions; però demostrant el nostre desconcert pel canvi d’actituds que han provocat els resultats electorals. D’aquesta manera, per respecte al mapa representatiu, i en protesta als objectius que han deixat de treballar per l’interès municipal, els regidors de CiU vàrem votar en blanc. Hauríem pogut fer ús d’altres opcions. Ens hauríem pogut votar a nosaltres mateixos, com van fer el PSC, ERC i IC-V ara fa quatre anys. Però aquesta opció hauria desvirtuat el nostre discurs.
Ens hauria agradat votar al PSC, si aquest partit hagués tingut una actitud de correspondència igualitària al tracte que va rebre quan la situació era la mateixa però a la inversa. Aquesta és l’opció que hauríem recolzat si haguéssim arribat a un acord de govern, sense condicions, i sense l’exclusió d’altres formacions. Una entesa que comptaria amb la representació d’un major nombre de voluntats. Hauríem recolzat la posició que mantenia el PSC abans de les eleccions. Una voluntat que ha desaparegut quan s’ha convertit en la força més votada. Un canvi que ens situa a l’oposició. Una posició que exercirem amb cortesia, elegancia, honestedat. De forma reflexiva, rigurosa, i dedicada. Com sempre hem fet posarem per davant de tot els interessos de l’Escala i dels escalencs, per damunt dels beneficis partidistes i personals. I a diferència del que han fet d’altres.
Abans d’acabar vull felicitar els nous regidors i donar l’enhorabona al nou alcalde. Vull donar-li ànims per treballar molt pel futur l’Escala, perquè és el mateix que farem nosaltres, des d’una altra posició.

*Article publicat al setmanari Empordà el 19 de juny de 2007.