“Nen, la política, pels polítics!”

Una vegada més tinc la impressió que ningú no l’ha encertada. Ni les enquestes de les empreses demoscòpiques més prestigioses del mercat, ni cap dels que hem estat a prop d’aquest procés electoral a títol individual. Amb tot, com sempre passa amb aquestes coses, estic segur que sortirà l’individu que recordi que “jo ja ho deia”.
La del passat diumenge ha estat una nit turmentosa, en què hem passat d’una majoria absoluta del PSOE, a una força que ha escurçat les distàncies amb el PP. Dilluns al matí CiU s’ha despertat amb la suma de l’onzè diputat. D’aquesta manera no només ha mantingut la seva presència al Congrés sinó que l’ha incrementada, i s’ha situat en una posició estratègica, matemàticament millor a l’anterior, al pacte prioritari en aquesta legislatura PSOE, IU, ERC, IC-V, que globalment ha perdut tres diputats.
Més enllà de la relativa sorpresa del PSOE cal destacar la gran patacada que ha sofert ERC, un aspecte que lamentem, perquè significa una disminució de la presència dels partits nacionalistes a Madrid. Una minva substancial, que s’hauria d’avaluar com a conseqüència dels pactes a Catalunya. Com diria un amic meu, “que s’ho facin mirar”.
Pel que fa al Senat, s’han confirmat totes les previsions. Es constata que l’aliança PSC, ERC i IC-V, encara és forta malgrat que ha perdut prop d’un 20% dels vots. Personalment vull aprofitar aquest espai donar les gràcies a tots els lectors que han donat suport a CiU, a la meva candidatura al Senat, i evidentment també a totes aquelles persones que han col·laborat i treballat en aquesta campanya.
Pel que fa al futur, només em queda assegurar que sigui quin sigui el meu destí professional, encara per discernir, seguiré fidel a la meva voluntat de treballar per catalans, gironins, empordanesos i escalencs, que són les persones que tinc més a prop. Seguiré servint al meu poble, la meva comarca i les terres gironines, com sempre he fet des de les diferents vessants en què he actuat, com a alcalde, diputat provincial i diputat al Congrés. Unes etapes que han significat una gran satisfacció per tota la feina duta a terme per casa nostra. Deixeu-me dir que sempre, totes aquestes facetes, les he volgut desenvolupar amb honestedat, lleialtat i bona fe. I com en tots els aspectes de la vida, sempre hi ha algú que hi troba pros i contres, però també per a ells he treballat. I si mai, sense saber-ho, he ferit algú, li demano disculpes.
Encara que pugui semblar estrany, per tots els anys que he dedicat a aquesta història, no em considero un polític. Sempre m’ha agradat més pensar que treballava com a gestor d’un poble, pels seus beneficis, pel seu futur. Per tant, ara més que mai prenen força les paraules que sentia a casa. Com deia el meu avi Solà, “nen, la política, pels polítics”.

* Article publicat al setmanari Empordà l'11 de març de 2008

De Blanes a Cadaqués, molt tocat per la Tramuntana

Aquests dies de campanya he visitat tant les capitals, com els pobles petits de la demarcació de Girona: de la Cerdanya, a l’Alt Empordà; i del Ripollès, a la Selva. Tal com diu L’Empordà, de Josep Thió i Jaume Rufí, “...entre Blanes i Cadaqués...”.
Diuen que els empordanesos estem tocats per la Tramuntana, i potser és veritat que de vegades se’ns desperta un punt de rauxa. Jo, en aquesta ocasió he volgut fer un petit gest pel medi ambient, i portar a terme tots els quilòmetres d’aquesta campanya amb un vehicle híbrid, ecològic, que gairebé no emet CO2.
En certs moments, la circulació amb aquest cotxe “verd”, em produïa la sensació d’estar “tocat per la Tramuntana”, a l’exterior, per la retolació del vehicle, i a l’interior, per tota la tecnologia que incorpora en favor del planeta.
Fa uns anys, a aquelles persones que defensaven l’ecologia se’ls considerava, en certa mesura, “tocats per la Tramuntana”. Afortunadament, avui les coses ja es veuen diferents, i aquest és un valor reconegut, una consigna important per poder deixar als nostres fills la terra almenys en les mateixes condicions en què nosaltres l’hem trobat. Hem d’estar alerta perquè l’home no esdevingui un depredador dels recursos i que no es materialitzi l’auguri que diu que els nostres fills formaran part de la primera generació que viu pitjor que els seus pares. Una frase que ja circula i que contempla 10.000 anys de trajectòria d’homo sapiens.
Pel que fa a mi, em comprometo a defensar que les noves generacions visquin millor, i a fer tot el que sigui possible des del Senat. És molt important fomentar una major conscienciació mediambiental a títol individual, als ajuntaments, les autonomies, les nacions i els estats. A través de propostes concretes en matèria d’energies renovables, recursos fòssils, canvi climàtic i la seva afectació en el territori. Però també amb programes sobre biodiversitat, potenciació dels camins de ronda, el litoral, i la protecció del medi ambient.

Guinart dóna suport als regants del Baix Ter

Josep Maria Guinart, candidat al Senat per CiU, acompanyat pel diputat al Parlament de Catalunya i president d’Unió del Baix Empordà, Xavier Dilmé, ha donat suport als regants del Baix Ter, sumant-se a la concentració que han fet avui al pont d’aquest riu al seu pas per Torroella de Montgrí.

Per Guinart, “és molt important recuperar el cabal de l’aigua del Ter per Girona, per la seva gent i evidentment per la pagesia”. L’aigua és un dels deu punts mediambientals que Guinart defensa per les comarques de Girona i com a solució estructural proposa “el transvasament de menys d’un 1% de l’aigua del Roine; de l’Europa humida, a l’Europa seca”.

Aquesta tarda de diumenge Josep Maria Guinart també ha assistit al lliurament dels premis Recull de Blanes.

Visita 18 pobles de l'Alt Empordà el primer cap de setmana de campanya

El candidat al Senat, Josep Maria Guinart, ha visitat aquest cap de setmana 18 pobles de la comarca de l’Alt Empordà. Aquesta iniciativa s’emmarca en el programa que havia dissenyat CiU pel primer cap de setmana de campanya i que tenia com a objectiu visitar els 221 municipis de la demarcació.

Entre dissabte i diumenge Guinart ha visitat els municipis de Figueres, Peralada, Garriguella, Vilamaniscle, Rabós, Espolla, Sant Climent Sescebes, Masarac, Vilarnadal, Pont de Molins, Cabanes, l’Escala, Sant Pere Pescador, Roses, Castelló d’Empúries, Vilatenim, Vila-sacra i l’Armentera.

El candidat al Senat s’ha desplaçat amb el cotxe ecològic de campanya que va presentar dissabte a Figueres, un vehicle híbrid respectuós amb el medi ambient.

El verd no és un monocultiu d’esquerres

La preocupació pels temes ecològics, el canvi climàtic, la biodiversitat, els residus desaforats, o les energies renovables, entre d’altres, no és exclusiva de l’esquerra nominal, de l’esquerra de disseny, de l’esquerra de saló. Ni de bon tros! En alguns moments sembla que aquests partits s’irroguin de forma exclusiva i excloent, com si la defensa, o l’argumentació de qüestions ambientals es tractés d’un monopoli comercial en el seu poder. I no és això!

Moltes altres opcions polítiques tenen el medi ambient entre els seus continguts programàtics i en els seus idearis conceptuals. Probablement no varen néixer amb “la qüestió verda” com a element nuclear del seu manifest constitucional –perquè quan varen ser fundades aquesta qüestió no era preocupant–. Però amb el pas dels temps han anat incorporant qüestions mediambientals entre els seus punts més destacats, de forma substancial i prioritària, tant –per no dir més– com els tradicionals partits autodenominats “verds”. I aquest és, sens dubte, el cas de la federació de Convergència i Unió.

A Suïssa –on les últimes eleccions al Consell Federal, assimilables a les nostres generals, varen tenir una participació del 42% –, mes enllà del ja tradicional partit dels verds, va irrompre en els darrers comicis una nova força, els “Verds Liberals” (Die Grünliberalen). Aquest és un partit de centre que ha obtingut tres diputats, i que té com a prioritat una economia social de mercat, i una intervenció mínima i controlada de l’Estat per corregir les disfuncions del mercat. És un partit conservador, però no retrògrad, que postula per davant de tot un gran respecte per la persona (enlloc de fer-ho per l’Estat).

Die Grünliberalen és un partit acabat d’estrenar que posa en evidència que els temes ecologistes es poden abordar perfectament des d’una opció política que no sigui estrictament d’esquerres.

Suïssa és un país de paisatge variat –llac, plana i muntanya–, com nosaltres –mar, plana i muntanya–, i amb d’altres punts en contacte com ara una vocació industrial i terciària (turisme), el plurilingüisme convivencial, la democràcia directa, un país de pas i amb immigració assumida de forma integradora... La Confederació Helvètica i Catalunya són dos països en què el medi ambient i el paisatge hi tenen un pes important. I un canvi en el clima i en els comportaments hídrics els pot afectar molt.

A banda de la situació suïssa, a casa nostra també tenim partits de centre preocupats pel medi ambient, encaminats a la planificació a mig i a llarg termini d’aquest tema, i per això incorporem amb contundència propostes ecològiques en els nostres programes. Si les urnes diuen que els podem desenvolupar directament, no caldrà que hagin d’aparèixer partits com el Die Grünliberalen, perquè nosaltres, i estic parlant de Convergència i Unió, representem amb intensitat i convicció aquests principis.
Una mostra d’aquesta preocupació és el decàleg de propostes medi ambientals que jo mateix he dissenyat per les comarques gironines. Deu projectes que defensaré a Madrid si resulto escollit senador en les properes eleccions generals. Unes propostes que vetllen per la bioversitat, l’autonomia energètica, el medi ambient i el nostre entorn.

Propostes verdes

Fa uns dies llegia a la premsa que Barack Obama, candidat republicà a la Casa Blanca, també era el candidat verd. Abans que es publiqués aquesta notícia ja hi havia companys que tot fent broma em deien així, “el candidat verd”. No cal recordar que avui tots els partits hem de procurar pel medi ambient, pels ciutadans, pel nostre entorn, pel planeta i la seva biodiversitat. Aquests temes no són patrimoni de ningú en particular ni tampoc de les esquerres.
En la darrera legislatura he estat el portaveu de CiU a la comissió de Medi Ambient del Congrés dels Diputats, i ara em presento al Senat, amb un decàleg “verd”de propostes mediambientals pel nostre territori. Una de les més ambicioses és el parc eòlic marí, del qual ja hem parlat. Una font d’energia neta i inesgotable emplaçada mar endins i sense l’impacte visual que ocasiona un conjunt de molins altíssims a la carena de qualsevol muntanya.
Amb tot, qualsevol aportació en matèria de biodiversitat, encara que no sigui tant ambiciosa com aquesta, és bona. Mesures com la creació d’un codi de la construcció urbanística, la “mediambientalització” de l’administració local, una política fiscal que afavoreixi el medi ambient, o la potenciació de polítiques ambientals en el sector turístic, per posar només un exemple.
A més de prendre mesures pel nostre entorn també cal crear instruments que el vetllin constantment, com el consell d’experts, que perfectament podria tenir la seu a Girona. O l’Institut Tecnològic del Peix, un centre per l’estudi d’aquest animal, que ja havia proposat de dur a terme a l’Escala i que fins i tot tenia alguna conversa iniciada amb el departament corresponent a la Generalitat de Catalunya.

Energia autosuficient i parc eòlic mar endins

Possiblement l’autosuficiència sigui l’estat ideal. No dependre de ningú, sobretot en matèria d’aigua i d’energia, dos recursos bàsics pel benestar de la nostra societat i que no estan exempts de debat. Per una banda l’energia obtinguda a partir de combustibles fòssils (petroli, carbó, gas), algun dia s’acabarà perquè són recursos limitats, i en la seva transformació inevitablement desprenen CO2 i altres gasos contaminants que afavoreixen l’efecte hivernacle.

Pel que fa a l’aigua Girona podria ser autosuficient si no se’n desviés del Ter a Barcelona, però en aquesta ocasió “ens roben la cartera”, “de bon rollo”. Amb els cursos i cabals fluvials que hi ha al nostre territori (Muga, Fluvià, Ter,i Tordera) en faríem prou si no ens sostraguessin aquesta riquesa líquida. Sense aquesta redirecció del curs natural i fent un ús racional i eficient de l’aigua... potser en sobraria i tot. Però sigui com sigui cal buscar solucions estructurals per sempre, i portar l’aigua del Roine, de fet la quantitat que es proposa aportar a les nostres terres representa tant sols un 0,4% del cabal que aquest riu llença al mar.

L’energia elèctrica és un altre subministrament amb el qual hauríem de tendir a ser autònoms. Ara per ara no en som i aquest és un dels arguments que la MAT, la línia de Molt Alta Tensió, utilitza en el seu favor. Aquest és un punt que està emmascarat pels interessos de la gran conurbació, de Barcelona i de més avall, qui sap si fins al Marroc.

La combinació idònia de fonts energètiques a la demarcació de Girona ens hauria de dur a mig termini a l’autosuficiència i, evidentment, la sostenibilitat, defugint l’energia produïda a partir de combustibles fòssils, i apostant per energies renovables d’origen hidràulic, fotovoltaic, i eòlic, entre d’altres.

Una opció sostenible, i no contaminant, és l’eòlica, que també ens condueix a la suficiència energètica de les comarques gironines i que es pot dur a terme en un àmbit on no generi al•lèrgia paisatgística, al mar. L’energia eòlica marina es genera de la mateixa manera que la terrestre, gràcies a l’aplicació de la força del vent. La diferència rau en la ubicació dels aerogeneradors. El cost de la instal•lació al mar, per raons obvies, és superior, però té una vida útil més llarga. El cost de la producció és el mateix que el de l’energia eòlica terrestre, i d’altres renovables.

Un parc eòlic marí se situa mar endins, dins els límits de la plataforma continental, de manera que no és visible des de terra. Els molins marins de Dinamarca (pionera en aquesta energia renovable) estan emplaçats a 20 quilòmetres de la costa, que és gairebé la distància que separa l’Escala de Figueres. Aquesta és doncs una alternativa que no provoca impacte visual, sorolls, ni efectes contaminants en el medi ambient (ni terrestre, ni marí), i que està molt allunyat de la zona que utilitzen les aus.

L’energia que es genera en el parc eòlic marí es transporta a terra a través d’un cable soterrat al fons del mar i s’endolla a la xarxa ordinària sense cap mena d’impacte visual. Com que la costa gironina és llarga i variada, i en certs punts la plataforma continental és prou ampla, no hi hauria impediments perquè es portés a terme aquest projecte, només caldria que els entesos busquessin la ubicació òptima.

Segons els experts aquesta energia té un futur prometedor, i no s’acabarà mai, mentre existeixi el planeta. Les organitzacions ecologistes la valoren molt positivament i li donen suport si es fa ben feta. Aquesta font alternativa és adequada especialment en territoris amb una alta densitat de població o amb un territori natural molt fràgil, com és el cas de Girona.

Ara, amb unes eleccions a la vista, és el moment de proposar decididament solucions als nostres problemes. CiU aposta clarament per les energies alternatives, no contaminants i renovables. Uns aspectes que conflueixen i en aquest parc eòlic marí, que defensaré a la Cambra Alta, al Senat, si és que surto escollit a les properes eleccions generals.

Balanç de legislatura

Un diputat al Congrés és una persona que ha rebut l'encàrrec de preocupar-se i ocupar-se d'aquelles persones que representa, tant els que l'han escollit, com els que no. I que defensa els interessos del seu territori davant les instàncies polítiques de Madrid, allà on resideix el poder central.

És raonable, seriós i rigorós que un cop acabat l'encàrrec, la legislatura, se'n doni compte, s'expliqui quina ha estat la feina feta i els resultats. Com que parlar-ne en detall seria molt extens, faré un repàs a vol d'ocell dels darrers quatre anys al Congrés. Amb la perspectiva que ens dóna el temps podem distingir dues parts en aquest itinerari, la primera caracteritzada per allò que el govern va autoqualificar de “talante”, de tarannà –contrastant amb l’actitud engolada i autista del PP de finals de l'anterior legislatura–, amb una nova dinàmica de diàleg i d’esperança. Va ser un període d’expectatives on tot semblava possible que va acabar amb l’aprovació de l’Estatut de Catalunya i dels pressupostos del 2007. Com tothom sap, el que va sortir aprovat de Madrid no va ser el mateix Estatut que havia votat una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya. D'aquesta manera es trencava la promesa, que tant istriónicament havia fet el President Zapatero –això sí, quan només era candidat–.

D'aquesta manera, amb el nou Estaut, “el descafeïnat”, es va acabar el cacarejat “talante”. Avui ja ningú no fa referència, exceptuant els usos irònics, a aquell esperit que havia estimulat expectatives. L’acumulació d’incumpliments d'en ZP l'ha dinamitat.

La segona part del “camí” de la legislatura ha mantingut una evolució més pragmàtica, marcada per una mena d’esperit de “supervivència”, del “qui dies passa, anys empeny”, del govern del PSOE, i d’aquell grup polític que en cada ocasió pogués donar-li la majoria. Però d'aquest tram només en destaquen els incumpliments: l’Estatut pràcticament no s’ha desenvolupat, la inversió de l’Estat a Catalunya ha seguit mantenint-se per sota del que diu l’Estatut i del que s’havia pactat –i la conseqüència d'això són els problemes amb el subminstrament elèctric, el caos de rodalies, el retard de l'arribada de l’AVE a Barcelona i la connexió amb França, la lentitud exasperant del desdoblament de l'N-2...–. Després del “talante” no ha quedat prou empenta per la publicació de les balances fiscals, no s’han respectat les comptencies autonòmiques en matèria de dependència, el desenvolupament rural, l'habitatge... i tampoc no es pot parlar català al Congrès.

Tant els anys de “talante”, com els de “supervivencia”, CiU ha mantingut una posició parlamentària constructiva i de col•laboració amb el govern sempre que ha sigut possible. Els diputats gironins d'aquest grup hem aportat el nostre gra de sorra des de les nostres responsabilitats específiques –en el meu cas, bàsicament Medi Ambient i Interior–, intervenint i essent actius en aquelles actuacions d’interès general, i sempre amb un ull posat en les qüestions que afectaven les nostres comarques. Alguns dels aspectes mediambientals del nostre territori en què hem treballat són l'aigua del Ter, o la proposta del trasvassament del Roine –la meva primera intervenció des de la Tribuna de l’hemicicle–. Però sens dubte n'hi ha hagut d'altres com per exemple les infrastructures, tant les de la costa com les viàries –N-2, N-262, tercer carril, TAV, trens convencionals, aeroport...–.

Han estat quatre anys de treball intens, dedicat, i sincer pensant en les nostres comarques i en la seva gent. Uns projectes que mereixen tenir continuïtat per seguir avançant, i que per fer-ho necessiten mantenir una contundent força política al Congrés, on ens agradim, o no, encara s'hi prenen decisions que afecten i que impliquen les nostres comarques, i el nostre benestar present i futur.

Les seques del gener i el canvi climàtic

De sempre recordo que a començaments d’any, observant el mar i la costa retallada de l’Escala, vèiem com les aigües que llepaven els esculls eren baixes, deixaven veure nítidament la rocalla i la frondositat de la vida just arran d’aigua. Podíem observar amb claredat els musclos, la roca nua, fideus, tomates, els caus de peluts, i aquella mena de molsa. De petit m’explicaven que el fenomen de la baixada de les aigües se’n diu “les seques del gener”. Un suggerent contrasentit el de batejar com a “eixutes” les aigües del mar.

Les seques del gener sempre han anat indefectiblement lligades a les garotes. És l’època en què s’han de menjar, quan són més bones i plenes. Segurament aquest també és el moment en què són més fàcils de pescar, ja que les aigües són mig metre més baixes, i per tant ofereixen una distància més curta entre l’animal i el pescador.

Sempre m’ha semblat curiós el rellotge climàtic que fa baixar les aigües salades i que serveix com a tret de sortida per degustar les magnífiques garotes al balcó o al terrat de casa, en família, amb la llesca de pa de pagès i el porró de vi.

Abans, el pare les comprava per dotzenes en alguna cantonada de l’Escala, i cada any en Menganyes les venia un xic més cares. Ara tot ha canviat. Només se’n poden menjar en algun restaurant. Els escalencs ja no en poden pescar ni per consum propi perquè les agafen gairebé tot l’any submarinistes amb bombones d’oxigen. Vénen de fora a “robar-nos-les”, per fer “garoinades” –com en diuen més al sud– artificials. Arrasen la costa sense destriar grosses de petites, ni mascles de femelles.

Són justament aquests canvis del nivell de l’aigua del mar que em porten a parlar del canvi climàtic. Aquests darrers quatre anys, al Congrés de Madrid he exercit de portaveu del grup de CiU a la Comissió de Medi Ambient. El canvi climàtic hi ha estat sempre present, de forma progressiva, de menys a més. Com a element radicalment clau al final. De fet l’última activitat de la Comissió, tot just fa unes setmanes, ha estat la compareixença del Secretari d’Estat pel canvi climàtic, per donar comptes de la trobada de Bali.

De vegades el debat ha tingut forma de Pla Hidrològic, amb la derogació del transvasament de l’Ebre, i el tremendisme del PP. A cada ocasió, el nostre grup hem estat reivindicant l’estudi del transvasament del Roine, que ara torna a estar d’actualitat. La discussió sobre l’evolució i la certesa del canvi climàtic va començar amb un cert escepticisme i to burleta per part d’alguns, enfront de la defensa a ultrança d’altres, i amb un consens bastant admès, que calia parar-li atenció, ni que fos per disciplinar i corregir la conducta humana cap a un ús racional de les energies i un respecte suprem a la salut del planeta i a la biodiversitat.

És evident que més enllà d’actuar globalment per prevenir el canvi climàtic, actuant amb la màxima diversitat de mesures contra aquelles causes que el poden produir (sens dubte el més consensuat és l’emissió de gasos de CO2, que causen l’efecte hivernacle i l’escalfament del planeta, però també hi ha el lentíssim camí que anem fent cap a la propera glaciació). També cal anar pensant en l’acomodació de la vida humana, animal i vegetal als possibles efectes, tal vegada inevitables, del canvi de les condicions climàtiques en els diversos territoris, i que evidentment hi tindrà impactes diferents.

L’Empordà serà un dels lloc (un de tants) que es veurà afectat pels efectes de l’hipotètic canvi climàtic, sobretot la seva terra plana, d’al·luvió, a l’entorn de la badia de Roses. Els possibles efectes físics serien tangibles a curt termini, així doncs, determinats espais que són o havien estat llacunes ho tornarien a ser, o quedarien per sota del nivell del mar a conseqüència del desglaç del gel dels pols. A nivell socioeconòmic també es podria veuria afectada tota la vida que es desenvolupa arran de mar, que precisament no és poca. I potser també impactaria negativament, o no, en el turisme, depenent del nivell que pugés l’aigua del mar o la bonança de les temperatures, que farien els estius més llargs, els hiverns més durs, i possiblement fenòmens climàtics més radicalitzats (pluges torrencials, inundacions, vents huracanats...).

De moment aquest debat ha posat com mai el famós protocol de Kyoto a la primera línea de l’interès global que s’ha d’aplicar fins el 2012, amb el compromís dels signants de reduir l’emissió global de gasos d’efecte hivernacle i el funcionament de l’intercanvi a través del mercat internacional dels drets d’emissió per reduir-ne globalment el total emès a l’atmosfera. No l’havien signat els EUA, ni la Xina, ni l’Índia, grans emissors, i això comprometia l’eficàcia d’aquest treball. A la cimera de Bali s’ha aconseguit que aquests països s’incorporessin al compromís global del planeta, que s’ha de traduir en la continuïtat de Kyoto a partir del 2013, i que s’ha de pactar a Copenhaguen el 2009. Tot plegat, denota més consciència global i alimenta les esperances d’actuar entre tots respectant el dret de creixement dels països en desenvolupament. Vol aconseguir que siguem capaços de controlar el canvi climàtic, o almenys d’evitar els factors andrògens, aquells en què intervé l’home, en la seva evolució.

Els darrers quatre anys a Espanya s’ha treballat des del govern central i des de les autonomies per complir amb els compromisos de reducció de CO2 com mai s’havia fet fins ara. Els resultats obtinguts són esperançadors. S’ha posat en marxa l’assignació de drets d’emissió i el seu mercat regulador, que orienta i observa les empreses industrials i energètiques emissores, però encara s’ha actuat molt tímidament en les anomenades emissions difuses –vehicles, llars–, que representen prop d’un 50% del total. Algunes iniciatives de l’anomenada fiscalitat verda –impost de matriculació segons les emissions de CO2 i no segons la potencia del vehicle– haurien de tenir continuïtat en les ordenances fiscals municipals. D’aquesta manera es podria dissenyar l’impost de circulació seguint els criteris de la fiscalitat verda, tal com vàrem proposar a l’ajuntament de l’Escala; o seguir l’exemple de la limitació de la velocitat a l’entorn de les ciutats a 80 quilòmetres per hora. Però encara cal fer més, com ara mantenir i incentivar el pla PREVER, un sistema que hem defensat al Congrés cada vegada que n’hem tingut l’oportunitat. Aquest pla incentiva la renovació del parc de vehicles, substituint l’antic i poc eficient, molt més contaminant, per vehicles nous amb tecnologies més modernes i curoses que emeten menys CO2 i estalvien energia. Un aspecte que contribuiria a impulsar el sector automobilístic, prou determinant en el teixit industrial del país, i amb efectes multiplicadors sobre altres sectors de l’economia.

Confiem que el canvi climàtic es consideri un repte global, que sapiguem reconèixer, respectar, acceptar i superar. D’aquesta manera esdevindrà un indicador de la capacitat de tot el planeta i d’abordar correctament una amenaça, que ben gestionada es pot convertir en una oportunitat per a tots –com diuen els “gurús” del management–. Estarem amatents a la seva evolució.

Finalment, coincidint amb el començament del nou any, m’agradaria formular un desig per l’avenir, que tots els canvis del nivell de l’aigua del mar que es puguin produir, siguin només els relacionats amb les seques del gener.

* Article publicat al setmanari Empordà, el 8 de gener de 2008.

Centenari, Empúries i l’Empordà

Estem a les vigilies del 2008, un any que ha de ser important en la nova història d'Empúries. I dic nova, perquè en té una de vella, però també una altra de més recent que va recomençar l’any 1908, aviat farà cent anys. Com que som partíceps d'una convenció social molt difosa ens agrada commemorar els aniversaris que coincideixen amb els números rodons: 5, 25, 50, 100, 200... Més enllà de la lògica, o no, d’aquest fet és positiu aprofitar l’avinentesa per cridar l'atenció dels ciutadans i les administracions amb subvencions, projectes, obres, o infrastructres.
Sens dubte la celebració del centenari d’Empúries és important per l’Escala, per la doble comarca de l'Alt i el Baix Empordà que deu el seu nom a aquest enclavament, ja que el topònim deriva d'aquest port on varen desembarcar grecs i romans. Un aniversari que mereix ser reconegut a nivell nacional perquè, entre d'altres aspectes, Empúries va ser un referent identitari per Catalunya, i pels pensadors de la Renaixença.
Un dels esdeveniments més simbòlics que tindran lloc el 2008 serà el retorn de l’Esculapi a Empúries. Per fi es farà realitat la recuperació llargament reivindicada pel nostre poble i finalment compromesa pels darrers consellers de Cultura del govern de la Generalitat. La data prevista pel retorn l'escultura a casa és el 23 de març, després de realitzar un petit itinerari per Catalunya, un cop acabada la restauració de la figura i l'adhesió dels braços.
Falta poc més de tres mesos per la celebració d'aquest aniversari i desconeixem que hi hagi gaire activitat o dinamisme en la preparació d'actes pel centenari. Hom esperaria la celebració de congresos, debats tècnics i acadèmics, conferències d’experts, trobades d’exalumnes del cursos internacionals d’arquelogia d’Empúries, millora de certes instal·lacions o serveis (com la guia sonora o l'audiovisual), o actes polítics de reconeixement d'Empúries, per exemple.
Ens preocupa que el centenari no s'estigui gestionant correctament, una oportunitat magnífica perquè Catalunya i l'Estat mirin cap a Empúries, i se'n faci un nou descobriment. No només seria una llàstima desaprofitar aquesta ocasió, sinó també un error socioeconòmic. És evident que la iniciativa l'ha de prendre Empúries i els seus gestors, en aquest cas la Generalitat. Però l'Ajuntament no se'n pot desentendre i mirar cap a una altra banda, ha de pressionar i tibar la seva bona relació amb Empúries per aconseguir que l'impuls del centenari també afecti positivament la promoció de l'Escala, perquè apel·li directament al seu turisme cultural. Per Empúries i l'Escala aquesta és una gran oportunitat que no es pot deixar passar, i no estem segurs que se'n sigui prou conscient.

* Article publicat al setmanari Empordà el 18 de desembre de 2007.

Fragmentari a vol d’ocell. (2) Una nova cita a les urnes

1. Acabarem l’any, si Déu vol, amb la perspectiva d’una nova cita electoral als primers mesos del 2008. El mes de març tornarem a ser convocats a les urnes, en aquest cas, a les eleccions generals. Amb aquesta crida electoral tancarem un cicle en què s'han sumat en un curt període de temps les votacions autonòmiques, municipals, i generals. Els ciutadans hauran de patir, o podran gaudir, una nova campanya -de fet ja hi estem immersos-, escoltant noves propostes –o no tan noves- dels partits polítics amb la noble i sincera voluntat de millorar el país i les condicions de vida de tots plegats. Avorrit per alguns, apassionant per d'altres.

2. Ara fa quatre anys, vàrem ser tres els escalencs que ens vàrem presentar a les eleccions generals amb possibilitat de reeixir i sortir escollits. De Juan, Bruguera i Guinart. En Jordi de Juan, del Partit Popular, per raons alienes a ell mateix, no va resultar essent un dels membres electes. En Rafel Bruguera i jo mateix hem tingut el goig i l’honor de representar des de l’Escala a tots els gironins a les Corts a Madrid. Un fet ben singular i històric, que qui sap si es tornarà a repetir. Pel que fa a en Rafel, li desitjo tota la sort del món perquè superi el “grop” que representa la Llei de la Paritat, home-dona, i que torni a ser un dels candidats al Senat. Pel que respecta a mi la situació és complicada. El meu partit vol ser conseqüent amb aquesta Llei, que vàrem votar amb entusiasme, i vol situar una dona en el número dos de les llistes al Congrés. També puc optar a ser candidat al Senat. Però tot i això les possibilitats de resultar escollit són mínimes, donada la gran diferència de vots que hi va haver el 2004 entre l’Entesa i CiU. Amb tot mantindrem la fe i farem el màxim esforç.

3. S’han acabat de retirar totes les jardineres de l’avinguda Ave Maria de l'Escala. Em sembla un encert. Crec que l’error va ser retirar-ne només unes quantes, en funció de l'opinió de cada veí. Aquella imatge donava una visió desordenada, pobre, mancada d'un sentit unitari. No obstant, anant mes enllà del simple fet, aquesta acció ha representat una mostra del funcionament de la política municipal. S’ha de cercar l’equilibri entre l’interès general i l’atenció a cada veí, a cada escalenc. Si el criteri fos actuar a la via pública seguint la voluntat de cada veí, el resultat seria caòtic, per exemple, panots de diferents formes i colors, diverses alçades d’edificis, voreres amples i estretes segons el consumidor… Governar implica prendre decisions pensant en l’interès general i assumir el risc que les voluntats individuals puguin representar. Sembla, doncs, que en aquest cas el govern també ha portat a terme una rectificació. Lògicament segueixo pensant que en aquesta avinguda hi quedaven millor les jardineres, pels colors verd i vegetal que hi aportaven, i que amb el temps haurien format part del paisatge de l'Ave Maria.

4. Ara que es parla tant del canvi climàtic i d’una gestió intel·ligent de l’aigua (la tant anomenada cultura de l'aigua), seria bo que l’Ajuntament tornés a la càrrega per a aconseguir que l’Agència Catalana de l’Aigua invertís en la construcció d’una instal·lació de tractament Terciari a la depuradora. Aquest equipament permetria la reutilització de l’aigua tractada per a usos secundaris, aquells que no estiguin en contacte amb les persones (neteja, recàrrega d’aqüífers, agricultura, doble subministrament per a les noves urbanitzacions…). Al final del govern de CiU s’havia aconseguit el compromís de l'ACA per a fer aquesta inversió a la vila, però amb el temps sembla que s’ha anat oblidant.

5.L'1 de desembre ha representat una fita, una inflexió en l’actitud dels catalans enfront les accions de l’Estat Espanyol. El govern ha anat tibant la corda preocupant-se més per la resta de vagons del tren espanyol, que del nostre, sense fer tasques de manteniment i ni posant carbó a la caldera de la locomotora, a Catalunya, a la maquinària que durant molts anys ha estat el motor de l'Estat. El poble català ha cridat “prou” a la manifestació del dissabte 1 de desembre a Barcelona. Esperem que hagi cridat prou fort perquè se'ns escolti, abans que s'alimentin propostes d'actuació per altres vies més expeditives i contundents (objeccions fiscals, tancament de caixes…). La corporació aprovaria una moció amb els mateixos continguts que el missatge central d’aquella manifestació? Ho provarem.
6.L'enhorabona a Jesús Puig per la magnifica exposició de fotografies que ha presentat a la sala d'exposicions de l'Ajuntament de l'Escala, sobretot per aquelles d’ambient mariner. Més enllà de la qualitat tècnica, que n'hi ha, aquestes imatges representen una mostra costumista i entranyable de la nostra vessant més lligada a la mar. En la inauguració de l'exposició algú va demanar de fer una foto conjunta als tres alcaldes de l’Escala, l'actual i els dos anteriors. Una fotografia per a l'anècdota local. Una curiositat: en Rafel va ser alcalde als 27 anys, jo mateix als 39, i l’Estanis als 55. Es mantindrà la tendència?

Bé, ja que aquest és l'últim número de l'any, vull acomiadar aquest article felicitant a tots als lectors de L'Escalenc un Bon Nadal i una Feliç entrada a l'Any Nou. Bones Festes.

* Article publicat a la revista L'Escalenc el mes de desembre de 2007.

SMS: Va de burros. Tens un e-mail

Sr. Alcalde,
Amb motiu de la curiosa pregunta que va fer en el darrer ple de l’Ajuntament de l’Escala el regidor del grup que s’autoanomena independent he cregut convenient fer-vos la següent explicació mitjançant aquest e-mail.
Si no recordo malament, a finals del 2006, l’àrea de Turisme i Promoció municipal em va comentar que l’empresa que darrerament havia estat fent treballs d’imatge corporativa, Backdisseny, havia preparat una proposta que consistia en la realització de set (número cabalístic que s’esqueia amb l’any següent) d’ases, burros, guaràs o someres catalans en fibra de vidre, perquè poguéssin ser pintats per artistes de reconegut prestigi de l’Escala i la comarca. Unes obres d’art que, un cop creades, serien exposades en diversos punts de la vila. El cost total aproximat de les set figures era de 6.000 euros, menys de 600 euros per peça, més uns 2.000 o 3.000 euros pel motlle, ens van dir.
Vaig creure que es podia estudiar la iniciativa ja que eren diversos els arguments que la feien atractiva:
1.Perquè l’Escala havia estat pionera en el reconeixement del valor del burro català –ja abans de la campanya dels adhesius, per la Festa Major del 2000, crec recordar–, una raça singular, en vies d’extinció i que sempre havia jugat un paper important en la nostres societats antigues.
2.Perquè el municipi i la comarca tenen un bon planter de reconeguts artistes plàstics que podien donar valor al suport de l’ase com a llenç figuratiu d’una obra seva. De la mateixa manera com havia fet el Grup 69 a Empúries, sobre columnes l’any 1992, amb motiu de l’arribada de la flama olímpica. El col·lectiu podia ser que acceptés repetir l’experiència utilitzant un suport diferent i original per tornar a ser exposat en places i carrers.
3.Perquè són molt conegudes altres experiències urbanes similars en què s’han pintat escultures animals fetes en fibra de vidre exposades a la via pública. Elements que han esdevingut icones de la ciutat, com els óssos a Berlín i les vaques a Atenes (lògicament en un nombre molt més elevat). Un factor que varen poder comprovar bastants escalencs que varen visitar Atenes amb motiu de la nostra presència amb cobla i l’esbart a les Olimpíades del 2004, i amb motiu de l’agermanament amb Palea-Focea. Però no cal anar tant lluny per descobrir iniciatives d’aquesta mena ja que trobem una experiència semblant a la Vila Olímpica de Barcelona.
4.Perquè aquesta expressió artística podria acabar esdevenint una atracció per la vila i la comarca, per la gran acceptació i seguiment que ha tingut la campanya promocional del burro català. Un animal essencialment treballador, abnegat, fidel, patidor, incansable, perseverant, callat, tossut, en contraposició de l’Espanya més rància que s’identifica amb el “toro”, el brau. Una icona que s’ha utilitzat en altres campanyes, com per exemple el burro que “cosseja” la MAT.
5.Perquè aquest projecte podia constituir un instrument promocional del nostre territori, generant notícies en positiu, i potser alguna d’irònica, barrejant els aspectes més artístics amb els d’autocrítica sorneguera pel concepte de la imatge habitual de burro, com si es tractés d’una intencionada “picada d’ull” nacionalista.
6.Aquesta era una iniciativa que comptava amb una opinió favorable tant d’experts en art i com de gestors d’arts plàstiques i d’artistes que veien amb bons ulls i l’originalitat de la iniciativa. Tots ells afirmaven que podia tirar endavant perquè es comptava amb un conjunt suficient d’artistes de primer nivell disposats a pintar les andròmines en forma d’ase gratuïtament, i perquè no deixava de ser un reconeixament al sector.
7.Per altra banda també hi havia una lleugera referència a la recent “aventura” de dos joves escalencs que l’estiu anterior havien fet una mena de “Volta a Catalunya” amb un carro i una somera. El “dosenunburro” havia comptat amb un cert seguiment mediàtic a nivell nacional, que havia tingut el seu punt de partida i de tornada a l’Escala.

Tot plegat semblava una idea relativament innovadora, almenys en el nostre entorn més proper, que seguia la línea oberta a l’Escala, més o menys, sensible a l’art en totes les seves expressions.
Durant un cert temps vàrem avaluar la proposta, sospesant tots els “pros” i els “contres”. Vàrem confirmar que hi havia artistes disposats a participar, i a fer seu el projecte (a través de Jordi Roure de la galeria d’art El Claustre). Constituïa doncs una idea original i beneficiosa per l’Escala.
En contrapartida, vaig valorar que la iniciativa –que semblava tenir punts forts i un cost molt raonable– podia ser mal interpretada i criticada des d’un punt de vista de certs conceptes culturals i plàstics més tradicionals i menys innovadors. A més, podia ser que alguna ment miop o estràbica hi veiés alguna mena d’interès personal pel fet que un dels dos joves escalencs que havia fet la “volta a Catalunya” amb carro fos fill meu.
Fetes totes aquestes reflexions vaig decidir declinar la proposta. La decisió es va comunicar oportunament, de forma verbal, –de la mateixa manera com s’havia portat tot el procés– a l’empresa. Una prova d’això és que mai no es va signar ni formalitzar cap encàrrec. Vull remarcar que tampoc no es va dirigir cap escrit acceptant res a cap empresa, ja que ara és un tercer negoci, que ningú coneix, qui reclama . Per la nostra part vàrem animar a Backdisseny a proposar aquesta iniciativa a d’altres ajuntaments i institucions.
Si l’empresa no va entendre el missatge, o sense cap encàrrec en forma i en ferm, havia avançat la confecció dels animals, i ara, aprofitant la lògica descoordinació i traspàs d’informació que se sol produir quan hi ha un canvi de govern, vol donar l’encàrrec per fet i pretén materialitzar el contracte i presentar unes factures, m’agradaria deixar clar que és una decisió unilateral. Encara que la tramitació de l’ajuntament hagi registrat uns certs documents, que jo sàpiga no se n’ha fet càrrec cap responsable municipal de l’anterior govern.
En definitiva, no existeix cap altra realitat que la d’una proposta estudiada, una declinació de la mateixa després d’un període de valoració, i cap encàrrec concret, formal, ni documental.

Atentament,

Jm Guinart
jmguinart@gmail.com
PD: No obstant, tot i el rebombori que ha generat aquesta qüestió, i superat el principal impediment, de caire personal i familiar, per tirar endavant aquesta iniciativa, sóc de l’opinió que aquest és un projecte interessant per l’Escala en els termes econòmics en què estava plantejat.

El problema de l'aigua a l'Escala

Un dels meus records d’infantesa fa que tingui present que l’aigua havia estat una preocupació per l’Escala. Tant gran era el neguit per la manca d’aigua que els adults que m’envoltaven m’ensenyaven pel carrer les persones que tenien cura de tots els passos perquè la població tingués aigua: els encarregats de trobar pous, els qui tenien cura de la xarxa de distribució... I és que en aquella època, als responsables de dur l’aigua al poble se’ls tractava com a herois, esdevenien homes de llegenda, pel sol fet de desenvolupar alguna tasca relacionada amb aquest bé tant preuat al municipi.
De sobte, recupero aquests records que creia oblidats. Se’m desperten en la memòria sense previ avís, com quan retrobem una olor entranyable que crèiem perduda, però que tant sols havíem desat en un racó del passat. Les imatges m’atrapen a Madrid, al Congrés dels Diputats, mentre tractem qüestions relacionades amb l’aigua a la Comissió de Medi Ambient.
Feia temps que des de la responsabilitat municipal bregàvem per assegurar el subministrament d'aigua al nostre municipi. Una vila amb unes necessitats completament diferents a les de l’època grecoromana. Treballàvem per garantir el servei a una Escala que a l’estiu s’acosta a les 100.000 ànimes, amb una demanda d’aigua molt superior a la dels mesos d’hivern o a la que tenia el poble abans del boom turístic.
La veritat és que l'Escala necessita aigua. A l'hivern, cap problema; però en els mesos de calor la situació és una altra. Per garantir-ne el subministrament calen infraestructures: per extreure-la, transportar-la i emmagatzemar-la en un punt elevat, abans de distribuir-la per gravetat.
Fa anys, que amb la col·laboració d'una organització especialitzada ­–l’empresa concessionària del servei, bona coneixedora de la problemàtica– es gestionaven les infraestructures i la planificació necessàries perquè l’Escala disposés del subministrament necessari, i no hagués de patir més per aquesta qüestió. Però, de sobte, el canvi de govern a la Generalitat, i a l’Agència Catalana de l'Aigua (ACA) generen tot un seguit de contratemps. L’ACA es fa enrere del finançament de la meitat dels nous pou, dipòsit i els tubs que connecten aquestes dues infraestructures. Amb tot, després de llargues negociacions del regidor responsable, aquesta institució es compromet a aportar la seva part, més de 600.000 euros. D’aquesta manera l’Ajuntament pot fer front al seu 50% sense castigar el deute general, amb un finançament a llarg termini, i només amb un petit increment en el rebut de l’aigua, que encara avui és un dels més econòmics de la Costa Brava.
Així, fent que pagui més qui més aigua consumeix, i no repercutint-ho en el pressupost general, se segueixen els dictats de les normatives europees, que estableixen que el preu de l'aigua incorpori totes les despeses d’obtenció, transport i distribució. Aquesta mesura considera un error finançar uns costos amortitzables amb pressupostos de destinació general, fent que ciutadans que no utilitzen aquest servei també el paguin.
Però el nou govern de l’Escala ha decidit portar-ho a terme d’una altra manera.
Sense una visió general de les coses, si no des de l’òptica estreta del propi negociat.
Així doncs, en el darrer ple municipal, s'adjudica el nou pou (la perforació ja estava feta), s'adjudica el nou dipòsit (tot estava a punt), amb el finançament general de l’Ajuntament (greu error de concepte). Se suspèn i es posposa la imprescindible canonada de connexió entre el pou i el dipòsit. I dic “imprescindible” perquè actualment només hi ha una canonada que no només és insuficient, sinó que a més és vella, fràgil i precària. Déu vulgui que no es trenqui en ple estiu i no agafi a l'alcalde de vacances, ja que enguany les ha fet en el període de màxima efervescència de l’Escala, de l'1 al 15 d'agost. Aquest risc és massa elevat per un poble com el nostre, on el turisme i les residencies són tan importants.
Abans, les decisions es prenien amb seny i prudència, valorant alternatives, oportunitats, riscos, pros i contres, debatent-ho prèviament amb tots els grups –també aquells que estaven a l’oposició–. Ara, als regidors que no formen part del govern se'ls ignora, i se'ls deixa de banda, una actitud molt poc respectuosa amb la feina feta i les persones. Un posicionament poc ètic i molt perillós pels interessos generals d’ara i del futur. Incomprensible si tenim en compte que l’actual grup majoritari formava part de l’anterior govern gràcies a un pacte basat en l’interès general, la confiança i la bona fe. I, per què tot plegat s’ha trencat? Ho analitzarem més endavant.

* Article publicat al setmanari Empordà el 9 d'octubre de 2007.

El conte de la rotonda

La setmana passada es van iniciar les obres de la segona rotonda de l’accés sud de l’Escala, un giratori molt més gran que el que va construir l’Ajuntament amb recursos propis el 1996. Una obra que es va portar a terme en mig any, només van passar sis mesos de la decisió a la inauguració. D’aquesta manera es va resoldre un accés de l’Escala i es va facilitar una via alternativa per arribar a Riells i Montgó, passant pel carrer Mallols. Una solució que també va esdevenir un revulsiu de l’ordenació de la zona industrial, una actuació estratègica per l’economia de l’Escala.

Un cop construïda aquella primera rotonda i després de debatre-ho molt, vàrem concloure que calia reformar l’encreuament entre la carretera de Torroella de Montgrí, al nord d’aquell giratori, i el ramal provinent de l’autopista que es resolia amb un pont i una corba pronunciada, elevada i perillosa. Vàrem creure convenient substituir-ho per una gran rotonda, que distribuís el trànsit en aquell encreuament de carreteres i permetés donar la benvinguda a la població. Un espai funcional i estètic, que pogués acollir una nova icona del municipi, com ho és la columna de mosaic d’en Roura a l’accés nord de la població. Una obra que fes possible l’alliberació d’una gran superfície de terreny, on s’hi poguessin fer nous aparcaments, o equipaments públics. Finalment aquest espai s’ha destinat a les noves escoles, que de moment encara estan en barracons.

En poc temps la Generalitat va entendre els arguments que teníem per demanar la construcció d’aquest nou giratori, els va acceptar i va iniciar el tràmit del projecte que havia dissenyat l’Ajuntament. A finals del 2003, quan el Tripartit va començar a governar a la Generalitat, la tramitació de l’obra ja estava molt avançada. Els germans Nadal, tant el Director General de Ports i Transports, com el Conseller, em van manifestar reiteradament el seu compromís d’executar aquesta obra de forma immediata. El projecte ja estava aprovat, dotat de pressupost i licitat, però els treballs no començaven mai.

Casualitats de la vida, quan només han passat uns mesos des que el PSC governa a l’Escala, han començat els treballs de la rotonda. Perquè tot tirés endavant només ha calgut esperar que passessin els mesos d’estiu, en què una població turística com la nostra no es pot permetre portar a terme una obra com aquesta.

Si us plau, que ningú no em malinterpreti. Tot plegat són casualitats: l’inici de l’obra, i la coincidència de color polític de l’Ajuntament de l’Escala i del departament de la Generalitat encarregat del treball.

Bé, les coses són com són, i ara només cal que l’obra, decidida, tramitada i obtinguda amb el compromís del nostre govern s’executi amb la màxima celeritat i qualitat, causant les mínimes molèsties possibles als escalencs i als nostres visitants.

I si parlem de projectes pendents i de futur, seria convenient parlar del desdoblament de l’accés nord del municipi, una obra que evitaria molt embussos, que ja estava licitada i adjudicada quan el govern va passar a mans del Tripartit; de la Ronda del Padró, que ja tenia el finançament adjudicat en el Pla d’Obres i Serveis del 2007 i que l’estat actual representa un perill permanent per als vianants. Abans de deixar el govern ja havíem preparat una solució provisional que no sabem perquè no s’ha portat a terme; o el parc de les Planasses, que té un compromís de compra i gestió mancomunada que ja havíem establert amb el Ministeri de Medi Ambient. Però potser caldrà deixar tots aquests temes per a més endavant.

*Article publicat al setmanari Empordà el 18 de setembre de 2007.

Gràcies, Doctor Irurita

Diuen que la gent és del lloc on decideix viure, fer arrels, formar una família, o acabar-hi els dies. Això és el que va posar en pràctica el Dr. Francisco Irurita Calvo que després d’estudiar a Saragossa, passar per Guipúscoa, Almunyécar, l’Armentera, l’Escala, Arbúcies, i Platja d’Aro, va decidir tornar amb la seva família al municipi que va veure desembarcar grecs i romans. En aquesta vila marinera va desenvolupar l’etapa més fructífera de la seva activitat com a metge, vivint en aquesta terra la seva etapa madura, aportant a l’Escala tot el seu saber i experiència.

Va exercir una carrera professional que portava ben endins, que brollava del cor, del lloc on neixen les vocacions. Així doncs, a ningú se li fa estrany que a tota hora estigués disponible, vint-i-quatre hores al dia, tres-cents seixanta-cinc dies a l’any. Era especialista en pediatria, però es va abocar a tot un poble. Una professió que va exercir amb delit, generositat i altruisme. La seva atenció anava més enllà d’anàlisis i radiografies, es preocupava pels seus pacients, pel seu bon funcionament, no només a nivell físic, sinó també anímic. Vigilava atentament els diferents elements que feien possible la felicitat dels seus amics, que era allò en què es convertien els seus pacients.

La majoria dels escalencs de més de divuit anys en conserven algun record, perquè ell va ser “el metge” del poble, probablement l’últim professional a l’estil clàssic, algú capaç d’anar a veure un pacient amb angines tres o quatre vegades fins que estigués bé. Un mètode avui molt difícil per la forma actual d’exercir la medicina.

Afortunadament vaig tenir al Dr. Irurita al meu costat en moltes ocasions, no només cuidant-me a mi, sinó també a la meva família. Però el vincle familiar ve de molt abans, de l’equip que havien fet amb el meu sogre, en “Cillero”. I és que si el Dr. Irurita era el “metge titular” de la vila, el seu company José López Cillero, n’era el “practicant titular”.

Els consells profitosos que vaig rebre del Dr. Paco Irurita no només van estar encaminats a millorar la meva salut, sinó que també em van assessorar en la meva etapa d’alcalde, “hi era sense ser-hi”, com ell mateix donava a entendre.

El Dr. Irurita va ser una gran persona, discreta, que sempre sabia estar al seu lloc, un conversador infatigable, amè i constructiu. Va tenir una vida plena, altruista, generosa en què es va donar al proïsme.

La seva mort significa una gran pèrdua per l’Escala, perquè amb ell desapareixen l’experiència i una mirada atenta a les persones. Per tot això els escalencs li estarem permanentment agraïts. Gràcies Dr. Irurita, el metge de les persones.

* Article publicat a Diari de Girona i El Punt el 13 de setembre de 2007.

EL LLEGAT

Quan hi ha un canvi de timó en una casa, una empresa o un ajuntament, les persones que prenen el relleu es troben amb un llegat a les seves mans. Projectes que estan engegats, iniciatives que ja han començat a caminar i activitats que ja funcionen però que no s’han donat a conèixer.
L’autoria de tot plegat pertany als responsables que hi havia hagut fins al moment, però quan el govern canvia de mans, el veritable origen de tot plegat no acostuma a sortir a la llum. D’aquesta manera l’oportunitat, la circumstància, fa que algú a qui no li correspon es pengi la medalla.
Suposo que quan practiques la cita del Nou Testament que diu, “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”, t’agradaria que els altres també tinguessin aquesta deferència amb tu, i que es reconegués l’autoria d’aquelles iniciatives que vares projectar o vares posar en marxa amb el teu equip. Com un vaixell que es fleta i que arriba a port al després d’una llarga travessia, quan han passat mesos o anys. Són uns productes que no s’haurien fet realitat si no els haguéssim iniciat anteriorment.
Fa dotze anys, a l’Escala, va ser CiU qui de manera lògica, i amb tota normalitat, va donar continuïtat, i va desenvolupar projectes de l’equip anterior. Vàrem voler portar a terme un relleu raonable i harmònic, sense que es produís cap trencament amb les anteriors polítiques pel bé del municipi. Practicant sempre un tracte exquisit amb les persones que treballaven a l’ajuntament. Però sembla que avui tot aquest fair play ja no es porta, s’ha perdut.
Sense fer un inventari de totes les obres, infraestructures, i serveis que hem posat en marxa aquests darrers dotze anys, crec que és convenient recordar alguns dels projectes que conformen la nostra herència per impedir que la successió afavoreixi una apropiació impròpia, o que es perdi en el temps anònimament.
A l’Escala hi ha molts projectes engegats que porten el nostre segell, el de l’anterior govern, iniciatives que es faran realitat en els propers mesos i anys. Destaquen l’avinguda de Montgó, l’enllumenat i les obres del passeig de Montgó, l’impuls de la segona fase de la zona industrial, la rotonda nova de l’accés sud que hem estat reivindicant durant els darrers anys al govern de la Generalitat, el desdoblament de l’accés nord de la vila, que ja havia estat adjudicat i que l’actual govern autonòmic va aturar. També trobem la nova deixalleria i la planta de transferència, el projecte de reforma de la plaça de l’Església i l’ajuntament, que està en fase d’avantprojecte, com els vestidors del camp de futbol que ja estan dibuixats. Un altre exemple és la remodelació de la Platja dotada amb nou mobiliari urbà i presidida per l’escultura de la Cobla, el projecte de l’aparcament soterrat a la plaça Nova amb una plaça polivalent en superfície, un tema candent que actualment sembla que està als llimbs.
Pel que fa a la costa també trobem altres projectes com la remodelació del Passeig Marítim amb un aparcament soterrat per fases, l’arranjament de la Mar d’en Manassa que ja pot executar-se, la segona fase del Passeig d’Empúries (del Rec del Molí a Empúries) que ja disposa de projecte, i la tercera fase (de Sant Martí al Riuet), que té entrada la sol•licitud al Ministeri de Costes de Madrid. Però això no és tot, perquè també teníem projectada la recuperació de la platja del Riuet amb un espigó submarí.
Pel que fa a cultura s’han gestat sota el nostre govern el retorn de l’Esculapi, l’emblemàtica escultura que CiU ha estat reivindicant des del 1995, l’impuls del Centenari d’Empúries, i dels 500 anys la Parròquia de Sant Martí amb la restauració de la seva església. També hem estat treballant en la museització de les restes de l’ermita de Santa Magdalena, el projecte del Centre Cultural per a l’Alfolí de la Sal, la museïtzació casa de pescadors al carrer de la Torre que ja tenia compromès el finançament de la Direcció General de Pesca, la projecció del Museu de l’Anxova i de la Sal i l’increment d’activitats del taller (en benefici de la tradició anxovera de l’Escala), l’inici de les obres de la biblioteca que només n’està pendent l’adjudicació, la reforma de l’edifici d’ “El Gavià” per finalitats culturals i que ja tenia un compromís amb la fundació Víctor Mora, o la internacionalització d’Empúries com a Patrimoni Mundial.
En l’àmbit comunitari i educatiu hem de parlar de la reforma i ampliació del CER, la construcció de la segona escola (CEIP) i llar d’infants, l’acostament de la Universitat de Girona a Empúries a través d’un conveni. I no podem oblidar el projecte de creació d’un institut o centre de recerca i tecnologia aplicada sobre el peix, una idea genuïnament nostra i que va adoptar com a pròpia el director general de Pesca.
De l’àmbit social destaquen la complementació de les pensions mínimes, el xec cangur que dóna ajudes a les famílies amb nounats, o les rebaixes fiscals per a famílies monoparentals i nombroses, una mesura presa amb discreció i eficàcia. I no podem deixar de parlar dels famosos pisos de protecció oficial, que sempre hem impulsat però que potser fins ara no han tingut una gestió prou àgil.
Tot i que es tracta d’una llarga llista, encara n’han quedat fora altres projectes i iniciatives per manca d’espai. Tenim clar quin és el nostre llegat i des de la nostra posició estarem amatents a les noves propostes del govern, que de moment brillen per la seva absència.

* Article publicat al setmanari Empordà el 4 de setembre de 2007.

Article de festa major

Els responsables del llibret de la festa major em van demanar un escrit en qualitat d'exalcalde per incloure en la publicació d'enguany. Per problemes tècnics, aquelles reflexions no s'han pogut incloure en la revista. Amb tot, he cregut convenient que es poguéssin llegir a través d'aquest bloc. L'article que hi havia preparat era el següent:

"Durant dotze anys, en qualitat d’alcalde, he signat un breu escrit introductori a aquest tradicional llibret de la Festa Major de l’Escala. Amb variants, el tema principal ha versat al voltant d’aquests dies festius, del significat que té pels escalencs, les novetats... i també l’agraïment a la comissió de la Festa Major que el 1995 va tornar a assumir amb entusiasme la responsabilitat d’organitzar cada edició. Aquests escrits sempre han tingut un component personal i indispensable, el d’engrescar a tothom a xalar i gaudir d’aquests dies en què la temporada turística comença tocar a la seva fi.

Enguany els responsables d’aquesta publicació també m’han demanat que faci una col•laboració, una aportació més o menys literària des de la meva condició d’exalcalde. Una petició que agraeixo i que en un principi no sé molt bé com enfocar. Després de donar-hi moltes voltes arribo a la conclusió que l’únic punt de vista que puc donar és el de la sinceritat.

En aquests moments el sentiment que m’absorbeix, que s’estén per tots els records d’aquesta llarga experiència és la gratitud. L’agraïment a tots i cadascun dels escalencs per aquests dotze anys en què he tingut el goig i l’honor de ser l’alcalde d’aquesta vila marinera. Més d’una dècada en què segur que hi ha hagut errors, descuits, falta de detalls de sensibilitat potser en alguns moments. Però el tarannà d’aquesta etapa sempre ha estat presidit per la bona voluntat, per un esperit d’entesa, de bona fe, potser. Pensant sempre en l’interès general, en el bé comú, que de vegades obliga a deixar de banda alguns interessos particulars pel bé del poble, i impossibilita l’acontentament del 100% dels implicats.

La darrera cita a les eleccions va canviar el panorama polític escalenc. Les anàlisis han estat moltes i variades, però sense detectar errors, simplement assumint que les circumstàncies canvien i que de vegades la ciutadania prefereix l’alternança.

Estic satisfet i orgullós de tot el que ha avançat l’Escala en els últims anys. I la veritat és que molta gent em para pel carrer i em fa aquesta mateixa reflexió –crec que sincerament–. La perspectiva en tot allò material és de creixement per l’estabilitat econòmica, la creació de riquesa, d’infraestructures, de serveis, el benestar econòmic... Però aquesta bona etapa també fa referència a tot allò intangible com poden ser la cultura, la identitat, o l’autoestima, entre d’altres. Una bona navegació que ha estat possible gràcies als escalencs, a la dinàmica social, que s’ha recolzat i potenciat des de l’Ajuntament.

Han estat dotze anys de govern per valors –un factor que personalment valoro molt–, en què l’ètica, l’honestedat, l’equitat, la justícia, o la igualtat, han afavorit les actituds de convivència, respecte, o integració de tots en un projecte comú.

Desconeixem què ens depara el futur, però sigui com sigui, i faci el que faci seguiré fidel i al servei d’aquest poble. Només em queda desitjar molta sort i encert als actuals governants, pel bé de l’Escala. Des del fons del meu cor moltíssimes gràcies a tots."

EL MALSON DE LES INFRAESTRUCTURES

És inel·ludible. És parada obligatòria aquest estiu. Fa molts anys que és un problema irresolt, una assignatura pendent de fa molt de temps que ara ha explotat inundant el neguit estival. Era latent però ara ha emergit de sobte, amb més força que mai. Ha ocupat repetidament portades de diaris, obertures d'informatius, la majoria de noticies dels mitjans... Si es pretén comentar allò que se'n diu "rabiosa actualitat" política, més enllà de parlar d'ideologies, posicionaments, programes, estratègies, o tàctiques, s'ha de parlar d'infraestructures.




Allò que ha cridat més l'atenció i ha generat més titulars informatius són els desastres de Barcelona, les contínues incidències i el conseqüent caos de rodalies de la xarxa ferroviària, el gravíssim tall de subministrament d'energia a mitja ciutat, la conflictivitat de l'aeroport del Prat... Des de les terres gironines també cal aixecar la veu i denunciar els dèficits i les mancances en les nostres infraestructures, donar-los el valor i la importància que tenen com a base, com a fonament pel desenvolupament econòmic d'aquestes contrades i el benestar de la nostra gent.




Especialment en els darrers dies, s'han d'afegir a la preocupació permanent sobre el retard en l'execució de les infraestructures gironines alguns indicadors o senyals d'alarma que acaben de neguitejar-nos: l'extensió de les incidències de rodalies de Barcelona als trens que arriben a Girona i Figueres, aquesta sospita indiciària de la supressió del tren Costa Brava a partir del setembre (sobre el qual ja ha reaccionat immediatament en meu benvolgut company Jordi Xuclà), el caos dels embussos de l'autopista AP-7 en el seu tram gironí, cada vegada més al nord, l'espasa de Damocles de les deficiències de la xarxa de distribució d'energia elèctrica, que juntament amb les mancances de subministrament amenacen gravíssimament el sector turístic i tants altres. I tot això només fent referència a qüestions de competència estatal.




Des de CiU, opinadors, diputats, o alcaldes, fa molt de temps que insistim en la necessitat de fer un esforç continu i permanent per recuperar el retard en les nostres infraestructures. Seguim essent la "província" amb menys quilòmetres d'autovia per habitant, tot i estar situats en un extrem estratègic de la pell de brau per on necessariament conflueixen les infraestructures de comunicació amb Europa, tant pel que fa a l'eix mediterrani, com per la comunicació transversal al sud dels Pirineus. Les obres de desdoblament i millora de la Nacional II han estat lentíssimes, així com l'anomenat Eix Pirinenc, l'N-26, de la qual encara resten per projectar i licitar trams molt importants, el tercer carril de l'AP-7 des de Massanet fins la frontera, que aquests dies s'ha evidenciat com a molt necessari té el més calent a l'aigüera. Les obres del tren d'alta velocitat també s'han retardat escandalosament, i han generat aquest desplaçament de la previsió del seu enllaç amb França al 2012, ni més ni menys que tres anys més tard de darrera previsió, que prèviament també ha estat ajornada.




Més enllà de demanar que l'Estat consideri la proposta de CiU de fer enllaços provisionals que permetin accelerar i avançar la connexió del TAV amb França, aquest retard ha de permetre la reconsideració d'aquest traçat per Bàscara perquè sigui més respectuós amb el territori. Però també el traspàs de l'aeroport de Girona, així com d'altres temes que a més de ser desesperadament lents i feixucs ens fan perdre temps, oportunitats, competitivitat... en definitiva els diners i el benestar als que tenim el dret d'optar com la resta d'habitants de l'Estat i d'Europa.

Davant de tots aquests greuges, quins són els arguments dels actuals responsables de l'executiu tant a Catalunya com a l'Estat? Els tópics de sempre, amanits amb aquella màxima que fa culpables de tots aquests dèficits i endarreriments a governs anteriors. Excusa de mal pagador. CiU no havia manifestat mai que estigués satisfet del nivell de compromís de l'Estat amb Catalunya, i sempre se n'havien tret més beneficis com més necessaris érem a Madrid, obtenint uns millors resultats de les inversions a Catalunya dels que raonablement es podien esperar.

Hem de seguir reclamant la necessitat que l'Estat es comprometi i compleixi amb Girona. De moment ens conformaríem si complís amb tot allò que està previst, reivindicat i assumit per tots.

Polítiques de família, polítiques natalistes

No deixa de ser curiós que en el darrer debat de l’estat de l’Estat (ells en diuen nació) el tema que ha tingut un efecte mediàtic més important ha estat una proposta de “prestidigitació”, de “treure el conill del barret”. Em refereixo a l’anunci de donar 2.500 euros pel naixement d’un fill. Em sorprèn perquè s’ha comprovat que aquesta mesura és fruit d’una improvisació d’última hora en relació a un tema molt important, la política de família. Un aspecte en què el nostre grup ha insistit sempre que n’ha tingut ocasió. Una mesura tant desconcertant i aïllada, com poc avaluada, que només fa demagògia d’aparador d’un tema de transcendència capital.


Cada vegada està més extesa la convicció que l’atenció a la família, com a institució, ha de merèixer més atenció per part de tots, i que cal promoure –sense eufemismes– la natalitat com una premissa per mantenir –i augmentar, si pot ser– la qualitat de vida d’una societat que tendeix cada vegada més a una major esperança de vida. Aquesta és una mesura que també preserva les identitats culturals, i que comença a ser predicada i practicada per totes les opcions politiques, seguint l’empedreïment que sempre ha demostrat en aquesta matèria Convergència i Unió, especialment Unió des de la seva fundació en l’època republicana.


Però, més enllà de proclames i propostes puntuals, que corren el risc de convertir-se en un pur miratge, si realment estem convençuts que cal protegir i actuar pensant en les famílies, en les diverses variants existents, cal que tots i cadascun dels ciutadans siguem conscients de la seva importància. De la mateixa manera cal que les administracions de tots els nivells actuïn i prenguin mesures per ser conseqüents, començant per les administracions més properes als ciutadans, els ajuntaments.


Diverses corporacions locals ja varen prendre mesures en aquest sentit, per promoure el naixement de nous ciutadans. Alguns d’aquests municipis ho varen començar a fer molt abans que Zapatero fes pública aquesta mesura, i de vegades essent criticats per polítics del mateix color polític del govern de l’Estat.


L’Ajuntament de l’Escala ja fa temps que va prendre consciència de la necessitat de dur a terme polítiques per incentivar el creixement de la natalitat i en favor de les famílies. Aquestes mesures anaven més enllà de l’àrea de Relacions Ciutadanes i s’estenien en els àmbits social i fiscal. Així, des de principis d’aquest exercici es van voler potenciar els naixements mitjançant el lliurament de xecs-cangur a tots els nounats escalencs per ajudar als seus pares a tenir-ne cura. Una iniciativa que permetia la contractació de persones formades i homologades per cuidar-los, i per tant, amb totes les garanties pertinents. Una mesura de caràcter general que podia tenir continuïtat a aquelles famílies amb necessitats econòmiques. Per altra banda, les ordenances també varen recollir tot un seguit d’acords, per reduir substancialment la pressió fiscal municipal i els preus públics (piscina, casal...) a les famílies monoparentals i a les que tenen tres fills o més.


Confiem que l’actual govern escalenc reconegui l’encert d’aquelles mesures, en consonància amb la filosofia que ara sembla que també inspira el govern socialista, tant a l’Estat, com a la Generalitat, i que mantingui i aprofundeixi les politiques locals de família que vàrem iniciar. Des de CiU hi estarem amatents, i si cal farem noves propostes, ja que per obtenir resultats a mig o llar termini aquesta qüestió només es pot tractar amb una actuació integral i multinivell.

* Article publicat al setmanari Empordà el 31 de juliol de 2007.

Fiscalitat automobilística verda

Fa uns quinze dies, a les acaballes del darrer període de sessions al Congrés dels Diputats, la comissió de Medi Ambient va aprovar dues lleis importants. Una és la de responsabilitat ambiental, que preveu i regula bàsicament la recuperació i compensació dels danys causats al medi ambient per part dels operadors econòmics (empreses, organitzacions, administracions públiques). Té l’essència del “qui la fa la paga”, però en versió mediambiental.

La segona llei és relativa a la qualitat de l’aire, i fa referència a allò que alguns partits anomenen “fiscalitat verda”, promoure un determinat comportament col·lectiu que afavoreixi el medi ambient a partir de mesures fiscals. Són dues lleis que han comptat amb el suport i l’aprovació de CiU, i fins i tot en la darrera va participar en l’elaboració final del text, a través de les esmenes presentades.

En aquest sentit també està previst que cap al final de legislatura aprovem una norma important en matèria de biodiversitat. I dic “aprovem”, perquè tinc l’honor de ser el portaveu parlamentari del meu grup, CiU, en aquesta comissió.

Pel que fa a la llei de qualitat de l’aire, aquesta pretén disminuir les emissions de CO2 que emeten els vehicles de motor, les anomenades “emissions difuses”, aquelles més difícils d’abordar i reconduir per intentar acomplir amb els compromisos del protocol de Kyoto que té com a objectiu reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle que provoquen l’escalfament del planeta i poden generar el famós canvi climàtic, un fenomen del que seria interessant parlar-ne algun dia.

D’aquesta manera, la Llei preveu una mesura que ha de contribuir a millorar la qualitat de l’aire, fent que hi hagi menys alliberament de CO2 a l’atmosfera i això repercuteixi de forma positiva en la salut de les persones. I com ho fa? Doncs preveient mesures fiscals (que no acaba de concretar, sinó que les deixa al posterior reglament) i especificant que pagui menys impost qui menys contamini, i més impost qui més malmeti l’aire. El compromís que ha pres el govern és que sigui una modificació fiscal d’efecte neutre, on es deixi de recaptar entre els que no contaminin (cotxes elèctrics o híbrids), i els que contaminin poc (vehicles amb noves tecnologies); i es compensi amb el que es gravi de més als que contaminen molt (com vehicles tot terreny i cotxes esportius).



Convergència i Unió va recolzar aquesta modificació de la normativa perquè està convençuda que cal prendre decisions per fer més eficaces i més eficients l’ús de les energies, també en els vehicles.


I ara el que cal és fer extensiu a les corporacions locals el mateix principi que va inspirar la normativa estatal. D'aquesta manera els ajuntaments han de modificar les ordenances fiscals que regulen l’impost de circulació, amb el mateix criteri, i baremar-lo en funció de les emissions de CO2 i no segons la cilindrada del vehicle. Fent que tot plegat tingui un efecte neutre en les hisendes municipals. De moment em consta que aquesta mesura ja s’ha aplicat en diversos municipis governats per CiU. Pel que fa a l’Escala, aquesta serà una de les primeres propostes que farem com a oposició constructiva.

El nostre grup seguirà instant al govern de l’Estat perquè mantingui i reforci el “Plan Prever”, que persegueix aquest mateix objectiu, que amb la renovació i modernització del parc automobilístic cada vegada hi hagi més vehicles que amb les noves tecnologies i nous carburants (biodiesel) contribueixin a tenir una atmosfera més saludable i amb menys efectes negatius en l’escalfament del planeta. Pot semblar que aquestes mesures aplicades a cada vehicle o a cada ajuntament són insignificants, però també els oceans estan fets gota a gota. Tots som responsables del medi ambient i tots hi hem de col·laborar tant com puguem.