Els darrer atemptat d’ETA sembla que ha truncat el procés que ens duia a la pau. L’artefacte col·locat a la T4 de Madrid, no només ha fet dos morts, sinó que ha segat moltes esperances d’acabar amb el conflicte armat, sagnant.
La primera reacció dels grups que hem recolzat el procés de pau ha estat de desconcert, d’estupefacció. Encara que el retorn a la violència fos una possibilitat real, la veritat és que preferíem pensar que era molt i molt remota. Però s’ha vist i demostrat que no.
Un cop superat el primer moment d’astorament, de paràlisi transitòria pel sotrac de la notícia, els partits hem fet un procés d’aproximació. Cal seguir endavant, mirar cap al futur, avançar, encara que no sigui en línia recta, sinó fent giragonses, però sempre fent passes en la direcció d’assolir la pau, la llibertat.
La posició de Convergència i Unió ha estat la de donar suport al govern estatal, a la seva política per acabar amb la violència, per aconseguir allò que és inabastable democràticament. Aquest és un objectiu noble que es mereix tots els esforços. La pau no ha de ser una idea manipulable per aconseguir més rendiment electoral, al contrari, al meu entendre aquesta és una qüestió d’Estat, que està per damunt d’interessos personals. Ens hi juguem vides, tranquil·litat, felicitat... és una fita massa preuada per perdre-la d’aquesta manera.
CiU, en cap moment, no va creure convenient la compareixença al Congrés del PSOE pel trencament de la treva amb la banda armada d’ETA. Aquest era un pas que propiciava actituds provocatives i contradictòries, una situació que algú va aprofitar per carregar de manera electoralista contra el govern. La sessió del 15 de gener va deixar un cert mal gust de boca, i vistos els resultats no ens queda cap dubte que va ser un intent de linxament polític. No hauria valgut més fer com en el procés de l’IRA i imposar una discreció absoluta? Dipositar tota la confiança en el govern, que és qui ha de liderar el procés?
El terrorisme és un problema massa important que només es podrà solucionar amb unitat, però no només la dels partits polítics, sinó també amb la de tota la societat civil. Cal que tothom treballi per la pau en un sol sentit: associacions de víctimes, universitats, sindicats, o patronals, per posar alguns exemples.
Posem el comptador a zero, comencem de nou, units, fent força. Els grans problemes necessiten grans solucions i en aquest cas la sortida és multifactorial, com ho són les causes de conflicte: cal una acció policíaca, judicial, però també necessitem que es treballi la via política. No crec que existeixi una única solució, sinó una resolució a diferents nivells.
Amb tot, la posició del Partit Popular, el major partit de la oposició, no em deixa ser gaire optimista en relació a aquest procés, perquè sacrifica la pau per treure’n un rèdit electoral, com si la fi justifiqués els mitjans.
* Article publicat a Hora Nova el dimarts 23 de gener de 2007.
La primera reacció dels grups que hem recolzat el procés de pau ha estat de desconcert, d’estupefacció. Encara que el retorn a la violència fos una possibilitat real, la veritat és que preferíem pensar que era molt i molt remota. Però s’ha vist i demostrat que no.
Un cop superat el primer moment d’astorament, de paràlisi transitòria pel sotrac de la notícia, els partits hem fet un procés d’aproximació. Cal seguir endavant, mirar cap al futur, avançar, encara que no sigui en línia recta, sinó fent giragonses, però sempre fent passes en la direcció d’assolir la pau, la llibertat.
La posició de Convergència i Unió ha estat la de donar suport al govern estatal, a la seva política per acabar amb la violència, per aconseguir allò que és inabastable democràticament. Aquest és un objectiu noble que es mereix tots els esforços. La pau no ha de ser una idea manipulable per aconseguir més rendiment electoral, al contrari, al meu entendre aquesta és una qüestió d’Estat, que està per damunt d’interessos personals. Ens hi juguem vides, tranquil·litat, felicitat... és una fita massa preuada per perdre-la d’aquesta manera.
CiU, en cap moment, no va creure convenient la compareixença al Congrés del PSOE pel trencament de la treva amb la banda armada d’ETA. Aquest era un pas que propiciava actituds provocatives i contradictòries, una situació que algú va aprofitar per carregar de manera electoralista contra el govern. La sessió del 15 de gener va deixar un cert mal gust de boca, i vistos els resultats no ens queda cap dubte que va ser un intent de linxament polític. No hauria valgut més fer com en el procés de l’IRA i imposar una discreció absoluta? Dipositar tota la confiança en el govern, que és qui ha de liderar el procés?
El terrorisme és un problema massa important que només es podrà solucionar amb unitat, però no només la dels partits polítics, sinó també amb la de tota la societat civil. Cal que tothom treballi per la pau en un sol sentit: associacions de víctimes, universitats, sindicats, o patronals, per posar alguns exemples.
Posem el comptador a zero, comencem de nou, units, fent força. Els grans problemes necessiten grans solucions i en aquest cas la sortida és multifactorial, com ho són les causes de conflicte: cal una acció policíaca, judicial, però també necessitem que es treballi la via política. No crec que existeixi una única solució, sinó una resolució a diferents nivells.
Amb tot, la posició del Partit Popular, el major partit de la oposició, no em deixa ser gaire optimista en relació a aquest procés, perquè sacrifica la pau per treure’n un rèdit electoral, com si la fi justifiqués els mitjans.
* Article publicat a Hora Nova el dimarts 23 de gener de 2007.
