Lluís, avui tothom parla de tu, però jo prefereixo recordar-te, fer-te present. T'haig de confessar que em costa trobar escenaris de l'Escala dels quals tu no formis part. Sempre tan obert, tan disposat a ajudar els altres amb la teva immensa humanitat.
Em fa mal, em dol profundament pensar que no et tornaré a veure; a tu, que formaves part d'aquest paisatge, de la meva vida, com de la de tants escalencs. Ja ho veus, això és el que passa quan sempre s'ha estat a punt per donar un cop de mà als altres. Aquesta era la màxima que aplicaves en tots els àmbits de la vida: com a empresari, com a polític, com a amic.
Des de molt jove vas tenir l'atreviment necessari per fundar la teva empresa, per arriscar, per donar feina a tothom qui t'ho demanava, amb totes les responsabilitats que això comporta. Vas ser capaç de donar vida, esperança, i crear bellesa al teu pas en el món de la construcció, pensant primer en els altres i sense esperar res a canvi. Et vas acostar a la política per la teva vocació de servei, per col·laborar amb el ciutadà anònim i no esperar-ne ni tan sols un «gràcies». Tu no volies escalar càrrecs, però vas ser prou valent per assumir responsabilitats, problemes i maldecaps, a canvi de res. Per això has estat tants anys actiu en els òrgans de direcció d'Unió de l'Alt Empordà i de Girona. Hauries tornat a ser regidor d'aquesta vila marinera, però malauradament el destí ens ha jugat una mala passada i no podrà ser. No obstant, el teu llegat, el teu tarannà constructiu i optimista seguirà amb nosaltres.
Però tot això que et dic, tu ja ho sabies. Deixa'm que avui proclami als quatre vents que per sobre de tot has estat un gran amic, absolutament lleial, capaç de defensar amb gran fermesa les persones en qui creies. Un incondicional que sempre hi ha sigut en els moments difícils. M'ho has anat demostrant amb el temps; amb els fets, aquí i allà; amb les nostres llargues xerrades al voltant d'una taula, parlant de l'univers i dels detalls, de tot i de res. Has estat un amic com n'hi ha pocs, d'aquells que ja no se'n troben. I com a tal et duré al cor, en aquell lloc on el temps no passa i s'hi guarden les coses importants.
Em resisteixo a acomiadar-te. No vull dir-te «adéu», deixa'm que només sigui un «fins sempre».
Em fa mal, em dol profundament pensar que no et tornaré a veure; a tu, que formaves part d'aquest paisatge, de la meva vida, com de la de tants escalencs. Ja ho veus, això és el que passa quan sempre s'ha estat a punt per donar un cop de mà als altres. Aquesta era la màxima que aplicaves en tots els àmbits de la vida: com a empresari, com a polític, com a amic.
Des de molt jove vas tenir l'atreviment necessari per fundar la teva empresa, per arriscar, per donar feina a tothom qui t'ho demanava, amb totes les responsabilitats que això comporta. Vas ser capaç de donar vida, esperança, i crear bellesa al teu pas en el món de la construcció, pensant primer en els altres i sense esperar res a canvi. Et vas acostar a la política per la teva vocació de servei, per col·laborar amb el ciutadà anònim i no esperar-ne ni tan sols un «gràcies». Tu no volies escalar càrrecs, però vas ser prou valent per assumir responsabilitats, problemes i maldecaps, a canvi de res. Per això has estat tants anys actiu en els òrgans de direcció d'Unió de l'Alt Empordà i de Girona. Hauries tornat a ser regidor d'aquesta vila marinera, però malauradament el destí ens ha jugat una mala passada i no podrà ser. No obstant, el teu llegat, el teu tarannà constructiu i optimista seguirà amb nosaltres.
Però tot això que et dic, tu ja ho sabies. Deixa'm que avui proclami als quatre vents que per sobre de tot has estat un gran amic, absolutament lleial, capaç de defensar amb gran fermesa les persones en qui creies. Un incondicional que sempre hi ha sigut en els moments difícils. M'ho has anat demostrant amb el temps; amb els fets, aquí i allà; amb les nostres llargues xerrades al voltant d'una taula, parlant de l'univers i dels detalls, de tot i de res. Has estat un amic com n'hi ha pocs, d'aquells que ja no se'n troben. I com a tal et duré al cor, en aquell lloc on el temps no passa i s'hi guarden les coses importants.
Em resisteixo a acomiadar-te. No vull dir-te «adéu», deixa'm que només sigui un «fins sempre».
* Article publicat a El Punt i Diari de Girona, arran de la mort de Lluís Parramont el dijous 18 de gener.
